La passió d’Emily Dickinson

23.10.2016

A la sala fosca del cinema, en la contemplació de la pel·lícula Història d’una passió, el film del director britànic Terence Davies, extasiada en la contemplació de la llum de Vermeer que entra per la finestra de l’habitació d’Emily Dickinson, on va escriure versos de profunda i complicada lectura, però formalment resolts amb la senzillesa d’unes imatges potents, no puc deixar de recordar que Emily Dickinson (Amherst, Massachusets, 1830-1886) només va publicar una dotzena de poemes en vida. Avui està considerada una poeta fundacional de les lletres nord-americanes.

Imatge de la pel·líula Història d'una passió, de Terence Davies, sobre Emily Dickinson

Imatge de la pel·líula Història d’una passió, de Terence Davies, sobre Emily Dickinson

Ja en la primera escena del film, bella com un quadre en un museu del segle XIX, es dóna a entendre que som davant d’una dona de pensament autònom malgrat la cotilla mental (molt de l’època) que se li ha intentat imposar a l’escola per a noies on ha fet els seus estudis.

Tot i que la seva família serà el seu suport fins a la seva mort, també la família i l’entorn purità són tan restrictius. Una gàbia d’or per a una dona de classe benestant, però gàbia al cap i a la fi. I, no obstant això, aquesta gàbia es convertirà en un espai de llibertat inimaginable. Sense gairebé sortir de la casa de la família, Emily Dickinson va construir una obra poètica en la qual s’hi transparenta la plenitud d’una ànima sensible que percep l’infinit en un gra de sorra, com va escriure un altre romàntic, l’anglès William Blake.

La meva Tasca és la Circumferència, va escriure Emily Dickinson al seu corresponsal T.W. Higginson. La poeta escrivia així, de forma tan clara com enigmàtica. Però en la imatge de la circumferència, que ella escriu amb majúscula, hi veiem l’ànima com l’espai de la percepció plena dels batecs de la vida, l’espai íntim on es filtren les percepcions dels sentits que en els romàntics eren tan afuats. Veient algunes escenes d’un film que no decau i que pren profunditat cada vegada que ‘apareixen’ poemes de Dickinson, tot subratllant-lo, l’espectador pot adonar-se de fins a quin punt és difícil viure les vint-i-quatre hores del dia en aquest estat de tensió anímica, on el goig i el dolor a penes es diferencien d’un fil. Per cert. La poeta confeccionava ella mateixa els seus plecs de poemes, cosia fulls per donar-los forma de llibre.

Escric aquest comentari encara impressionada per les escenes d’interior d’una pel·lícula en la qual es condensen en paral.lel els drames interiors de la família Dickinson. Escric aquest apunt encara sota l’atracció de la brillantor líquida dels ulls que il·luminen el rostre d’Emily, magníficament interpretada per l’actriu Cynthia Nixon. Tot ho diuen, aquests ulls, en un rostre que conté, com en una partitura de Chopin, les emocions. En aquests ulls s’hi veu el crepitar de la passió interna. Foc pur perquè no crema l’ànima, foc que exalta l’ànima, però el cos es consumeix de tanta vida. Emily Dickinson va morir a 56 anys, d’una aleshores incurable malaltia de ronyó.

La poeta estava segura del valor de la seva poesia, per més que se sentís insegura. No és contradictori: la grandesa de la seva obra la feia ser autoexigent. I, no obstant això, en una escena memorable del film de Terence Davies en què la poeta dóna a llegir un plec dels seus poemes a un reverend que admira, l’espectador pot seguir pas a pas els gairebé imperceptibles moviments del seu rostre on es desvela el seu patiment profund per si els seus poemes no són compresos per aquell que aprecia. Emily era perfectament conscient de la dificultat de la seva escriptura, tot i l’aparença d’immediatesa. La modernitat i nuesa dels seus poemes es va avançar al seu temps.

També es va avançar al nostre temps, l’originalitat i modernitat de la seva poètica és absoluta. Sense moure gaire els braços, sense posar-se a l’aparador, reclosa en la casa familiar, en silenci i en companyia de la pròpia ànima enamorada del vent, i de l’herba, i dels núvols que li mostraven els diferents rostres d’un Déu elevat a Natura, Dickinson va escriure versos d’una humanitat radical. Qui, sinó Emily Dickinson podia haver escrit versos com aquests: L’aigua s’aprèn per la set, l’èxtasi per l’agonia, l’amor pel record.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris