El cas Gaziel

5.10.2018

Director de La Vanguardia durant més de quinze anys, Agustí Calvet, conegut amb el nom de Gaziel, era un home que escrivia amb uns límits marcats. Per un extrem tocava amb el negociat del comte de Godó, anticatalanista furibund, per l’altre amb el de Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista; es mantenia fidel a la tasca iniciada per Prat de la Riba i a la vegada admirava el pragmatisme de Cánovas del Castillo.

Gaziel, “massa anys en la tebior i el bany maria”, segons Pla. |

Gaziel devia l’inici de la seva carrera periodística al fet de trobar-se a París a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, fet que el col·locà en el lloc de corresponsal, primer de La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, i més tard de La Vanguardia, en castellà. Allí es va fer un nom com a cronista, i ja no es va moure de la casa fins al 1936, moment que abandonà la direcció del diari per exiliar-se. Els dos bàndols el volien pelar, uns per català i els altres per conservador. A l’exili va treballar a les ordres de Cambó com a propagandista dels dits nacionals.

El 1940 tornà a la península, a Madrid, i després de passar un procés judicial que va tenir com a conseqüència el seu desterrament del món periodístic fundà una editorial a la capital espanyola. Nascut el 1887, formava part de la mateixa generació que Josep Carner (1884), Claudi Ametlla (1883), Eugeni Xammar (1888), Alexandre Plana (1889), Rovira i Virgili (1882) i Francesc Pujols (1882), per mencionar alguns noms que veieren, com ell, l’auge i la caiguda d’un ideal catalanista influït culturalment pel noucentisme que capitanejava Eugeni d’Ors (1881). La majoria d’aquells homes va morir o bé a l’exili o bé a Catalunya després de passar els seus últims anys en l’exili interior, envilits i humiliats.

Les notes que va prendre Gaziel els anys immediatament posteriors al final de la Segona Guerra Mundial es van agrupar a Meditacions en el desert (1946-1953), un llibre que per fora té l’aparença d’una anàlisi freda del moment polític –la geopolítica, la crisi de la democràcia, el paper de la religió i la monarquia en la conformació d’Espanya, etcètera– però per dins és un lament gegant, allò que en la cultura flamenca es diria un quejío, per una derrota alhora personal i col·lectiva. Si, com escriu Jordi Amat en una nota preliminar d’aquesta edició, Gaziel va ser “un humanista il·lustrat i compromès des del catalanisme en la consolidació d’una democràcia liberal a Espanya”, és evident que fracassà.

Ara que L’Altra Editorial reedita les Meditacions és un bon moment per preguntar-se per què Gaziel és qui sembla que ha sobreviscut millor d’entre els seus companys de generació, si ens hem de guiar per les reedicions i reculls dels seus escrits que van apareixent periòdicament. Una primera hipòtesi seria que escriu millor que la resta. Una segona hipòtesi seria que les seves opinions han mantingut la vigència i que per tant hi ha un pòsit de veritat que ha aguantat millor el pas del temps. La tercera hipòtesi seria que Gaziel és el que va tenir major consciència del llegat que volia deixar, i amb aquest objectiu en ment escriví durant el seu exili interior.

Jo m’inclino a pensar que, més enllà de les tres hipòtesis, que són vàlides en major o menor mesura, Gaziel representa tan bé un tipus de periodista català que neda i guarda la roba que aquest mateix tipus s’ha encarregat de mantenir-lo viu pel seu propi interès; un tipus que ha fet el mateix joc que Gaziel, però cent anys més tard. El podríem anomenar el “banymaria”, en honor a la frase que deixà escrita Pla sobre Gaziel: “Ha passat massa anys al bany maria i en té la tebior, se li coneix”. El banymaria és un tipus, la temperatura de la prosa del qual produeix el fenomen del reescalfament, que estova l’interior de les coses.

Un dels passatges que serveixen de síntesi de les Meditacions és el que dedica a la figura de Francesc Cambó. Gaziel comença dient que dins de Cambó hi ha “dos instints diametralment oposats: (…) alliberar Catalunya i transformar radicalment Espanya”. Més tard afirma que les dues idees són igualment extravagants. Sigui regenerar Espanya des de Catalunya, sigui aconseguir un grau alt d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya, les dues són “les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somiar entre el Pirineu i Gibraltar”.

Deixant a banda la curiositat de veure que el programa de Cambó segueix viu en l’alcaldessa de Barcelona, el cas és que l’anàlisi de Gaziel sobre la impossibilitat de tirar-lo endavant –que atribueix a la “incapacitat radical” de la burgesia catalana– resta incompleta. Gaziel creu que “voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa” és una utopia. Però tampoc ens explica les conseqüències de perseguir aquesta utopia, més enllà del liberalisme estantís que enarbora al llarg del llibre.

A les Meditacions hi ha dos nivells que s’interposen, el del discurs teòric, que maneja grans abstraccions com la democràcia o les relacions internacionals, i el de la realitat de les circumstàncies que Gaziel va viure. Aquesta realitat sempre s’acaba imposant, per molt que ho dissimuli, amb una gran elegància de l’escriptura. Per això trobem que sota les filigranes de Gaziel sempre hi ha un fre. Pot dedicar pàgines i pàgines a rebatre la mentalitat castellana, però darrera hi ha una subordinació a la seva força, fruit de l’experiència directa. El mateix passa amb la burgesia, l’exèrcit i l’església espanyols o amb el domini dels Estats Units sobre Europa. Gaziel critica allò que tem –o una cosa per l’estil.

El “banymaria” acostuma a ser un tipus que voleia al voltant del poder autonòmic i li passa una mica el mateix: li agradaria volar més alt, però és incapaç d’imaginar-ho. Com que no s’ho acaba de creure, ho descriu amb un punt de fantasia, amb aquella prosa macerada que ho deixa tot enganxifós, i s’agafa als referents que creu que li donen raó. Si Gaziel ha tingut una segona oportunitat, deu creure el banymaria, potser a ell també li arribarà la redempció. Llegir les Meditacions és una bona manera de fer-se immune a la llagrimada que els banysmaries volen desencadenar per ofegar-nos a tots i als laments que si les coses van mal dades, ens escopiran d’aquí a un temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris