Les mitologies de Roland Barthes

Acaba de publicar-se Mitologies (Àtic dels Llibres), de Roland Barthes, en la traducció de Cristina Mora. És tracta d’un llibre que ha esdevingut un llibre mític, fruit de les reflexions d’aquest pensador francès nascut el 1915 i mort prematurament l’any 1980. Barthes, al qual cal endevinar entre ratlles una fina ironia, deia d’ell mateix que era ‘un individu incert’, ja que els seus articles, petits assaigs, es trobaven a cavall entre disciplines: massa literaris per als lingüistes, que el consideraven un intrús en el seu camp, i excessivament formal per als literats, als qui costava admetre com a escriptor. Avui aquesta concepció tancada dels gèneres ha passat avall, som en el temps de les fusions de gèneres, i Roland Barthes es pot llegir com un clàssic modern que ha influït no només el pensament del segle XX sinó també la literatura entesa també com un camp d’experimentació.

Al segle XX no es podia pensar ni escriure com al segle XIX. La cultura de masses, la cultura democratitzada, ha anat canviat radicalment el panorama de la cultura contemporània, i Barthes ha constituït un far a l’hora de llegir la realitat ambient amb els seus mites dels quals en fa una teoria a través de la seva mirada entre semiòtica i política. Així, en les seves Mitologies dóna fe de mites propis del segle XX, com ara l’adveniment del plàstic, la formació sentimental a través de la música i el cinema, l’striptease, el nou concepte de matrimoni i les relacions de parella, les vacances pagades, sabons i detergents, els creuers, la publicitat, les noves gramàtiques, els cotxes utilitaris, la fotografia domèstica, la cuina ornamental, l’usuari de la vaga… Cap mite o relat que no puguem reconèixer com a herència cultural popular d’aquells vigorosos anys seixanta. La primera edició de Mitologies és del 1957, i s’ha reeditat nombroses vegades. És un llibre de referència que no ha envellit gens.

Ara, arribats fins aquí, potser haurem de dir què entenen els estudiosos per mite i mitologia. Si anem a les fonts, si pouen en l’antropologia del terme, haurem de convenir, segons escriu Mircea Eliade al seu llibre Mite i realitat, que per a l’home arcaic, el mite mostra les històries primordials que l’han constituït com el que és, el mite li mostra la seva forma no només d’existir com a ésser viu sinó la forma de ser humà. El mite és, doncs, un relat que ens explica, i la mitologia seria el conjunt de mites que ens constitueixen com a éssers culturals. És per aquest motiu que tot i que la nostra cultura secular ha dessacralitzat els mites que lligaven els nostres avantpassats a l’àmbit del sagrat, ara, fora d’aquest àmbit, ens veiem obligats a inventar-ne de nous i, cal dir-ho, a la velocitat de la llum, ja que els temps que vivim s’han accelerat de no dir. Així un mite substitueix un altre en un obrir i tancar d’ulls, i improvisant mites recents hauríem de parlar dels 19 anys que fa que existeix Google i sembla que faci tota una vida, o l’ús dels telèfons mòbils dels quals ja no podem prescindir. Un format digital l’un, artefacte l’altre, expliquen els nostres temps, signifiquen la nostra mirada sobre el món i fins i tot determinen la nostra conducta. Com sigui, una nova manera de ser humans. Això és el que va veure Roland Barthes, tot endevinant que els objectes podrien transformar-se en parla, sempre que tinguin significat, com va escriure en la seva reflexió sobre el mite com a parla. I encara va dir, profètic, visionari, que una fotografia serà una parla de la mateixa manera que un article de diari. Genial.

Aquí es on es troben els vells i els nous mites, ja siguin narrats a través de l’escriptura o lexis, ja sigui a través del llenguatge icònic, visual. El rostre de la Garbo és objecte d’estudi de Roland Barthes com ho podria ser el rostre d’una deessa grega, o el cinema de Chaplin comparat amb el teatre grec o romà, o el Tour de França vist com a epopeia moderna assimilada al viatge d’Ulisses… Mitologies sota la lupa d’un analista que intenta desxifrar el significat d’aquests mites en la nostra vida, com creem els mites i com els mites ens creen en vasos comunicants.

Llegir, avui, seixanta anys després, les Mitologies de Barthes és regalar-se un festival d’intel·ligència i lucidesa, escriu Xavier Antich al pròleg d’aquesta edició. Sí, perquè il·lumina la comprensió dels mites de la realitat que vivim. I més en aquests moments aquí, a casa nostra, quan tenim entre mans la revolució més important del segle XXI. Una revolució pacífica, quina cosa més nova i coratjosa en la demanda i lluita per fer real la democràcia al cor d’Europa i al cor del món. Què diria, Barthes? Podem imaginar una resposta en aquestes paraules visionàries, com tantes de les seves: El mite d’esquerres és sempre un mite artificial, un mite reconstituït: d’aquí ve la seva matusseria. Cal entendre que el mite autèntic només ens explica quan es basa no en una idea sinó en una realitat. I res de més autèntic que el nostre lligam amb la terra, ja sigui de bressol o d’adopció.