Gervasio Sánchez retrata les dones de l’Afganistan

50.000 persones ja han visitat l’exposició itinerant “Dones Afganistan”, que dóna a conèixer la difícil situació de la dona en aquest país al cap de 13 anys de la caiguda del règim talibà, amb textos de la periodista Mònica Bernabé i fotos del periodista i fotògraf Gervasio Sánchez. Promoguda per l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), i finançada per l’Ajuntament de Barcelona, es pot veure al Palau Robert fins al 15 de febrer.  

 

Han calgut més de sis anys per acabar aquest projecte que el 2009 varen començar Gervasio Sánchez, un dels més prestigiosos fotògrafs del país, i Mònica Bernabé, periodista catalana resident a l’Afganistan. Tots dos es varen proposar mostrar la violència endèmica que pateixen les dones en aquell país, un problema social potenciat pel llarg conflicte bèl·lic, la manca d’educació, la instrumentalització de la religió i les ancestrals lleis masclistes unides a una impunitat generalitzada.

Sánchez és un dels reporters gràfics espanyols més reconeguts i ha cobert la major part dels conflictes armats dels darrers anys: el sud-americà, la guerra del Golf i l’antiga Iugoslàvia, entre d’altres. Són conegudes les seves fermes posicions en matèria d’ètica periodística, que l’han dut a criticar, en repetides ocasions, el paper dels mitjans de comunicació en la denúncia de les injustícies socials. Ha rebut innombrables premis i el 2009 va ser guardonat amb el Premio Nacional de Fotografía. Sánchez viatjava sovint a Afganistan i va decidir col·laborar amb l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan per mostrar al món la dramàtica situació de les dones afganes i la seva lluita per a recuperar un mínim de llibertats. Malgrat tot el que ha viscut en la seva carrera, el fotògraf manifesta: “En els darrers anys he dut a terme projectes molt durs sobre els mutilats per les mines antipersones, les víctimes de les desaparicions forçoses i les brutals conseqüències dels conflictes armats. No m’espanto amb facilitat. Però haig de reconèixer que a l’Afganistan m’he trobat amb el pitjor de l’esser humà: la seva incapacitat per a sentir empatia i pietat envers les víctimes, i uns graus de violència difícils de presenciar en d’altres països.”

Aquestes paraules queden perfectament reflectides en les cent-cinquanta fotografies de l’exposició, agrupades en diferents blocs: el matrimoni infantil forçat, els intents de fugida, la drogodependència i el suïcidi com a escapatòries, les suposades millores legals i les conseqüències de la impunitat i la guerra. Finalment, es reserva un espai significatiu per algunes de les dones que han tingut un paper important en la seva lluita per l’emancipació.

Són fotografies que Gervasio ha pogut realitzar, no sense dificultats, visitant hospitals, domicilis particulars i cases d’acolliment per tal de recollir els testimonis personals de dones maltractades en lluita per recuperar la seva dignitat. El fotògraf fuig de les habituals imatges de dones anònimes vestides amb burca perquè volia retratar-les a cara descoberta en la seva intimitat. Per això, aquestes imatges no haguessin estat possibles sense la complicitat i la preparació de Mònica Bernabé, una periodista catalana que ha viscut a l’Afganistan vuit anys, i que ha teixit una àmplia xarxa de contactes i complicitats que només es poden generar des de dins del país.

Cal imaginar el grau de valentia i compromís d’aquestes dones, moltes d’elles amenaçades per les seves famílies, en acceptar de participar en aquest projecte. Com explica la periodista, “a l’Afganistan, que una dona es deixi fotografiar és molt difícil, i menys per un home“. Perquè tinguessin prou confiança per fer-ho, Bernabé va acompanyar Gervasio Sánchez en totes les sessions d’aquest gran reportatge. Bernabé és la responsable, a més, dels textos que acompanyen les imatges i que són un complement imprescindible per entendre la dura condició de la dona en aquell país. Com ella assenyala “calen generacions, igual com els canvis socials a Occident, que han costat segles, però la guerra constant durant els últims 30 anys no ha permès que hi hagués una evolució social”.

Gairebé totes les imatges estan localitzades en interiors que protegeixen la intimitat d’uns actes fotogràfics que difícilment podien tenir caràcter públic. Composicions clares i molt poc efectistes. Les tonalitats suaus i el reduït contrast moderen el dramatisme i la gran duresa del contingut. S’hi nota la mà d’un mestre que no necessita hipèrboles fotogràfiques per a transmetre el seu missatge, que fa senzill allò que és més difícil.

L’exposició tindrà com a complement l’edició d’un llibre en color, de gran format, publicat per l’Editorial Blume i que es presentarà el proper 30 de novembre.