Paolo Cognetti. Never End Peace and Love

7.07.2019

Després de l’èxit de Nova York és una finestra sense cortines (2010) i Les vuit
muntanyes (2016), Premi Strega 2017, podem tornar a llegir en català al documentalista italià Paolo Cognetti (Milà, 1978). Ara Navona publica Sense fer mai el cim, amb traducció de Xavier Valls.

Paolo Cognetti | Foto de Roberta Roberto

Encara amb la muntanya com a inspiració, Cognetti enfila una reflexió sobre la natura, la solitud i l’amistat en una croada real pels cims del Nepal: “A les acaballes de 2017, i del meu quarantè any de vida, vaig marxar amb uns quants companys cap a la terra del Dolpo, un altiplà del nord-oest del Nepal on travessaríem passos a més de cinc mil metres, viatjant a peu gairebé tot un mes vorejant la frontera tibetana”.

Seguint la tradició literària sobre la natura i els quaderns de viatges il·lustrats, Cognetti no pretén assolir cap cim. Amb una inspiració oriental evident i la referència constant als caminaires literaris de la història, l’italià busca gaudir del gerundi, de la caminada detallada, en un acte pacífic on el que interessa és la relació de l’home amb la natura, el descobriment de l’ànima de l’indret i, per què no, de la pròpia ànima de qui s’hi endinsa. L’Himàlaia és una cadena muntanyenca viva, habitada per l’ésser humà però intacta de les urpes de la civilització moderna, un no-lloc perdut en el temps amb condicions de vida extremadament dures. El viatge a un reialme perdut servirà per celebrar dos adeus: al lloc i a la joventut del narrador. Un comiat que no pot fer sol, sinó amb dos amics: en Nicola i en Remigio, amb els quals compartirà experiències memorables per al futur i, en definitiva, sumaran solituds.

Al cap d’uns dies, com passa sempre al Nepal, la sensació de perdre temps es va transformant en la d’haver d’acostumar-se a un fluir temporal diferent: “No és fins que et rendeixes que entres en un bon esperit del viatge”. Cognetti planteja una concepció molt diferent de la muntanya occidental. La seva muntanya-personatge no és un pic per escalar i vèncer, sinó un cim sagrat, inaccessible i, com a tal, ensinistrador d’emocions. A Les vuit muntanyes, l’alçada i l’aire també obraven el miracle de l’amistat. Com si la muntanya fos una escola de solitud —l’autor té una doble residència, entre la ciutat de Milà i la cabana aïllada dels Alps—, el tema clau de la literatura de Cognetti és el desig de llibertat, motiu adquirit dels escriptors bàrbars de la literatura nordamericana que va digerir quan va viure a Nova York: Bukowski, Fante, Salinger, la Generació Beat, Hemingway i Carver, sobretot.

Entre ovelles blaves i lleopards invisibles, Sense fer mai el cim està estructurada en quatre parts: Seguint el riu, Sota la muntanya sagrada, Per una vall de frontera i Al desert. L’autor-narrador fa mapes i els dissenya en un quadern consistent però prou tou per cabre cargolat a la butxaca. Quan no dibuixa, ni camina, ni dialoga amb amics i guies, el narrador es fixa en detalls curiosos, com ara el lema hippy que resa una samarreta a Katmandú: “Never End Peace and Love”.

La pressa mata i en aquest món atàvic que vol redescobrir (el narrador ja ha estat al Nepal amb anterioritat) s’acompanya, encara, d’un altre company de viatge: el llibre El lleopard de les neus de Peter Matthiessen. Un llibre que Cognetti reescriu potser massa al peu de la lletra i deixa de ser un homenatge per passar a ser un palimpsest. Peter Matthiessen i George Schaller s’endinsen al cor del Nepal l’any 1973 per observar els costums del bharal, el xai blau de l’Himàlaia. Tenen la secreta esperança de topar-se amb un estrany felí que no acostuma a deixar-se veure, el lleopard de les neus. El relat de la seva expedició dona a conèixer la forma de vida dels dolpo-pa, que no és gaire diferent de la que portaven fa 2000 anys els tàrtars Chang de l’Àsia Central, els seus directes antecessors.

Però el seu viatge va més enllà del viatge físic: el viatge exterior és també per Matthiessen un viatge interior, de coneixement i de creixement a través dels camins que el budisme zen proposa i ensenya. L’home despullat de tot allò que no és essencial i convivint amb una manera completament diferent de veure la vida ha de comportar, per força, un canvi, un aprenentatge, que ell mira d’assumir i comprendre.

Paolo Cognetti destaca per un llenguatge pur i poètic que gravita entre l’autoficció i la reflexió metafísica, entre la intimitat a cau d’orella i els grans temes de la literatura universal. El silenci de la natura com a ésser viu amb sentiments i canvis d’humor i la lletjor del món que ens esclavitza. En una actualitat de crisi material i de valors, de connexió perpètua en l’hiperpresent, el soroll i la mentida, en el qual les creences dels pares ja no serveixen per a res, la muntanya redueix la vida a l’essència, permet cultivar l‘amistat i accedir a la veritat del no-res que som.