Els fantasmes de La Cubana

Dimarts va ser nit d’estrena a Barcelona. La façana del Coliseum lluïa com mai, i les lletres lluminoses Gente Bien (el musical) de La Cubana ens donaven la benvinguda. Cares conegudes, personalitats, amics, premsa i molta alegria a l’ambient. I a falta de Santi Vila… Núria Feliu.

‘Gente Bien’ en tot el seu esplendor. © David Ruano

El Coliseum està decorat amb uns telons pintats dels grans Castells i Planas i nombroses làmpades d’aranya pengen del vestíbul del teatre. Detectem les plantes de Campanades de boda: els cubanos reciclen, i això ens agrada. Abans de començar la funció, el fil musical ens delecta amb grans clàssics de musicals (The sound of music, West Side Story, A chorus line…) i els que ens ha tocat seure al primer pis (visió perfecta de l’escenari, això s’ha de dir) tenim dues pantalles que retransmetran allò que passa a platea. Imaginem que hi passaran coses. Comença l’espectacle amb un número conjunt i La Cubana demostra el seu gust i talent pel transvestisme ràpid, ja que els intèrprets es converteixen en criats i minyones davant dels nostres ulls en un tres i no res. Una animació que recorda les que Terry Gilliam feia pels Monty Python ens mostra un Santiago Rusiñol que canta i balla. La cosa promet.

El primer que impressiona del muntatge és l’escenografia de Montse Amenós, un fons tridimensional de videomapping que s’aprofita molt bé durant tot l’espectacle i que, com no podria ser d’altra manera, amaga algunes sorpreses. Jaume Baucis (històric membre de la companyia) i Laia Piró (flamant nova incorporació) són els Comtes de Rierola, xarcuters que han obtingut un títol nobiliari (previ pagament) i que es preparen per rebre convidats a casa, curulla de cadires, sillons, sillonets, taules i tauletes. Donya Anita, la mare del comte (esplèndida i bentornada Mercè Comes) s’esforça en parlar castellà (noblesse oblige), fet que porta a una deliciosa cançó de la companyia plena de catalanades (“pan de pellizco”, “embolica que hace fuerte”, “se piensan que ser conde es soplar y hacer botellas”). De l’ampli repartiment destaquen un Toni Sans que té un número de claqué mereixedor d’un premi, no ja Butaca, sinó Tony, i un Oriol Burés hilarant en totes i cadascuna de les seves creacions. Però seria injust no destacar la feina de tota la companyia, que en un exercici constant de fregolisme es transforma en mil-i-un personatges, regalant-nos moments tan hilarants com el de l’escena jotera.

Laia Piró i Bernat Cot a ‘Gente Bien’. © David Ruano

Gente Bien és un sainet en un acte de Santiago Rusiñol (que han portat a escena gran part dels grups de teatre amateur de Catalunya) segurament massa breu per fer-ne un musical. Per aquest motiu La Cubana ha repartit l’acció en quatre moments històrics diferents (l’original 1917, el 1951 de la vaga dels tramvies, el 1980 pre-sociata i l’actual 2017). Com va fer Maria Aurèlia Capmany a Vent de garbí i una mica de por, que situava una ociosa i desmenjada burgesia catalana en tres èpoques diferents (anys seixanta, Guerra Civil i Setmana Tràgica), els cubanos seccionen l’acció en quatre moments històrics per tal de demostrar com l’estultícia és quelcom inherent a qualsevol època. I que la burgesia catalana, sempre amb La Vanguardia sota el braç, passa del català al castellà quan cal. I torna a passar-se al català quan toca.

Encara no hem fet ni un espòiler! Però hi ha sorpreses, evidentment. I els fantasmes de La Cubana surten a donar un volt, amb un primer moment d’emoció màxima (servidor ha mamat d’on ha mamat, reconeixem-ho) que l’espectador, cubanero o no, acaba acceptant com a un punt de misteri del muntatge. I un gran final de confessió, intimitat i (merescudíssim) autohomenatge, on Jordi Milan, Mont Plans i Mercè Comes ens regalen un moment de plàcida calma després de la tempesta. És aquest el darrer espectacle de La Cubana? No ho sabem, però si ho fos seria un gran final. Corrin a la Gran Via. El dia de l’estrena els espectadors vam poder gaudir d’un fuet de Can Duran (un per persona!) i del carrer tallat al trànsit per fer un pica-pica que semblava de casament (grans mandonguilles). La Cubana ho ha tornat a fer. I sembla que s’ho passen teta.

Mercè Comes i Toni Sans a ‘Gente Bien’. © David Ruano