La forma de les paraules

No cal complicació per assolir qualitat literària. Sovint el secret es troba en la senzillesa, la discreció i l’encertat detall. Aquesta és la convicció que en treu el lector després de llegir La forma de les paraules (Voliana) de Sandra Freijomil.

La forma de les paraules és una novel·la senzilla (per bé que no simple), i precisament en aquesta virtut (però no només) rau el seu secret. A l’autora, Sandra Freijomil (Barcelona, 1975), filòsofa de formació, sembla que també se li dona bé la psicologia. Perquè el text que ens ofereix, i que es llegeix amb plaer d’una tirada, dóna compte del procés emocional que ha de viure un nen, l’Oriol, que pateix l’evolució de la malaltia i la mort per càncer del seu pare. I l’autora se’n surt molt bé del repte.

Original és la construcció del personatge des de la perspectiva infantil —Oriol nen— i la d’adult —Oriol home—, insinuant al lector, sense fer-ho explícit, que la problemàtica que afronta l’home (la por a ser pare) té a veure amb el trauma que el va colpir de petit.

Formalment l’autora alterna els capítols (molt breus) d’Oriol-nen i Oriol-adult, sempre en primera persona, de manera que el lector va seguint les pors del protagonista i les seves manifestacions, primer en la infantesa per la malaltia del pare i les transformacions de la seva vida i les del seu entorn per aquesta causa, i després en la relació de parella i els canvis que suposa per a ell la temuda paternitat.

I per bé que l’autora insinua una relació entre aquestes dues pors del protagonista, cadascuna es pot entendre per separat. En aquest sentit, doncs, el llibre és doblement recomanable: les dues temàtiques són freqüents i formen part de la vida de molta gent. Així el llibre, a més del gaudi literari, té el valor afegit de servir d’aprenentatge-teràpia, tant a aquells que es veuen en una situació semblant a la de l’Oriol-infant, amb qui fàcilment s’identificaran, com als que han de fer front a una paternitat que no saben com abordar. En ambdós casos l’empatia està garantida.

El llibre defuig el desenllaç fàcil i té la virtut d’atraure tant a un lector infantil com adult. Fins i tot es pot adaptar el text exclusivament als infants o joves (a criteri dels adults responsables) si es prescindeix dels capítols dedicats a l’Oriol-home. L’autora sap trobar lingüísticament el registre de l’Oriol-nen, així com també la simptomatologia física i psicològica que acompanya una situació traumàtica infantil com la que descriu a la novel·la. La catarsi està assegurada. I tampoc és gens menyspreable la que pot aportar el tema de la por a la paternitat, una qüestió molt menys tractada encara i que, probablement —sent més silenciada—, causa angoixes que la lectura de La forma de les paraules pot contribuir a apaivagar.