La revolució no serà tuitejada: una oportunitat perduda

4.10.2013

Guillem Clua, Jordi Casanovas i Pau Miró s’han aplegat per fer un espectacle que arrenca amb una escena en una botiga Apple, amb dos ordinadors que transmeten un TN on s’anuncia una revolta social generalitzada. La combinació dels tres dramaturgs era propícia per crear una obra memorable. Jordi Vilaró n’ha parlat a La davallada d’Orfeu

La revolució no serà tuitejada | Foto Ros Ribas

Aplegar els creadors de les magnífiques La pell en flames i Marburg (Guillem Clua), de la mametiana Els jugadors (Pau Miró) i el factòtum de l’admirable sala Flyhard (Jordi Casanovas) per elaborar una obra que duu el suggeridor títol La revolució no serà tuitejada –a més del debut de la jove i talentosa Kompanyia estable del Teatre Lliure– eren elements més que suficients per situar les expectatives de l’espectacle d’ahir al vespre a l’alçada de la prestigiosa sala on precisament es representava l’obra, el Lliure de Gràcia.

Aquestes expectatives em duien molt més enllà del suposat pretext del títol –la cançó dels setanta, The Revolution Will not be Televised– per pouar en l’estimulant i lúcid article de Malcolm Gladwell, Small Change (The New Yorker, 2010), que duia precisament el subtítol Why the revolution will not be tweeted. L’article de Gladwell mostra la diferència entre les presumptes revoltes de Twitter i les revolucions que objectivament havien transformat el món, tot contradient les tesis dels gurús que promulguen les virtuts revolucionàries dels Social Media. L’exposició de Gladwell és clara: sacrifici, lideratge i una necessària jerarquia en les accions transgressores són elements imprescindibles per dur a terme una revolta de debò, és a dir, just el contrari del que les eines socials 2.0 ofereixen realment: Social networks are effective at increasing participation […] but Facebook [o Twitter] activism succeeds not by motivating people to make a real sacrifice but by motivating them to do the things that people do when they are not motivated enough to make a real sacrifice, diu Gladwell en el seu article.

La idea de poder veure dramatitzades tot aquest garbuix d’idees de la mà de part del bo i millor de la dramatúrgia contemporània catalana –Casanovas, Clua, Miró– resultava altament excitant. I l’inici de l’obra no decep en absolut: una botiga Apple amb dos ordinadors que transmeten un TN on s’anuncia una revolta social generalitzada; tot seguit una interessant escena, amb aparent dislocació temporal (amb totes les possibilitats discursives i escèniques que aquesta situació podia generar), entre un comercial d’Apple i un militant/soldat soviètic, és a dir, el fort i divertit contrast entre el venedor dels presumptes avantatges socials que ofereix Twitter i el discurs revolucionari comunista. La cosa rutllava. L’escena següent té lloc entre un nou treballador de la botiga Apple –una persona no especialment motivada pel seu nou entorn laboral– i el contrast que mostra la seva actitud displicent respecte l’alienat Apple Team que l’assetja cruelment, tot afegint una tensió dramàtica creixent que conté interessants espurnes simbòliques, com el joc de la pistola, un “objecte amb història”, brillant concepte abocat enmig de la intangibilitat total de la freda botiga de productes d’Steve Jobs. A partir d’aquí, però, l’espectacle declina; les històries posteriors són pràcticament inconnexes respecte les precedents, rítmicament desiguals, temàticament febles i amb una conseqüent incapacitat de continuar o complementar tot allò que s’havia insinuat de bon inici. Fins i tot l’escena final, que enllaça amb la inicial, resulta forçada i no resol cap possible connexió quant a les situacions anteriorment presentades. En resum, ni les històries mostrades resulten prou sòlides per viure al marge una de l’altra, ni posseeixen un lligam dramàtic prou fort com per presentar una obra globalment potent i amb un missatge o discurs unitari clar i punyent.

 

La revolució no serà tuitejada al Teatre Lliure | Foto Ros Ribas

 

Una autèntica llàstima, ja que la combinació –tema escollit i talent creatiu dels dramaturgs– era propícia com per haver creat una obra memorable, a l’alçada de les expectatives que m’havia generat, però dissortadament tot just es queda en un seguit d’escenes irregulars (amb algun moment brillant, cert), l’únic nexe d’unió de les quals és simplement la botiga Apple.

Dit això, però, el meu interès per seguir la trajectòria d’aquests tres bons dramaturgs roman del tot intacte, només faltaria! Això sí, en endavant, i si és possible, per separat com fins ara, sisplau. Gràcies.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. potser hi vas anar amb les expectatives massa altes. Si simplement hi anavés amb la ment oberta, sense voler-ho comparar amb res anterior, i simplement seure i a veure que passa, crec que podies haver disfrutat d’una obra àgil i amb moments de sutilesa extraordinaris. El debat (crítica) dels mons antiparal·lels en que vivim avui dia (l’avança tecnologic Vs. el retrocés global) va ser posat en escena d’una manera brillant. Si que té moments que ni fu ni fa, però com més o menys totes les obres, cal no adormir-se per no perdres res per això, perquè al contrari del que escrius jo vaig poder lligar les tres històries. Per no comentar que la interpretació del gangós (“jobs”) i del comunista “lenin” les vaig trobar excepcionals. Potser no és una gran obra però és una bona obra. Salut!

  2. GAT’s de Gràcia(Grup d’afeccionats al teatre)
    Vam apostar per inaugurar la nostra temporada anant a veure aquesta obra. Coincidim plenament amb l’opinió d’en Jordi Vilaró, però voldríem afegir 2 reflexions:
    – un teatre públic com és el Lliure,amb un prestigi guanyat a pols, pot permetre’s d’inaugurar la seva temporada amb una obra que tan sols sembla embastada?
    – no es mereix el públic que fa molts esforços per anar al teatre (diners i temps) un major respecte per part d’uns autors que ja han demostrat la sava vàlua?