Joseba Sarrionandia: “La poesia és morta, però no he estat jo”

Sara Vilalta fa la seva lectura del recull És morta la poesia? (Pol·len Edicions), del poeta pròfug basc Joseba Sarrionandia. La traducció a càrrec d’Ainara Munt Ojanguren ha estat guardonada amb el premi Rafel Jaume 2019 de l’Associació d’Escriptors i Escriptores en Llengua Catalana a la millor traducció poètica, i amb el Premi Etxepare atorgat per l’Institut Etxepare a la millor traducció de l’euskara a una altra llengua l’any 2019.

Joseba Sarrionandia a l’Havana l’any 2016. Feia 31 anys que ningú l’havia vist en imatges | Foto: Jose Goitia

M’agradaria poder parlar d’aquest llibre fent només esment al seu autor com a poeta, escriptor i intel·lectual, deixant-ne de banda les circumstàncies personals. Així és –diuen alguns– com cal llegir i analitzar la literatura; però en aquest cas això és força impossible. La persona i la trajectòria de Joseba Sarrionandia són massa potents, i aclaparadores, com per deixar-les de banda i com per no haver tocat fondament tota la seva obra.

Segurament la gran majoria de gent que ballen (salten) i han ballat (saltat) al ritme de la cançó “Sarri, Sarri” ignoren l’origen de la cançó (com també deuen ignorar que es una versió dels Toots & the Maytals): la fuga de Sarrionandia amb Iñaki Picabea de la presó de Martutene, on complien condemna acusats de pertànyer a ETA, l’estiu de 1985 (“en falten dos en el recompte general”, “ho celebren amb xampany”, trobem a la lletra). Des d’aleshores, Sarrionandia viu exiliat; actualment a Cuba, on dóna classes de llengua i cultura basques a la Universitat de l’Habana. El fet que un intel·lectual rebi premis importants de poesia o d’assaig a la presó o a l’exili és de difícil qualificació, però hi ha estats, com l’espanyol, on sembla ben normal.

És morta la poesia? és una autoantologia força àmplia que l’editorial Pamiela va publicar el 2016 en una edició bilingüe eusquera-castellà. Sarrionandia hi aplega poemes de tots els seus llibres, sobretot els escrits entre 1980 i 1995, reordenats en apartats temàtics. Un centenar llarg de poemes precedits per un pròleg on parla de la poesia i del poema, de l’escriure i del llegir poesia; on defineix i il·lumina aquestes pràctiques. Un text breu i intens que ens recorda els microassajos del seu volum Jo no sóc d’aquí, també editat per Pol·len; un pròleg que hauria d’estampar-se i difondre’s en fulls volants (i que també ens ha fet recordar aquell llibret tan encertat com desconegut de Jordi Marrugat: Escriure la vida i la mort). És difícil parlar dels quès, els coms i els perquès de la poesia, i en aquestes tres escasses pàgines l’autor ens dóna compte de la seva lucidesa. És un text que molts poetes haurien de llegir.

La poesia de Sarrionandia s’ha pogut conèixer aquí a través d’algunes traduccions en revistes i antologies, o en edicions traduïdes al francès o al castellà, però potser sobretot en els llibrets dels discos de molts músics i grups del País Basc de tots els tipus possibles de música. Això és un bon indicador de la recepció d’aquest poeta tan incòmode a una bona part de la societat del País Basc i d’Espanya, que no pot concebre que una persona empresonada per pertànyer a ETA, fugada i vivint a l’exili, sigui un dels més grans, més populars i més reconeguts escriptors del seu país i de l’estat espanyol, i membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca. I és que Sarrionandia és, efectivament, un dels grans escriptors del nostre temps, que no ha tingut la projecció (ni estatal ni internacional) que mereix. Si hagués estat així, seria un autor conegut, valorat i respectat arreu, com un gran poeta en un país normal; com hauria de ser.

Les seves primeres incursions literàries van ser amb la “Banda Pott”, amb Bernardo Atxaga, Ruper Ordorika i Jon Juaristi, entre d’altres. Fundat el 1977, el grup va ser el gran revulsiu i modernitzador de la literatura basca, amb l’obra personal de cada un d’ells i amb la revista “Pott”. Segons Bernardo Atxaga, un cop pres, l’experiència de la presó junt amb la de les tortures esdevé el nucli de la seva obra, així com després de la fuga domina el tema de l’exili, del record, del sentiment de pàtria. Més endavant, l’evolució de tot això i de la seva situació personal, sense mai oblidar els ítems anteriors dóna a l’obra matisos de quotidianitat, de calma, i tornen l’humor i la ironia.

Però, malgrat el que algú podria pensar a partir de les experiències vitals de l’autor i de les temàtiques que tracta, no és de cap manera el que en podríem dir una poesia de pamflet, de crit desaforat, d’exabrupte. Sarrionandia és, abans de res, un intel·lectual, un filòleg, un escriptor, un assagista, un narrador, un poeta. I la seva poesia és tan intensament lírica com descarnadament experiencial, tan profundament personal com universal, tan desesperançada com idealitzant, tan fredament reflexiva com apassionadament encesa.

L’antologia consta d’onze apartats que organitzen els poemes de manera temàtica; estructura que no difereix gaire d’una ordenació cronològica segons els llibres que ha anat publicant (com és lògic seguint l’anàlisi d’Atxaga). S’hi troben tots els temes que el poeta ha explorat i tots els registres que ha adoptat la seva escriptura poètica. La presó, la tortura, les vagues de fam, la lluita, l’exili; sempre tractats amb una clara veu lírica, que no desmereix l’horror de l’experiència, sinó que encara el fa més patent i profund. Hi trobarem tots els registres, com la duresa de:

[…]
Quan va recuperar el coneixement
s’havia pixat,
vomitava, els policies 
el colpejaven al pit
per treure-li l’aigua dels pulmons. Un que deia ser metge
va examinar-li
la dilatació de la nineta abans no tornessin
a estirar-li els cabells.
Sota l’aigua va sentir que s’ofegava
i va beure aigua i pixum un altre cop.
Van treure-li el cap de l’aigua
en tornar a perdre el coneixement,
per submergir-l’hi una vegada i una altra,
sense compassió.
I encara ara (avui dia)
l’ofeguen en aquella aigua bruta.
[“La banyera”, fragment]

la poesia de:

El pres en un racó de la cel·la,
sembla que parli sol.
Però no. Li demana
a una aranya: «Fins quan?».
L’aranya, immediatament,
baixa suspesa
i allargant el fil.
I sembla
que aquell fil llarg sigui
 la resposta.
[“Pregunta II”]

o la tendresa de:

[…]
No us espanteu per les llàgrimes
dels ulls de la mare.
Si no sóc a l’habitació
(a l’habitació buida)
espereu una mica, segurament
he anat a cercar-vos
perquè em tragueu del cos
la bala que em va matar.
[“Els morts som persones solitàries”, fragment]

I mai un registre sol, aïllat; sempre amb una gran complexitat de mirades. Sarrionandia escriu i això vol dir que s’escriu ell mateix i ens escriu en tota la nostra complexitat:

Així ens van liquidar:
vam matar-nos els uns als altres.
Vam caure de morros sota l’arbre
com les pomes madures.
[…]
[“La balada de Bereterretx”, fragment]

La temptació és d’anar reproduint poemes i fragments, i que parlin per ells sols; però faria molt llarg l’article per les ganes de fer participar els lectors de la fascinació que encomanen aquestes lletres, totes, i per la gran quantitat de registres i de temes del llibre. Els poemes que tenen la mar com a motiu, o l’exili (amb el famós “Martin Larralde”, que Ruper Ordorika ha convertit en una cançó ensenya), o aquells on ajunta passat i present i diferents tradicions (“Linguae vasconum primitiae” o “La visita d’Alberto Caeiro”: “Avui no sóc jo qui et ve a veure, / sinó Alberto Caeiro”, em deia / Fernando Pessoa, i continuava xerrant […]), o aquells on explora, a vegades amargament, la noció de “pàtria” i de “nosaltres”, o la de “País Basc”, o quan especula sobre l’eusquera, o els poemes d’amor (El teu cos és, ara, la meva ciutat, / tu ets, ara, la pàtria que m’he triat”), o aquells on campen la ironia i l’humor, o una anàlisi crua de la realitat; o aquells que posa en boca de personatges realment fascinants, o quan ataca els poders despietadament (i amb raó i arguments), o quan ens inquieta i ens encara a nosaltres mateixos; o aquells poemes que mostren la flama de l’esperança (“Ha arribat la vida i té els teus ulls”), o aquells on mana la reflexió, o un realisme sec (o vaporós), o la racionalitat més estricta que desmunta tants paradigmes acceptats a cegues, o quan esgrimeix la imaginació com a arma d’atac i defensa…

I tot això, en poesia, de la més radical, de la més profunda. Diu ell mateix al pròleg: “És la disposició paradoxal de la poesia el que li dóna sentit, perquè, sense contrasentit i sense desvergonyiment, la poesia seria com un sermó religiós o un discurs polític o un sospir petit-hamburguès [sic]. Són les paradoxes el que li atorguen validesa.”

La poesia és morta alhora que és viva. Aquesta és la seva essència en el nostre temps, diu. I Sarrionandia és, sense cap mena de dubte, un dels grans poetes del moment actual. L’edició d’aquesta antologia hauria de fer que molts lectors el coneguessin, o el coneguessin millor, i s’adonessin del seu valor, que l’incorporessin a la seva llista daurada d’autors. A partir d’aquest llibre res hauria de seguir igual en els cànons dels lectors.

Deixin-me parlar, per acabar, de l’edició. (Millor, de l’ecoedició, ja que Pol·len, editorial cooperativa, té com a premissa definidora el respecte al medi ambient i ho certifica en la “motxilla ecològica” que s’exposa al llibre.) La traducció d’Ainara Munt Ojanguren fa que el poema soni i ressoni musicalment, amablement, sense entrebancs, sense grops. Parlo des de la desconeixença de l’eusquera, però és evident que llegint-lo en català s’entra en el poema com s’entra en els bons poemes dels grans poetes. Res no s’hi fa estrany (quan no toca) i el llibre esdevé un vaixell que salla mar endins en un dia plàcidament revolt.

“Els llibres tancats són taüts; els llibres oberts, / vaixells. / Som-hi si vols, hissem les veles, llevem àncores / i salpem mar endins,” A la invitació del poeta, aquesta lectora hi ha respost i ha iniciat un viatge que li serà llarg i fecund; i per això la vol fer extensiva a tots els lectors d’aquesta nota; que obrin el llibre, que s’hi deixin endur i que en frueixin tots els aspectes del viatge.

I per tancar el text, i no cal explicar el perquè, el fragment final de “Carta als amics presos”:

Els qui vivim lliures necessitem la vostra llibertat
per poder ser lliures també,
almenys en la mesura en què els éssers humans,
amb aquestes cadenes llargues i fosques
adherides a la carn per naturalesa,
podríem ser lliures.