Nit i Dia. Perdonar l’imperdonable

Des de la nit de l’ascensor, Nit i Dia ha anat dispersant la tensió dramàtica que acumulaven les trames principals, que tan bé havia travat, per tal d’explorar-ne d’altres. La sèrie esdevé més coral amb les setmanes, transvasant el protagonisme que havien tingut la Sara, el Lluís o el Fermí a personatges com l’Aitor, en Fajardo i la Wendy, que s’han endut les seqüències més importants dels darrers capítols. Aquest canvi ha anat acompanyat per un ensucrament de la sèrie, que ara s’interessa més per la llàgrima que per la sang. Ara per ara és impossible valorar justament la magnitud d’aquest canvi de rumb fins que la història recorri la seva recta final ‑queden només tres capítols, i seran decisius per veure si la temporada ha estat concebuda com a autoconclusiva o no- però, acabi com acabi, els dos darrers episodis han relaxat l’atmosfera lúgubre del començament. El tret distintiu de l’obra de Lluís Alcarazo i Jordi Galceran -i que suposa un veritable regal en el marc de la ficció televisiva catalana- és el seu captivador tractament del mal, i espero que aquestes setmanes hagin servit per adobar el terreny per a un desenllaç que retorni als orígens, amb un ressorgiment del cantó més fosc de la sèrie.

L’episodi d’ahir posa diversos personatges davant la necessitat de penediment i perdó, tots en circumstàncies i matisos molt diferents. La Sara, que ja dóna el Lluís per perdut, converteix la fugida de casa en un tràmit entre dos individus que ja no tenen res que els uneixi i busca el suport incondicional de l’amistat de l’Aitor, que ella encara no pot concebre com a amant. Encara. En canvi, el Jutge Cases és un home en caiguda lliure que ja no trobarà cap redempció: l’única persona que podia donar-li és morta per culpa seva i ni la Magda ni ningú podrà treure’l del pou de culpa i autodestrucció. A l’altre extrem, l’Aitor demostra que és millor un cara a cara de 20 minuts amb l’encarnació de tots els seus malsons que el silenci i el capficament de tants anys.

Jacques Derrida exposava una curiosa paradoxa del perdó: començant per una divisió dels actes entre perdonables i imperdonables, el pensador intentava demostrar que, si un fet acabava sent perdonat, això volia dir que ja era perdonable des de bon principi i, per tant, el perdonador no tenia el mèrit que li solem suposar. En canvi, els actes imperdonables no podrien ser perdonats sota cap circumstància per mera definició i, de la mateixa manera, tampoc podríem culpar qui no és capaç d’absoldre allò que no es podria absoldre en cap món possible. Aquesta contradicció posa de manifest una veritat que la trobada entre l’Aitor i l’assassina de la seva dona exemplifica: el perdó s’assembla més a una teràpia psicològica que a un judici. A la seqüència del Penal de Nanclares de Oca, veiem el poder de la mirada nua entre dues persones en acció, que permet que pecadora i víctima vagin desfent els seus respectius murs emocionals. Un flux psicològic inexplicable que deixa l’espectador amb un regust agredolç profundament fidel a la realitat: busquem un perquè, una causa-efecte que justifiqui el perdó, fins que ens adonem que no és res més que una guspira d’empatia que irromp eventualment i fa possible el penediment sincer de l’Ohiane i el primer pas de l’Aitor cap a una sensació de clausura.

Som en un bon punt de la sèrie per fer un elogi sense pal·liatius de la Mireia Vilapuig, actriu que dóna vida a la Miren Ochoa, la filla de l’Aitor. La història de l’Aitor s’allunya de la cruesa i l’agressivitat dels grans protagonistes de la sèrie i, sense la brillant interpretació de la Mireia, aquesta doble i estranya -però ben resolta- relació pare-filla, no hauria reeixit. És molt difícil interpretar una adolescent, ja que costa molt representar l’exageració simplista típica de l’edat sense caure en la sobreactuació. Però la Mireia ho aconsegueix, desenvolupant el dificilíssim paper de jove alhora que madura, un rol amb tots els números per fer sortir de polleguera qualsevol de nosaltres però que, en les seves mans, aconsegueix ser versemblant.

L’episodi d’ahir ens prepara per a un final de temporada on podrem veure per on acaba apostant la sèrie. És en els finals on els creadors defineixen el segell de la visió del món que la seva obra vol transmetre. En aquest sentit, la detenció del Marc apunta cap a camins molt interessants i impredictibles, perquè defuig el clixé de les sèries d’assassins en sèrie que converteixen la resolució del trencaclosques detectivesc en el clímax del relat. El jutge Cases i en Lluís, dos dels personatges més foscos i interessants de la sèrie, han tocat fons i ens fan pensar que poden esclatar en qualsevol moment. I la Sara segueix evidenciant a la mirada que s’està guardant els trumfos del seu personatge per la darrera partida. Crec que parlo en nom de tots els fans de Nit i Dia si expresso el desig que la història s’allunyi del melodrama i torni a la seva versió més negra, que ja ha demostrat que domina i que tenim ganes de veure de nou. El contrari, seria difícil de perdonar.