Qui de tots nosaltres, vius i morts, mereix l’honor de ser el més malaurat?

En la inauguració del Barcelona Pensa, un dimecres a les onze de la nit, ens reunim l’associació dels malaurats per esbrinar qui de tots nosaltres és “El més malaurat”. A través de la lectura dramatitzada d’aquest text  de Søren Kierkegaard, publicat a O lo uno o lo otro (Trotta, 2007) sota el pseudònim Víctor Eremita, els estudiants de Filosofia Albert Reverendo, Ona García i Andreu Panaque guiaran l’assemblea per resoldre la qüestió.

Val la pena no desvelar la incògnita que inevitablement suscita la idea de dramatitzar un text “filoliterari” com els del filòsof danès; tanmateix, podem dir que l’aposta s’ho val. Sense massa més escenografia que l’escenari, una màscara i un marc de llums, l’Albert i l’Ona ens demostren com un text suggerent i uns bons intèrprets són suficients per captar l’atenció de l’auditori i desencadenar la reflexió, sigui filosòfica, personal o humanista; tant se val, del que es tracta és de pensar i entendre el text. Ara bé, això no vol dir deixar de fer filosofia per posar el pensament a l’abast de tothom, sinó portar tothom al nivell d’abstracció (és a dir, distància respecte a la realitat material) que certes qüestions de la nostra estranya existència requereixen.

La malaurança, el patiment de la dissort, va ser un dels tòpics del romanticisme que Kierkegaard recupera amb veu pròpia i desacomplexada. El text posa en escena a un autèntic entusiasta de la desventura que indaga sobre què sigui la malaurança per resoldre el misteri d’un sepulcre amb la inscripció “El més malaurat” que ha estat trobat buit. La interpretació irònica i solemne, com s’escau a la reflexió honesta, actualitza les modalitats del text per transmetre’n qüestions existencialistes, que potser avui podem entendre encara més que abans, ja que són fruit del procés històric de concepció de l’ésser humà com a individu singular. Per tant, que l’obra ens faci riure i reflexionar alhora sobre la desventura, portada a l’extrem del qui té la (mala) sort d’estar viu, és un acte de salut emocional i un mèrit artístic que cal reconèixer; si no poguéssim riure d’aquesta desgràcia que és haver nascut, això no hi ha qui ho aguanti!

La voluntat per treure la Filosofia de l’acadèmia sense deixar de filosofar (cosa difícil de fer i no sempre reeixida) és la que motiva el festival, i la que exemplifica de forma ben singular la proposta de l’Albert. En aquest cas, l’èxit rau a preservar el text, tant en contingut com els termes en què s’expressa, i adaptar simplement la forma de comunicar-ne allò que s’hi tracta, de manera que el públic se senti interpel·lat sense massa necessitat d’estar familiaritzat amb l’autor. És a dir, posar veu als pensaments filosòfics d’algú i aventurar-se a encarnar les actituds i emocions amb què millor poden ser transmesos és un format que demostra la versatilitat del discurs filosòfic i la comunicació del pensament. De fet, més enllà de les preguntes tant existencialistes com quotidianes que planteja el text, la interpretació escènica també suscita una pregunta de caràcter pedagògic, i és que no seria una bona idea ensenyar filosofia (i literatura!) més sovint a través de la lectura dramatitzada dels textos?

Si algú es pregunta què fan els estudiants de Filosofia quan diuen que fan pràctiques, el Barcelona Pensa, l’obra “El més malaurat” i aquest mateix article en són uns quants exemples.