Pim, pam, pum: la força d’Ivo van Hove

Ivo van Hove i Toneelgroep Amsterdam ho han tornat a fer: un artefacte teatral perfecte, amb l’humitat relativa ben alta. Ara han posat en escena De stille kracht (La força oculta) de Louis Couperus, sobre l’angoixa emergent a les colònies neerlandeses del XIX. Política, melodrama i existencialisme, que s’ha vist el 2 i el 3 de juliol al Teatre Lliure de Montjuïc, en el marc del Festival Grec.

Aquests cracks són els guanyadors de l’Eurocopa teatral: els del Toneelgroep Amsterdam dirigits pel gran Ivo van Hove han tornat a deixar gairebé tothom bocabadat amb la seva adaptació escènica de La força oculta, text de Louis Couperus (1863-1923) amb la literatura més corcada i podrida pels remordiments colonials i xenòfobs del tombant de segle holandès. Van Hove, com Juli Cèsar, torna a marcar-se un Veni,vidi,vici a Barcelona, tal com ja va fer al Grec de fa tres anys amb les Tragèdies romanes. Si allà reinventava el mateix Shakespeare per presentar-lo com un jovenet enèrgic i arrauxat, irreconeixible, ara pren la novel·la centenària i hi aplica la seva recepta sempre nova per muntar un artefacte teatral d’una contemporaneïtat entre la tradició excelsa i l’experimentació sublim, amb una agilitat colpidora que la dota d’una sofisticació directa, lleugeríssima. Van Hove sap triar, llegir i depurar els drames per tal de connectar-los amb molts nivells de l’actualitat, i sempre en sap dur al límit la càrrega ètica i la tensió estètica, fins que arriba el moment de la deflagració: pim, pam, pum! I tots fulminats a les butaques.

Pim

Com va demostrar amb el Lazarus de David Bowie, van Hove sap modular molt bé allò que cal posar en escena, i sap fer-ho amb una originalitat fresca i sorprenent. Les arts es retroalimenten. Com passava amb The Fountainhead (al Grec del 2014), sap que el teatre d’idees té, encara, molt a dir. I la polèmica és proteica. Com va poder-se veure a A View from the Bridge (Young Vic de Londres, 2014), sap que un text, per conegut que sigui, pot tenir una nova vida si se li dóna una nova forma. La gran virtut del teatre és que cal fer-lo cada vegada. De stille kracht a nosaltres no ens sonava de res, com tampoc no ho fa el nom de Couperus, un escriptor però fonamental a Holanda. La seva novel·la del 1900 va sobre els enrenous sexuals, sentimentals, anímics i polítics de la família d’un alt funcionari a Java, aleshores pertanyent a la colònia de les Índies Orientals Neerlandeses, i des d’aquí amplia el focus.

Sobre l’escenari es llegeix a la vegada com un drama existencial (la desubicació dels personatges ofereix un catàleg infinit), com un melodrama (amb incestos, enveges, fills bastards, amors amagats i insatisfaccions diverses) i com una anàlisi afilada i tallant sobre la supèrbia occidental. Sempre se sol parlar d’Europa referint-se als milions de morts de les guerres mundials, però el fangar moral anterior i la fossa comuna de les colònies és el veritable fonament del vell continent com a entitat política i econòmica: la merda i la sang. I cent anys després, o sigui ara, emergeix aquell costat fosc del qual s’ocupà Couperus, en un terrabastall. Van Hove dirigeix, controla i dosifica amb mà mestra el flux de totes les forces ocultes que es mouen com corrents subterranis, com humitats i vapors ambientals i com xàfecs, i les allibera quan convé per deixar xop i corprès l’espectador. Val a dir que l’experiència teatral és, en aquesta ocasió, també una lectura superenriquida: molt literària, en un muntatge de diàleg ininterromput i versió original sobretitulada.

Pam

L’elenc del Toneelgroep Amsterdam és quantitativament i qualitativament exagerat, i la sensació des de la platea és gairebé operística. Tal com passa amb altres companyies internacionals de primera fila, com ara els Cheek by Jowl, la revigorització de la interpretació “tradicional” pot dur-se a terme dotant-la d’una pulsió i d’un nervi molt d’ara mateix. El naturalisme passat de voltes, histèric o d’una intensitat que sobta, o el realisme saturat, amb un punt irònic i sense afectacions ni amaneraments, destaquen amb una brillantor que encega quan tenen lloc sobre un fons abstracte, com és el cas. És un xoc per contrast, com trobar-se un llangardaix sobre la porcellana blanca del lavabo, o com si ta mare aparegués per renyar-te en ple Sónar de nit. L’efecte de les interpretacions sobre aquest fons es multiplica, i el conjunt puja i puja i puja com un pastís al forn. L’encavalcament i el lligam de diàlegs, monòlegs i escenes no té aturador, i l’accelerador es va prement més i més a fons segons avança l’obra, amb un control del ritme que només s’explica pel passat del director al món de la performance i al submón del punk.

I també cal assenyalar i valorar el poder del vigor, el caràcter robust, el carisma d’uns intèrprets tan allunyats de l’adolescència i la indefinició, el figaflorisme i la fragilitat dels actors juvenils i adolescents tan habituals a les cartelleres de cines i teatres. La presència d’intèrprets com Halina Reijn o Gijs Scholten van Aschat omple la sala de sensacions ben fortes i definides, perquè són bons transmissors d’energies en qualsevol faceta i estat d’ànim. Tenen, val a dir, l’avantatge de la nostra atracció pel rostre nou, o menys conegut, però per ells mateixos i des del primer moment en escena ofereixen una veritat plena, una consistència “adulta”, feta i refeta, garantida de forma latent i no latent per un fons que es mostra, s’intueix o roman en el misteri com una mena d’amenaça. I doncs: per ser polièdric cal ser, abans que res, d’una peça, i aquests ho són.

Pum

El piano de Harry de Wit, compositor i intèrpret de tota la música en directe i de fons, és un dels pocs elements que destaquen en un escenari basat en un gran paviment de fusta i tres parets-pantalla. Plou a l’escenari, i el piano és ple d’aigua, l’escenari és xop. La seva música és subtil, sempre present i acompanyant els diàlegs com si fossin partitures. Ara són les tecles, i després els instruments tradicionals de percussió, que accentuen la tensió i acceleren els esdeveniments. La música és un altre dels corrents, doncs, que travessen l’espai i l’espectacle, i precipiten en monsons, les boires, els núvols i les ràfegues de vent i d’humitat.

L’escenari (Jan Versweyveld) és una màquina perfecta: Deus ex machina que quan activa els fons audiovisuals integrals ens trasllada a paisatges de CinemaScope (i ja hem passat de l’òpera al cinema), un dispositiu que depassa els efectes visuals i perspectius per oferir veritables atmosferes: una bombolla ambiental, climàtica, sensacional. Les visuals expandides donen pas a les tempestes, els xàfecs i els huracans, i aquests altre cop a les pantalles enceses amb progressions cromàtiques que aniran transformant, tenyint i enrarint tot l’ambient, elevant la temperatura del color i obrint portes i finestres a la representació de la xafogor. Així, superada la fita plàstica, el resultat mereixeria ja no un mer article de crítica teatral, sinó tot un capítol a part en la història de l’escenotècnia.