Els contes són els contes o l’arte povera de Peter Bichsel

L’editorial Lleonard Muntaner ha publicat Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter de Peter Bichsel en la seua col·lecció delicatessen Debiaix. El llibre és una joia del 1964 i ha estat traduït en un català fluid per Joan Navarro i Helge Rutberg. Si vos agraden els contes, si vos agrada l’humor intel·ligent, si esteu d’acord que menys és més i sobretot si voleu dedicar-vos a la rutina de ser narradors i narradores, no vos perdeu aquesta meravella de Bichsel. Si voleu re/llegir-lo, per favor, no llegiu aquest article ara, sinó després de llegir el llibre per si vos desvelem alguna cosa, encara que intentarem no fer-ho. Comencem. 

Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter és un breu recull de contes amb uns personatges que els lectors i les lectores voldríem que foren veïns del mateix bloc de “Pisos”, títol del primer conte del llibre. Aquest començaria d’una manera tradicional, dickensiana, amb la descripció d’aquell edifici, si no fora perquè el primer mot del llibre és “Provisionalment”. Prompte descobrim, a més, que llegim una narrativa altra, ja que al llarg del llibre l’acció és escassa i el focus es centra en els personatges però a penes n’hi ha detalls, ni físics ni psicològics. El cas extrem de desconeixença seria el del senyor K(urt) del text “La partida de cartes”, un conte amb un final magnífic i demolidor, metàfora de la vida. Bichsel és un mestre en dosificar la informació diegètica. A més té la difícil destresa de caracteritzar els personatges amb un traç però sense caricatura —tècnica que sí trobem als seus títols infantils Amèrica no existeix i Cosa de nens. Podem qualificar els contes de Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter de llibre de vinyetes més que de quadres de costums.

El narrador dels contes sol ser extern i omniscient però no jutja els personatges, si bé la seua descripció ens els fa si no ridículs del tot, sí moderadament feliços i tristos, d’una àuria mediocritat. Hi ha dos contes amb narradors diferents de l’omniscient. El primer és “Pisos”, que, com hem vist més amunt, descriu un edifici; el narrador extern del conte sembla objectiu fins que a la fi, ben poètica i aforística, es trenca l’objectivitat. Al mateix conte, la descripció de les llums ens recorda La gelosia de Robbe-Grillet. L’únic conte on apareix un narrador intern és “L’amic dels animals”; el narrador és un escriptor i el conte és metanarratiu i anticatàrtic, brechtià, i ens recorda Monzó. També l’esquematisme i la ironia del conte “Novel·la” ressona a l’autor català. La majoria dels personatges de Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter són anònims, com els de Monzó, i els passen coses però no hi reaccionen, potser perquè no volen o no poden deixar de ser plans, instal·lats en la rutina de —suposem— la Suïssa coetània de l’autor, però que pot ser aplicable arreu. També intuïm que encara que els personatges esdevingueren rodons i canviaren, si fins i tot viatjaren a l’estranger, tot continuaria igual per a ells perquè cada vespre serà “el seu vespre”. Són personatges que pensen però no expressen, ja que les seues paraules “es van enfonsar dins seu una altra vegada.”

Els passen coses, sí, als personatges, però els passa sobretot el temps i el llenguatge. Fixeu-vos com de subtilment es canvia d’”allí” a l'”ací” en el conte “Els homes”, com la “dona” canvia a “mare” en el text “Filla” segons qui parle. O com al conte “Tia” una pèrdua familiar implica el canvi de nom d’un objecte com el piano. Bichsel destaca, més que per la reducció a l’absurd —practicada als dos títols infantils abans esmentats—, per la tautologia, base del seu humorisme. L’autor suís explicita coses tan òbvies que perden el seu valor establert —podríem dir fins i tot burgès. Bichsel afirma obvietats pregones com que “Les cases són les cases” i que cada herència és un “tros” —no metonímic sinó real— de qui ha mort. Un altre exemple: durant el conte “Novembre” és lògic afirmar que “Ara no serveix de res dir “primavera””. La crítica a la institució del poder —millor dit, a qui encarna humanalment el poder— és puntual i precisa; cobren la família, el matrimoni, el funcionariat —també els de la presó— i els autònoms, l’església i els membres d'”un partit”.

Els contes són carcasses de narrativa, apunts. […] Un cop llegits, demanen una ràpida segona lectura per gaudir de tots els detalls.

Els personatges es definixen pel seu treball —ja sabeu, la suor bíblica— i actes com pagar els impostos o tornar bé el canvi esdevenen una heroïcitat ordinària, quasi qüestió d’estat, sobretot per a les dones. Els personatges no es comuniquen (per exemple a l’encontre —digne de Ionesco— de “Flors”) o, si ho fan, empren frases banals com a “Novembre”. És el que potser li passa a la senyora Blum del títol del llibre. A més, quan els personatges es decidixen a comunicar-se ja és tard i el tren i la vida ja ha passat. La majoria d’homes —masculins— són covards: no pregunten ni confessen els seus somnis i desitjos  —exòtics, divins o carnals— ni les seues pors ni nostàlgies, sinó que ho amaguen tot als calaixos. “Algú”, és a dir, nosaltres, passem la vida treballant (i/o pregant), “commoguts i indiferents”, i de sobte, cosa d’adults, heretem i morim —per aquest orde.

Els contes són carcasses de narrativa, apunts. Comencen tots in media res (“A més”, “Aleshores”) i alguns acaben igual, és a dir, amb final obert (quina és eixa “alguna cosa” de la fi del conte “El senyor Gigon”?). Un cop llegits, aquests contes demanen una ràpida segona lectura per gaudir de tots els detalls. Per exemple, com amb una el·lipsi lingüística es produïx el pas de la primera joventut a la joventut; o com el pensament d’una fadrina és paradoxal quan es tracta de l’edat. Com passava a l’inici d’aquest article, els lectors i lectores tendim a imaginar i omplir els buits temporals o diegètics que deixa el narrador. Els lectors i lectores volem que la senyora Blum del títol reba unes flors; també que la xica que espera el tren en un conte siga la mateixa —com en La comèdia humana— que en un altre conte sembla oficinista; i també, és clar, que al conte “Novel·la” es trobaren a Barcelona dos personatges secundaris del llibre i nasquera el melodrama.

Tot açò passa i no passa en un llibre, Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter, que no vos podeu perdre. Cerqueu-lo. No vos decebrà.