Dolors Monserdà i la condició de la dona al 1900

31.03.2019

Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona, 1845-1919) sens dubte ha estat la capdavantera de les escriptores catalanes amb sensibilitat feminista, social i cultural envers la condició de les dones del seu temps. Cal recordar que Monserdà va publicar la seva primera novel·la, La Montserrat, l’any 1893. Sota la capa de novel·les de costums i d’aires naturalistes, que Monserdà brodava, l’autora denuncia ben gràficament la situació de la dona en la societat i en l’imaginari col·lectiu, siguin de la classe social que siguin, tal com es visualitza a la novel·la Maria Glòria i a la narració No sempre és culpa d’ella, textos publicats ara conjuntament per Adesiara amb una introducció de M. Carme Mas.

‘La carta’ de Joan Llimona

Maria Glòria és considerada la novel·la per antonomàsia de modistes i cosidores. En el seu relat, i de manera col·lateral, ja que la protagonista és Maria Glòria, Dolors Monserdà descriu la duresa extrema d’una feina feta a casa a preu fet que no dóna ni per a cobrir les mínimes despeses, en aquest cas les d’una família composta per tres dones soles: la mare, dida de Maria Glòria, i les dues filles que cusen tot el dia per no deixar de ser pobres de solemnitat treballant en unes condicions laborals de màxima explotació i d’incertesa permanent, ja que els mesos de gener i agost no hi ha feina, i si no hi ha feina no es cobra ni es menja ni es pot pagar el lloguer.

Dolors Monserdà coneixia a fons aquest greu problema quan amb el seu proverbial activisme en favor de les condicions de les dones, en aquest cas, obreres de les escales més baixes de la producció, va crear el Patronat per a les Obreres de l’Agulla en paral·lel a la Lliga de Compradores, posant en marxa una mena de responsabilitat social per part d’unes dones que podien comprar roba feta cada temporada envers les cosidores que la feien en els seus domicilis i que dos mesos l’any es quedaven sense feina. El maig de 1912 va aparèixer la primera ‘llista blanca’ amb els noms i les adreces dels establiments recomanables que respectaven els requisits de la Lliga de Compradores, un precedent del que avui considerem comerç just, escriu en el seu text M. Carme Mas.

Però la novel·la Maria Glòria va molt més enllà de la denúncia social. L’argument es mostra més complex i subtil pel fet d’introduir el drama vital d’un personatge amb molts replecs psicològics com és de Maria Glòria, l’ànima de la qual sembla recórrer els estadis d’una Divina Commedia que s’inicia al revés, és a dir, començant amb una mena de cel tranquil a la casa acomodada del seu avi. Però amb la mort d’aquest la néta es veu abocada a un autèntic purgatori de ruïna total del patrimoni, purgatori augmentat per un fatal desengany amorós que desemboca en un infern de dolor espiritual, sobretot la temporada que orfe conviu amb la dida que l’empara tot i la seva pobresa radical, fins arribar a un estadi anímic amb perill de la mort de l’ànima que es resolt amb un fet salvífic: un matrimoni que li proporciona un benestar material que, no obstant això, no li acaba de donar la felicitat esperada. I és que el cor té les seves raons i la felicitat no depèn només dels béns materials, tot i que sens dubte l’estat anímic s’assossegui.

A Maria Glòria hi llegim també ara el xoc ara l’harmonia en les sempre complicades relacions humanes, i les relacions de parella hi tenen el seu paper d’agent provocador que aquí només suggerim per tal d’invitar a la lectura d’una novel·la escrita amb una gran fluïdesa narrativa per part de Dolors Monserdà que, com les narradores de la seva generació i posteriors, es va fer ressò del canvi operat en la ment de les dones a mesura que les seves circumstàncies de forçada submissió a pares, germans i marits anaven transformant-se, bé sigui perquè treballant dins o fora de casa es guanyaven la vida (ja fos bé o malament), bé sigui perquè començaven a tenir accés als estudis i se’ls procuraven fos com fos i això els permetia adquirir criteris propis, no tutelats per la família i l’entorn social. Una certa autonomia econòmica proporcionava tan llavors com ara més marge de llibertat personal.

La meva àvia, que va néixer el 1900, sempre deia: doneu estudis a una noia i el món canviarà. No es tracta d’una profecia o d’un desig utòpic sinó d’una realitat que escriptores com Dolors Monserdà van anticipar a les seves novel·les. Les escriptores del 1900 eren germanes, filles i esposes de burgesos o de petits amos rurals, com Caterina Albert / Víctor Català. Conscients dels seus privilegis, però amb una mirada solidària potser fruit dels ressons de la Revolució francesa i la Il·lustració sumada a la caritat heretada d’uns principis morals de base cristiana, algunes escriptores i activistes socials com Monserdà van decidir posar-se mans a l’obra per tal d’eixamplar aquests privilegis a les dones en el seu conjunt que, tot i la condició tan migrada de tantes d’elles, també s’havien posat a caminar amb fermesa.

Així unes i altres van donar les primeres passes d’un feminisme, o feminismes, que han evolucionat amb el temps, fent bons cims durant tot el segle XX. Llegir ara la narrativa de Dolors Monserdà, amb protagonistes que fan visibles les problemàtiques femenines de l’època, té el sabor de tota la història humana que ens ha precedit. Tenir coneixement de tot el que ha estat injust per tal de no repetir-ho, ja que no són lluny de la retina les pancartes de la manifestació del passat 8 de març que reclamaven, entre altres reivindicacions i drets humans, millors condicions laborals per a les dones.