El cop de puny de Jordi Dausà

17.06.2018

En una entrevista a Vilaweb, Adrià Puntí feia servir una metàfora pugilística per explicar que, a la vida i en general, és un bon encaixador, com un boxejador que aguanta o esquiva els cops intentant no caure derrotat preparant la seva ofensiva. Jordi Dausà comparteix aquest capteniment i el fa extensible a la seva última novel·la, Lèmmings (Llibres del Delicte), una història clandestina en què la violència i la resistència mantenen un pols al marge de la llei amb un desenllaç que no pot acabar bé. Després de l’escrupolosa sordidesa de Nits de matapobres, no esperàvem menys d’en Dausà.

Jordi Dausà, el Cassius Clay de Cassà | © Dani Duch

El primer que crida l’atenció de Lèmmings és que, tot i ser un llibre del delicte i pedalar a cavall del velocípede de la intriga, no es pot encasellar estrictament en el gènere negre. Té més matisos. Amb incursions existencials entre les ribes de l’absurd i el dramàtic, Lèmmings ens pot fer pensar en La nàusea o en L’estrany sense forçar l’assimilació. El seu protagonista és la fusió improbable però infal·lible d’Edward Norton a Fight Club amb grans escèptics literaris com Bartleby o Mersault. La dialèctica entre la resistència i la violència ens fa de guia per un submón d’atmosfera industrial amb cocaïna, borratxos, discoteques, ambulàncies i torres d’alta tensió. Les apostes il·legals i els combats en soterranis de mala mort fan la resta.

Els actors que trepitgen aquest escenari, addictes a la inèrcia més sorruda i sangonosa, són els millors perdedors possibles. Quan Mersault deia que els homes ens podem acostumar a tot tenia més raó que un sant: els personatges de Lèmmings personifiquen aquesta reflexió amb la més greu de les tonalitats que ens pot oferir la decadència. La banda sonora del llibre l’encapçalaria el mateix Puntí amb la seva Sardana en un blues. “Treus una rifa i no et farà el pes”, canta, i precisament això és el que li passa a l’Edward Norton de Lèmmings, atrapat entre l’anonimat i la indiferència, les llacunes mentals i la incapacitat de sentir dolor per culpa d’una malaltia capritxosa.

El llibre té dues particularitats significatives: està escrit en segona persona i presenta un tronc argumental bastit a través d’una narració retrospectiva compacta, descarnada i trepidant. És a dir, ens interpel·la (verb de moda que comença a patir desgast) perquè se’ns adreça directament i ens empodera (verb de moda que està on fire) com a lectors de novel·les d’intriga sota l’ombra del fatalisme existencial. Sense circumloquis i amb admirable naturalitat, Dausà ha escrit una història vibrant i ens ha deixat amb el misteri, o el morbo, després de l’última pàgina: quanta part de no ficció, encara que només sigui documental o indirecta, hi ha? Coneixent la seva faceta de boxejador inconstant, chi lo sa.

 

La violència ho guanya tot

Tant pel to del llenguatge com per la caracterització del protagonista, Dausà ha sabut il·luminar un paisatge bord i una filosofia de vida que acostumen a adquirir intensitat en l’obscuritat de l’underground més marginal. Alcoholisme clandestí, lluita de classes sense ideòlegs, parasitisme gasoliner i una col·lecció de blaus, hematomes, celles i nassos trencats seguida de cataplasmes, ibuprofens, xeringues i cortisona per pal·liar les patacades. La resistència fa baixada esquivant estructures d’uralita i pisos de protecció oficial, i l’únic horitzó és la caiguda. La violència ho guanya tot: jo no soc un home, soc un camp de batalla.

Es diu que els lèmmings, rosegadors de cap gros, cua rudimentària i cos arrodonit, duen a terme impressionants suïcidis col·lectius. També es diu que això és una llegenda urbana. I també hi havia un joc de la Nintendo i de la Game Boy que portava aquest nom i que consistia a “evitar que una corrua de rosegadors vestits de blau s’estimbin rostos avall”. Doncs ara també hi ha un llibre del delicte que té aquest títol, amb una imatge de coberta molt simptomàtica.

Per fer honor al seu cosmos de cops de puny i cossos i cervells masegats, sembla raonable buscar una metàfora que el correspongui com Ali Nostre Senyor mana, i se m’acut la cèlebre al·locució de Drew Bundini Brown, el seu bulliciós inspirat entrenador, quan va dir allò de “float like a butterfly, sting like a bee”. El final de la història, intuïble per tremendista i emparat per la malfiança, té un aire d’epifania relacionat amb el dolor. S’assembla, també, amb el de L’estrany, quan Mersault desitja arribar al patíbul i escoltar els crits d’odi de la multitud. La qüestió, en tots dos casos, és que fins i tot els més escèptics són capaços de sentir alguna cosa.

Etiquetes: