Jaume C. Pons Alorda: “El triomf és cordar-se la sabata”

20.03.2018

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és autor de poemaris d’excel·lent factura com la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu) i Cala foc als ossos (Terrícola). Com a narrador ha destacat per la novel·la Faula (Lleonard Muntaner) i el dietari de rodatge Apocalipsi uuuuuuuuaaaaaaa (Comanegra) gestat a partir del seguiment del rodatge del film Història de la meva mort d’Albert Serra. La seva monumental traducció de Fulles d’herba de Walt Whitman li va valdre els premis Cavall Verd i Serra d’Or.

Jaume C. Pons Alorda | Ester Roig

La darrera proposta de Pons Alorda es vehicula en el seu enlluernador poemari Era (Labreu, 2018) destinat a marcar una fita en la vasta producció poètica que està experimentant el nostre País aquests darrers anys. Professor del vers i la rima en diverses escoles dedicades a l’art literària, és conegut per la seva vitalitat i caràcter incontinent que amb tota desimboltura mostra en els escenaris d’arreu.

Amb la lectura d’Era, ja des del primer poema, ens adonem que tenim entre mans una mena de composició que, sense cap mena de miraments, esberla el cànon més ortodox del cant poètic. És bo recordar que només poden eludir les normes aquells que les coneixen a bastament. La lectura avança amb avidesa pel gaudi de l’astorament en cada un dels enardits versos que, amb senzillesa però radicalitat, fulminen d’una tacada conceptes i certituds del tot arrelades en la nostra tradició. Una poesia que fa marrada de les figures retòriques més elementals per abraçar l’aforisme tant com element de provocació com d’objecte de corol·lari: «La diferència entre el sagrat i el profà / és una qüestió tècnica», i un altre amb un cert to nihilista: «Els mots no ens necessiten».

Les arrels de l’Era es troben en un viatge a Roma per visitar la ruta psico-geogràfica dels principals escenaris de la pel·lícula La grande bellezza i cada poema és un espai, un accent, d’aquest film de Paolo Sorrentino. Pons Alorda conjuga els impulsos que li provocaren aquesta pel·lícula amb un discurs sobre les religions i amb un càntic que crida l’apocalipsi. Enumera els poemes amb un estil de salm bíblic on, clicant l’ullet a Cortàzar, ens convida a llegir-lo des del principi fins al final o a l’inrevés perquè els poemes dialoguen entre ells com en un mirall. Tenim enfront un poeta amb molta fe, místic, que sent la veritable veu de la natura en “el crit de les pedres”. Era beu, sense cap mena de reiteració, de la poètica de la llum que ja treia cap, com espurna que tot ho encén, en el recopilatori Tots els sepulcres, on s’engendra el fort incendi, on conviuen brillantor i ombres.

Pons Alorda és un lector compulsiu i volcànic com la seva arriscada poesia. Hi ha qui el qualifica de poeta excessiu pel seu desbordant imaginari i vitalitat. Però és indubtable que trenca per crear, esquinça per resoldre: «El taüt, un fal·lus / que penetra tot el món / quan és endinsat».

Jaume C. Pons Alorda

El prologuista Eduard Sanahuja destaca de la seva poesia que no cerca la narració, cerca il·luminació i conjumina l’ús reiterat de la paradoxa amb l’enigma per projectar, des de dins, un imaginari on l’eix principal és la mort: “Morir no fa mal. / El problema és la mort”. El triple significat d’Era ens remet, en primer lloc, a l’espai on es destria el gra de la palla, a l’epicentre, a l’essència. Era significa, també, un temps verbal, algú que havia estat però que ja no hi és, com la mort. I, finalment, Era com espai de temps a partir del qual comença una nova època, un fet transcendent, com podria ser el moment on ara es troba el poeta.

Una veu molt personal, molt pròpia, explosiva, plena de vida, sense límits, que crea una nova textura. «No hi ha res que escrivim que no sigui una titella terrorífica de la nostra pensa»(sic).

Una poesia per quedar-se. Extraordinari.