Dimensions de Philip Roth

7.10.2015

Aquesta setmana sabrem el nom del futur Premi Nobel de Literatura 2015. Des de fa molts anys, Philip Roth és un dels que més ressonen i aquest fet és quelcom merescut, ja que ens trobem davant d’un dels escriptors majors de la nostra època, un autèntic gegant de les lletres. Per aprofitar el temps durant aquests dies d’espera, per aprofundir en el seu univers, i abans de conèixer la resolució final, des de Núvol comentem algunes de les característiques essencials de la seva bibliografia i, sobretot, de la recent traducció d’El teatre d’en Sabbath a La Magrana i gràcies a Xavier Pàmies, el traductor de Roth al català.

Philip Roth

Philip Roth

 

També conversem amb una sèrie d’autoritats literàries que l’han llegit i gaudit: Melcior Comes, Pere Antoni Pons, Antònia Vicens, Ponç Pons, Josep Maria Argemí, Salvador Company, Llucia Ramis, David Monteagudo, Gonzalo Torné, Antoni Gual i Cristina Garcia. Tot un festí per oferir un tast de les sobredimensionades dimensions de Philip Roth.

És Philip Roth masclista?

Es tracta d’una de les consideracions recurrents quan es parla d’aquest autor nascut a Newark, Nova Jersei, el dia 19 de març del 1933, sobretot si tenim referències, com a testimonis de primera mà, de les seves exdones. Segons elles i les seves extremes vivències, al costat de Roth varen ser víctimes d’un tirà despòtic, obsessiu, malaltís i profundament misogin. La figura encarnada de Tot un Masclista. Alguns d’aquests mateixos adjectius han estat llençats com dards verinosos contra alguns dels seus personatges protagonistes. Només cal que pensem en els neuròtics Portnoy, Zuckerman o Kepesh, ànimes encriptades de Philip Roth i de les seves diferents obsessions (el pes del passat, la literatura o el sexe), representacions que han anat fent acte de presència constant en l’afrau de la seva literatura redemptora.

“No sé si de masclista exactament. Però de la mateixa manera que es parla sovint de “literatura femenina”, la seva obra seria el màxim exponent de la “literatura masculina”. El problema és que aquesta etiqueta no existeix. La definició seria tan imprecisa com aquella que li aplicam a la “literatura femenina”; si la femenina peca de sentimentalisme, la masculina ho fa de sementalisme. És com si Roth escrivís amb una sola mà al teclat. I l’altra, ja m’entens.”

Són les paraules de Llucia Ramis que, mentre pensa si ha d’emigrar o no, està escrivint un llibre sobre els seus vint anys de vivències a la ciutat de Barcelona a través del teixit de la literatura. Qui vulgui veure una nova faceta seva com a autora, però, podrà matar la impaciència amb Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna en català i Libros del asteroide en castellà, 2013). Llucia Ramis, com Philip Roth i com tots els altres escriptors aquí convidats, i els que no també, sempre fan servir el material de l’existència per tal de crear les seves obres. I si pensem que el que hom escriu és el que hom és podria semblar, certament, que en efecte Philip Roth és un masclista alfa o un animal masculí sense mesura.

Llucia Ramis |  Foto de Gemma Estadella

Llucia Ramis | Foto de Gemma Estadella

De fet, només si tenim en compte el minso nombre d’autores que han volgut participar en aquesta conversa múltiple i eclèctica veurem que és indubtablement minso. Per què? La veritat és que s’ha intentat contactar amb una elevada quantitat d’escriptores (més que amb escriptors i tot) per parlar amb elles sobre Philip Roth. Però la seva participació no ha estat possible ja que només tres d’elles han acceptat parlar-ne. Les altres, noms de les quals no s’esmentaran per prudència, consideraven que o bé no l’havien llegit prou o bé no tenien coses interessants a dir. És possible que certes dones autores, o simplement lectores, hagin tingut problemes amb forma de prejudicis per acostar-se a aquest escriptor des d’un bon principi? O es tracta d’una negació d’un possible horitzó d’expectatives lectores que, en el fons, no interessen des de lluny? En tot cas, David Monteagudo, que acaba de publicar una nova incursió en el gènere fantàstic i angoixant com Invasión (Candaya, 2015), ho té molt clar:

“Dos consideraciones sobre esta cuestión: La primera es que no se debe identificar automáticamente al escritor con los personajes que protagonizan sus novelas. Estoy convencido de que, al respecto, se llevaría uno grandes sorpresas en más de un caso. La segunda consideración apunta a la capacidad que tiene el buen escritor, cuando escribe una verdadera obra maestra, de trascender a sus propias miserias y limitaciones. ¿Qué importa que Tolstoi fuera machista, misógino, o un energúmeno, si fue capaz de crear un personaje como Ana Karenina? La relación entre Sabath y Drenka en El teatre d’en Sabbath-por poner un ejemplo- es lo menos machista que se pueda imaginar, es más bien una relación de camaradería de igual a igual. La misoginia de algunos personajes de Philip Roth me parece más bien una manifestación concreta y parcial de su genérica misantropía.”

Una misantropia que alguns han volgut equidistar a la de Thomas Bernhard, per exemple, una misantropia que pot provocar espasmes rabiosos dins de la comunitat jueva, acostumada a ser la víctima dòcil i fàcil dels atacs i no pas la creadora de discussions. En aquest sentit, Philip Roth no només és complaent amb les dones, Philip Roth no és complaent amb ningú, cosa que situa Roth en un espai perillós de cara a aconseguir el Premi Nobel enfront autors com David Grossman o Amos Oz, que sí responen al model del prototípic jueu compromès amb les bases més acomodatícies i clàssiques del judaisme imperant. Philip Roth no té cap pietat i ataca el que creu que ha d’atacar, tingui la sang que tingui i tingui el sexe que tingui. Per exemple, el seu alter ego literari, Zuckerman, no té cap problema en explicar les històries més feridores de la seva família per obtenir ressò, fama, reconeixement i diners. Això el porta a ser acusat, pels mateixos jueus, d’antisemita, de nazi, d’alterador de l’ordre. Tant Roth com Zuckerman beuen de William Faulkner, que deia que l’escriptor havia de ser despietat, implacable, quasi caníbal.

Alguna cosa d’aquestes característiques insaciables deu haver quedat dins la persona i l’obra de Melcior Comes, que va merèixer el Premi BBVA Sant Joan amb Hotel Indira (Edicions 62, 2014), ho comenta amb claredat i eficàcia: “Roth és masclista com és feminista, com és comunista, com és liberal, com és groller, com és finíssim, com és un moralista, com és un diable o com és un sant —o un rabí, o un profeta com ho va ser en Kafka, un altre dels seus referents… Roth ho és tot perquè tot ens ho explica, ara així, ara aixà: però en ell hi ha més sàtira que ganes de fer mal, més paròdia i dolor que no menyspreu o manipulació o revengisme sexual o misogínia. Hi ha grans elogis a les dones, a la seva obra, grans dones llestes i desimboltes, que saben el que volen i que saben expressar els seus desigs. Que d’això se’n vulgui fer una lectura masclista em sembla absurd, i irrellevant… No sé si biogràficament va tenir males experiències amb les dones, i no m’interessa. Sé que hi ha gent que no sap enllestir un article però viu de provar de fer mal als que escriuen llibres bons. També aquest és un dels temes del mestre.”

Però, per altra banda, el ja convertit en llegenda David Foster Wallace situava Philip Roth al costat de John Updike i Norman Mailer i els anomenava el Trident dels Three Great Male Narcissists, o sigui, els Tres Grans Mascles Narcissistes: tres creadors que, en el fons, no sabien fer cap altra cosa que parlar dels seus “prepucis circumcidats” com si això fos la base central de tot el el seu cosmos narratològic. Cert tipus de crítica practicada per Foster Wallace no deixa de ser certament tremendista i salvatge, característiques inherents del seu estil de fàbrica personal. Tot i que no deixa de ser una hipèrbole més o menys efectista, bona part del material humà dels tres autors encaixa dins d’aquestes consideracions fetes com un acudit filosòfic del gust de Foster Wallace.

Gonzalo Torné, que traduït pel poeta i narrador Joan Todó ha publicat Les parelles dels altres (LaBreu, 2013), i que en castellà, llengua amb la que escriu, està treballant un poderós constructe arquitectònic a través d’obres com Hilos de sangre (Mondadori, 2010) i Divorcio en el aire (Mondadori, 2013), és un gran fervorós de l’obra de Roth. Com ens explica ell mateix: “A un escritor tan caudaloso se le puede llamar cualquier cosa, claro. Durante algún tiempo personas nada estúpidas como Martin Amis le acusaron de tener una paleta de personajes femeninos un tanto reiterativa, que transitava de la voracidad al conformismo sin puntos intermedios, pero los novelistas y las novelas funcionan con exageraciones, pequeñas hipérboles, cortes, segmentaciones. Es cierto que ha escrito sobre mujeres mezquinas e histéricas, pero me temo que esa clase de mujer existe. A mí sus personajes femeninos me interesan mucho.”

Que Roth sigui masclista o no és un debat que, en el fons, no ens ajuda per penetrar un dels territoris més desconcertants i apassionants de la literatura recent, l’oportunitat d’enfrontar-nos a un clàssic vivent de les lletres, un clàssic precisament vivent perquè ens provoca, ens altera, ens mou i ens commou.

La desmesura de Philip Roth com a autor total

Com es pot definir el titanisme demencial de Philip Roth en un article que no pequi de desmesura com desmesurada és la seva obra? Ponç Pons, que recentment ha aconseguit el Premi Miquel de Palol de Poesia amb el seu Camp de Bard, que apareixerà properament a Proa, el resumeix amb saviesa i precisió i fa un inicial esbós d’aproximació i connexions: “Crec que és un dels darrers representants de la gran novel·la nord-americana, un fill rebel, díscol, de Nabokov, que crec que és un dels seus mestres referencials. Quan sent a dir Roth, pens primer en Joseph, però quan diuen Philip en faig un triumvirat juntament amb Saul Bellow i Bernard Malamud, que és el meu preferit. Roth, que va rompre a base d’un humor corrosiu, iconoclasta, moltes convencions socials i literàries, ja es pot considerar un clàssic. En el seu moment les contrastava amb les d’Isaac Bashevis Singer (un altre jueu dels grans per jo) i em van donar una visió desmitificadora, sarcàstica, no exempta d’ira, de la cultura jueva nord-americana i del gran somni americà.”

Pere Antoni Pons vist per Manu Manzano

Pere Antoni Pons vist per Manu Manzano

En la mateixa sintonia, i amb clar reconeixement cap al seu mestratge, Pere Antoni Pons, sobretot conegut com a poeta però també autor d’un cicle narratiu que per ara ha arribat a un punt celebratori amb Si t’hi atreveixes (Empúries, 2014), ho té ben clar, veu en Roth “un dels autors més genialment descarats de la segona meitat del segle XX” i les seves obres “m’aporten energia vital, una visió profundament moral de la amoralitat, sobreexcitació intel·lectual i una sensació absoluta de llibertat.”

L’obra de Philip Roth és grandiosa en tots els aspectes, tant en qualitat com en quantitat. De fet, està repartida en múltiples i magnífics volums coherents i amb sentit independent, tots ells profusament inclosos dins de la col·lecció de clàssics de la prestigiosa Library of America. O sigui, La Pléiade dels ianquis. Al llarg de la història d’aquesta casa de títols indiscutibles, aquest privilegi només s’ha reservat a tres autors vius: tres han estat els amb els seus propis ulls. Exacte: Roth un d’ells. Aquesta oportunitat vitenca, doncs, és com una espècie de canonització, un tribut que es fa al creador d’una cosmogonia fecunda plena de ràbia, esperma i humor delirant.

Cristina Garcia, que ha publicat un destacat volum de contes anomenat Silenci a taula (Viena, 2015), i que amb aquest títol va rebre el 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è Premi Literari Països Catalans – Solstici d’Estiu, és deutora de molts autors i autores, que encara viuen o que ja han format part de l’Olimp, però té clara la presència de Philip Roth en el panorama actual: “Roth és amo i senyor d’una obra molt resistent i prolífica, descomunal tant en fondària com en mestria de construcció narrativa. A ell li devem una lectura penetrant de l’Amèrica contemporània i una dramatúrgia molt detallada sobre les contingències del viure i, sobretot, de l’envellir i del morir. M’admira la seva capacitat de construir grans fortificacions narratives, fins i tot en les novel·les més breus i acotades, on tot importa i tot és un puntal. Però encara hi ha més: el pessimisme sense embuts, els elements recurrents, com ara el desballestament dels mecanismes la vida convencional, les visites als cementiris, el sexe, la infància, el dolor físic, la referències al món del teatre (l’ombra de Shakespeare, sempre l’ombra de Shakespeare)… La seva prosa és enèrgica i aguda. És mestre en dimensionar els personatges, tots amb les seves llums i les seves ombres. És un autor amb una òptica clara i decidida, arriscada i vehement. Sempre tinc la sensació que esgota totes les possibilitats, és molt exhaustiu. Llegir-lo et torba, va en contra de qualsevol aspiració a la serenitat, i això és boníssim. ”

Com intentàvem fer explícit abans, Philip Roth és un autor que pertorba i que altera, desestabilitza allò més profà per fer-lo entrar dins del territori de l’ignot. Alguns han volgut veure, en aquest aspecte, una influència clara del realisme màgic, no aquell heretat d’Amèrica del Sud (Gabriel García Márquez, Reinaldo Arenas, Mario Vargas Llosa…) sinó més aviat de la literatura txeca (des d’Ivan Klima fins a Milan Kundera). A més a més, Philip Roth és profundament exigent i addictiu. Per culpa de quin màgic influx? Roth és màgic, sí, però no és un xaman. Com esmenta amb orgull Melcior Comes: “Roth t’ajuda a reflexionar sobre la teva vida com a home, com a creador, com a ciutadà en una democràcia d’opinió, com a simple mortal que madura i com a fill d’una família que prova de salvar-te a l’hora que et condemna a no ser res més que una repetició d’un pare per definició absurd… Els seus temes són els de sempre: l’amor i el sexe, la criança dels fills i de quina manera això els condiciona o condemna de per vida, la dependència emocional i el desig, la sexualitat i la mortalitat, el deure i la virtut i la llibertat i la culpa, etc. Els homes i les dones: el debat entre la nostra part sociable i la nostra part anàrquica o llibertària o de mal conformar… M’interessa sobretot quan fa una literatura de problemes morals, com a Nemesi, o com a les millors pàgines de la Trilogia esmentada. Roth novel·la el conflicte freudià —l’home i la mare, el pare i el fill…—, i amb això pot assemblar-se, en clau tràgica, a Woody Allen, que tracta amb lleugeresa els mateixos temes, almenys a les seves millors pel·lícules. Crec que sense Roth no s’entendria tampoc Allen, i crec que això s’ha fet veure poc. Allen no fa sinó que adaptar d’una manera més passadora El trastorn de Portnoy.”

O sigui, el que aconsegueix Philip Roth és mostrar tot un món moral en la seva rotunda i pèrfida complexitat. En això pensa l’escriptor Salvador Company, que torna a les prestatgeries amb Sense fi (Angle, 2015), després d’haver aconseguit el Premi Pin i Soler de Narrativa. Coincidència o no, els personatges de Company, immersos en un món amb sentit real i metaliterari com és Benborser, pateixen també trastorns inapel·lables: “El cas és que fullejant Indignació he trobat que el protagonista també és un desgraciat que conta la seua història des de la mort o a les portes de la mort, com el tennístic Toni Sanchis de “Punt de break” a l’inici de Sense fi. Més encara: la darrera frase de la novel·la la podria haver dit a l’enregistrador de veu del seu mòbil el mateix Sanchis: “la forma terrible i incomprensible en què les decisions més banals, accidentals i fins i tot còmiques poden tenir les conseqüències més desproporcionades”. En el cas d’en Sanchis, les decisions també estan marcades per la podrida societat en què viu, en una crisi tan profunda o més que l’econòmica.”

Quina és la fórmula, per tant, per escapar d’aquesta crisi, les polifacètiques crisis que Philip Roth desenvolupa com càncers benignes dins de les seves obres tremebundes? Gonzalo Torné podria dibuixar un camí de coneixement: “Bueno, creo que es un escritor que toma un camino distinto al del Modernism y las vanguardias. La superficie de sus obras es aparentemente “realista” (aunque es mil veces más experimental y osado que Barth, Gaddis y compañía). Creo que su tema es el encaje de la vida privada y la pública, en un tono cómico, y el de ambas dimensiones personales con la historia social, en un tono trágico, siempre desde una perspectiva masculina. Narra a una velocidad nunca vista y tiene una imaginación literaria prodigiosa. Gracias a un esfuerzo que imagino durísimo sus novelas parecen desprovistas de pudor y son inasumibles para tietes y tòtiles.”

David Monteagudo, per la seva banda, afegeix el següent: “Tal vez sea el último representante de peso, el más reciente, de un filón -el de los judíos norteamericanos del siglo XX- que en cine nos ha dado a Woody Allen, y en narrativa ha dejado algunos grandes monumentos, como la obra de Saul Bellow, premiada con el Nobel. La tensión argumental, los motivos esenciales de todas esas obras son los mismos: el autoanálisis, la autocrítica, el cuestionarse constantemente todas las decisiones, el desamor, el sentimiento de culpa, la pérdida y la búsqueda en la familia, en los orígenes, de las causas de toda esa angustia existencial. El recorrido vital y mental del Herzog de Bellow a lo largo de la novela -y el de algún personaje de Allen- no difiere sustancialmente del que hace, por ejemplo, el Sabbath de Philip Roth. Tan sólo cambia el tono, que en Bellow, con una mayor tendencia al humor, es más amable y un tanto melancólico, mientras que en Roth -en quien la ternura es siempre más sutil, más escondida-, resulta más áspero y austero. De todas formas, es uno de esos escritores gigantes, enciclopédicos, que despliegan todo un mundo en su obra.”

David Monteagudo | Foto: Carlos Pérez

David Monteagudo | Foto: Carlos Pérez

Monteagudo no és el primer en parlar de Roth com un auster que està a mig camí del misticisme i de la profanació. De fet, la llegenda explica que Philip Roth, abans de declarar públicament que abandonava l’escriptura, treballava dret amb un moble de fusta fet a mida per tal de situar-hi la seva màquina d’escriure. El fet d’estar durant tantes hores dret aconseguia fer-lo arribar a un estat d’arravatament molt proper a la follia i el pes que arribava a sentir, el mateix pes que ha sentit la tradició jueva durant tots aquests segles de persecucions i d’autoimposicions morals i quasi esquizofrèniques de tan obtuses. O sigui, Philip Roth entès com un asceta emprenyat, didàctic, salvatge. I tot això queda reflectit, amb més o menys humor, amb més o menys cordura, com un entusiasme profilàctic, sempre a la fuga d’ell mateix com un intent d’aproximació, com una manera de tapar-se i descobrir-se alhora: la cova i el foc, l’espelma i l’espill, la llum i l’ombra a la manera de les fugues de Rimbaud, investigades pel fugaç i fugitiu del llenguatge, el poeta Víctor Sunyol.

La visió del crític i escriptor Antoni Gual, que ha debutat amb una original i genial novel·la amb la literatura i la follia com a totals protagonistes, Locus (La Campana, 2015), ajuda a aclarir certs aspectes emfàtics de l’escriptura de Philip Roth: “En una conversa amb Claire Parnet, el filòsof Gilles Deleuze parlava sobre la, per ell, “superioritat de la literatura angloamericana sobre totes les altres” i feia una sèrie de reflexions molt portentoses. Deia, per exemple que fugir, evadir-se, és traçar una línia. Una línia de fuga. Evadir-se, doncs, representa travessar l’horitzó, penetrar en una altra vida. Així és com Melville apareix sense ni adornar-se’n enmig del Pacífic i és quan, vertaderament, ha ultrapassat la línia de l’horitzó. Les altres literatures no saben ben bé què significa això. Naturalment que també fugen, però pensen que aquesta fugida o bé és escapar-se del món, que ve d’una mena de mística artística o, simplement, ve a ser com una covardia, una manera de treure’s de sobre els compromisos o les responsabilitats. Però fugir, ens diu Deleuze, referint-se a la literatura angloamericana, no significa, ni de lluny, renunciar a l’acció. D’aquesta manera, no hi ha res més actiu que una fugida. Així, doncs, aquesta literatura, desmesurada, excessiva, efervescent i volcànica no ha deixat mai de descobrir mons, de presentar aquestes ruptures. Des de Thomas Hardy a Thomas Pynchon, passant per Stevenson, Conrad, Fitzgerald, Bellow i tants d’altres. Per tant, Philip Roth pertany de manera evident a aquesta brutal tradició i n’és el membre viu que la continua de manera més destacada.”

Josep Maria Argemí, un dels més coneixedors de la literatura anglosaxona, tant en llengua original com traduïda, ha escrit sota l’influx de l’escriptura victoriana: secreta, lúcida, sigil·losa, meravellosa, fantàstica, sensual i efectista. Així ho demostren alguns dels seus llibres més reconeguts, talment La fúria dels herois (Tresiquatre, 1995), Els camins imaginaris (Quaderns Crema, 2000) o La primavera al desert (Males Herbes, 2013). Josep Maria Argemí sap que Philip Roth encaixa molt bé dins de la seva concepció de la Gran Literatura, aquella que ell mateix intenta caçar en el seu relat “El gran viatge” dins Punts de fuga. 26 relats sobre viatges en el temps (Males Herbes, 2015):

“La bona literatura és llenguatge: és un teixit de paraules que aspiren a ser símbols, una construcció de sentit que voldria ser significativa, com vol ser-ho el monòleg del pacient d’El trastorn de Portnoy davant el psicoanalista, una torrentada desesperada i alhora feliç, la ficció d’un home que desitja posseir tots els cossos per fugir de la mort, un foc perpetu que la literatura fa possible, infatigablement. La bona literatura, igualment, és desig, és un devessall de paraules voluptuoses com les dones que omplen les pàgines d’aquesta novel·la excel·lent, immensament moralista, quan apel·la a un Déu que ha creat l’erotisme com a salvació de la vida (i que els psiquiatres i els teòlegs, segons Roth, voldrien constrenyida per les normes socials), l’última forma de llibertat individual, aquell mateix Déu que ha creat l’humor (i la paradoxa), que ens fa feliços al final de tot.”

En el fons, tant El trastorn de Portnoy com El teatre d’en Sabbath són fastuoses orgies de llengua i literatura i felicitat més enllà de totes les morals, immenses bacanals dionisíaques que serveixen per invocar instruments animosos contra la mort. Una forma, tan bona com qualsevol altra, per tal d’invocar la immortalitat i exercir-la a ple dret i a ple rendiment.

El teatre d’El teatre d’en Sabbath de Philip Roth i Mickey Sabbath

Quan li demano pel títol El teatre d’en Sabbath, Antoni Gual esclata: “Hòstia! Això és una obra veritablement forta! Em penso que era Kafka que deia que una bona narració és aquella que la reps com un cop de puny a l’estómac. El teatre d’en Sabbath és justament això. Apart de l’estructura amb què està narrada, que és una autèntica obra mestra, possiblement és la novel·la més transgressora, crua i descarnada que he llegit mai. Té un aire d’El viatge al fons de la nit, de Céline, probablement la narració més angloamericana de la literatura francesa. Per allò que deia abans de la fugida. Aquí, el protagonista Mickey Sabbath, del que fuig és del seu passat, un passat salvatge, canalla, descordat i, de totes totes, excessiu. Però fuig portant-lo a sobre com una bomba de rellotgeria. En tot moment està a punt per fer-la explotar, ell, que es veu a si mateix com un simple deixalla i que constantment reconeix que res del que fa té cap mena d’explicació. És una novel·la tan immoralment ferotge que no m’atreviria pas de recomanar. No voldria fer trontollar les consciències.”

El teatre d’en Sabbath mostra l’odissea verborreica, sobrehumana, d’un enorme personatge de la literatura mundial com Mickey Sabbath, un Gargantua unit a Pantagruel, a Ignatius Reilly, a Falstaff, al Quixot, a Sant Tomàs, a Sade i a Joseph Andrews, entre molts d’altres éssers que ens han alegrat l’existència i la lectura de milers de criatures ansioses. Mickey Sabbath és, tot ell, un exèrcit que avança, un vell titellaire postrat per l’artritis i expulsat de la universitat, on treballava com a professor per culpa d’una sèrie de tòrrids romanços. Un cop mor la seva amant més imprescindible, la portentosa i miraculosa Drenka, tòtem de la libido definitiva, Sabbath es veu abocat a un món en apocalipsi perpètua, a un pelegrinatge que el portarà a conèixer el sublim i el patètic, el portent i el dolor, la fortor de l’art i els genitals de l’etern.

Si llegir és una activitat que ens ajuda a saber que no estem sols, descobrir les aventures pornogràfiques i mortuòries de Mickey Sabbath és un esdeveniment que pulveritza les nostres vides i les fa més grans, més elevades i més plenes d’absurda joia.

Llucia Ramis no dubta en cap cas: “És la seva obra més complexa. Crec que una bona novel·la rau sobretot en el tractament del temps i una bona definició dels personatges, i Roth aconsegueix les dues coses amb mestria. El patetisme dels personatges, inadaptats, desarrelats, traumatitzats, i la veu narradora, capaç d’arrossegar-te del passat al present sense marejar-te ni que te n’adonis, converteixen el lector en un titella més del teatre. És esquinçadora la veu del pobre Mickey Sabbath davant de l’oceà, cobert per la bandera que cobria el taüt del seu germà, mentre intenta anomenar tot allò que ha perdut, quan s’adona que ha estat incapaç de controlar la seva vida, totalment buida.”

Tots els personatges de Philip Roth són cruels fills de puta manipuladors (escriptors, professors, actors, titellaires…) que se’ns presenten amb el tremendisme victimista jueu arxiconegut, o sigui, uns desgraciats a tots els nivells. Ara bé, aquests éssers desvalguts (com Sabbath, Portnoy, Zuckerman o Keppesh) arriben a nosaltres de forma pura i càndida, com criatures. No són autènticament malvats, són nens irresponsables que volen menjar i beure i cardar, i per això són absolutament amorosos i ens identifiquem amb ells, perquè les seves faltes són les nostres. La seva descarnada i amaradora humanitat ens devasten perquè Roth és un mestre en descriure l’ànima en carn viva dels éssers humans.

Cristina Garcia també es va sentir atrapada en aquest increïble i portentós maremàgnum emocional i narratiu: “El teatre d’en Sabbath em sembla una obra bàrbara, no per grollera, sinó per extraordinària i rutilant en molts moments. L’he llegida com el dol llarguíssim d’un personatge que té un aire de psicòpata intel·lectual, provocatiu, grotesc, còmic i expansiu, una existència desplaçada que es manifesta a través de l’humor mòrbid, el sexe per sobre de totes les coses i alguns fantasmes que són un camp de mines. Mickey Sabbath era un artista de carrer, un titellaire de guant, únic actor del Teatre Indecent, i em sembla que diu molt del personatge que creés els seus espectacles amb els dits (ara amb una artrosi galopant), i que declinés la distància dels fils d’una marioneta: molts i massa visibles, massa metafòrics, massa flagrants, afirma. No ha volgut viure subjectat a les convencions, però tot i això ha trobat a faltar alguna mena d’agafador, aquest és el seu gran drama. Per aquesta raó és pèrfid, però sovint sanglota sota una llum agònica.

És aquesta la llum de Philip Roth, una llum negra, com l’esperma obscura dels seus personatges a mig camí de l’infern i de la redempció. Si Sabbath converteix el seu esdevenir en un festival de sexe i d’indescriptibles sucs vaginals és perquè, realment, vol oblidar, encara que sigui per una estona, el seu desmesurat patiment existencial, d’un alcoholisme encefalogramàtic protuberant, d’una brutalitat que parla del cor del continent americà. O potser perquè, en el fons, vol tornar a l’úter perdut, el matern. En aquest sentit podem recordar el Keppesh dins del relat kafkià d’El pit, en què Keppesh es transforma en una mamella immensa en una espècie de metamorfosi cap a l’origen de les seves fantasies.

David Monteagudo també reconeix que, en el fons, el que fa Roth és dibuixar una forma de relat primitiu dels ancestres perduts: “El teatre d’en Sabbath es una obra magna, barroca y radical en sus planteamientos, un impresionante fresco de la Ámerica de posguerra, hasta final de siglo, y significa la creación de unos cuantos personajes terriblemente humanos, reales, en algunos de los cuales se llega a profundizar muchísimo. Su realismo les parecerá, a algunos, obsceno y brutal. ¿Puede haber ternura en una “lluvia dorada”, en el resultante de fluidos corporales de un “polvo tomatero” (con menstruación)? Pues sí, y Philip Roth, en este libro, nos lo demuestra. Pero, dicho esto, es una obra sobre la que gravita, antes que nada, el peso de la pérdida, y la muerte.”

El crític Harold Bloom va veure, en aquest llibre concret de Roth, la seva “obra mestra”, i tothom que la comenta pensa de forma similar. Tal és el seu poder superior. Pere Antoni Pons ho resumeix amb entusiasme: “És un exemple gloriós d’imperfecció magmàtica, de caos impredictible però tècnicament controlat i narrativament molt hipnòtic. Roth la va escriure quan tenia 60 anys, però sembla escrita a quatre mans entre un adolescent hiperhormonat i un savi centenari.”

I, al seu torn, Melcior Comes rebla el clau: “Em sembla un dels seus millors llibres, un dels més ben acabats, un dels més desfermats i alhora un dels llibres més representatius de la seva manera de veure el món. És una novel·la excepcional, com també va saber veure en el seu moment Harold Bloom, que la va posar dalt de tot entre seves obres del nostre autor. Novel·la del desig, de la mort, del desastre i de la tragèdia viscuda amb una alegria que esborrona més que no qualsevol mena de dolor. Una cosa esfereïdorament colpidora.”

La tasca de Xavier Pàmies, la veu i els ossos de Philip Roth en català

La persona encarregada de traslladar la gran majoria d’obres de Philip Roth a la nostra llengua és Xavier Pàmies (Barcelona, 1959) i La Magrana ha estat la casa que ha acollit aquestes obres, com també és el cas d’El teatre d’en Sabbath com a volum més recent i que aquí tenim en la més alta de les consideracions. La simbiosi entre Roth i Pàmies és plena, com quan saps identificar un autor per la bona feina d’aquell traductor que l’ha ajudat a venir entre nosaltres. D’aquesta manera es crea una relació pertinent i tenaç, una apropiació, i és llavors quan traduir es demostra amb tota la seva plenitud, com la creació d’una obra d’art vital i fecunda.

Ponç Pons a Sa Figuera Verda

Ponç Pons a Sa Figuera Verda

Ponç Pons, per exemple, és un fervent admirador de la tasca de Xavier Pàmies: “Tot el que he llegit traduït per ell del portuguès-brasiler (que és una llengua que he estudiat i conec) m’ha semblat magnífic i fet a consciència. Sempre troba el to precís i, quan és necessari, sap deixar de banda la literalitat per trobar la versemblança.”

És així. Les feines de Xavier Pàmies que hem pogut comprovar fins ara són vigoroses, respectuoses, sòlides i intel·ligents. I, a més, aquest traductor indiscutible se sap adaptar a tot tipus de contextos (des de la varietat més culta fins a l’imperatiu més proxeneta de la divina vulgaritat). Aquest domini dels contrastos brilla amb llum pròpia gràcies a Roth, un autor que ha desafiat Pàmies en més d’una ocasió. Tots dos se n’han sortit amb fortuna i triomf.

Per la seva banda, Josep Maria Argemí, com a lector afamat, té molt clar que la feina de Xavier Pàmies és molt més que valuosa, és tot un regal i un monument a la feina ben feta: “Respecte al Xavier Pàmies, darrerament n’he pres coneixement com a traductor, ja que (diguem-ne casualitat) estic llegint un llibre extraordinari que es titula La terra porpra, de W.H. Hudson –un dels pocs llibres feliços que hi ha a la terra, segons J.L. Borges-, que narra el vagareig forçós d’un anglès per la convulsa Banda Oriental (l’Urugai d’avui) i la seva tornada a Buenos Aires… Un llibre editat per Quaderns Crema l’any 2005 i traduït per en Xavier Pàmies amb un català àgil i ric, elegant i flexible: un model de llengua literària.”

Un model de llengua literària, com explicita Argemí, un model indefugible que abasta una fina però ominosa xarxa que atrapa autors portuguesos emblemàtics talment José Maria Eça de Queirós (El cosí Basílio, per exemple, a Quaderns Crema, 2000), però també escriptors d’aura mítica com John Kennedy Toole, responsable d’Una confabulació d’imbècils, que recentment Pàmies ha traduït al català per a Anagrama (recordem que existia una altra versió anterior ja descatalogada i introbable: Una conxorxa d’enzes, després retitulada La conxorxa dels ximples, totes dues de part de Maria-Antònia Oliver).

Altres noms? No són pocs. Els clàssics Jane Austen o Charles Dickens; els sempre eterns nobelables António Lobo Antunes, Salman Rushdie o Cormac McCarthy; els també Premis Nobel de Literatura V.S. Naipaul i José Saramago.

I ara és un molt bon moment per a la curiositat: Xavier Pàmies va ser l’encarregat de traduir el conegut i best-seller Victus d’Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2013) del castellà, llengua en la que va ser originàriament escrit, al català, en què també va ser un èxit. No hagués pogut ser menys: Xavier Pàmies és una eminència, un dels nostres traductors més fonamentals. El seu currículum, quasi delirant, parla amb nom propi. Com recorda Cristina Garcia: “És una sort que ja tinguem un bon grapat de novel·les de Roth traduïdes al català, la tasca de Xavier Pàmies és encomiable i l’hem de celebrar. Fa la sensació que el magnífic control del traductor ha aconseguit que als lectors no se’ns privés de cap ironia, de cap cop de puny, ni de l’elegant agudesa de l’escriptor americà.” I com també relata Llucia Ramis: “Encomiable. Aconseguir traslladar la veu del sàtir acabat, la subtilitat de la queixa sense que quedi ploramiques, l’humor agre, el riure angoixat, l’explicació grotesca, i que el text resulti creïble, és directament brutal.”

Però, ara bé, tota traducció és, més que no pas una traïció, una tria, una decisió que afecta cada petita part allà on el traductor és capaç d’introduir els seus dits i les seves venes de cervell. En aquest sentit, Pere Antoni Pons vol aprofitar per remarcar una qüestió: “En Xavier Pàmies és un dels millors traductors d’una literatura com la catalana que té la sort de comptar amb molts bons traductors. Només puc parlar de la seva traducció d’El teatre d’en Sabbath, i té el mèrit de capturar molt bé tota l’energia rothiana. Si hagués de fer-li un petit retret, diria que de vegades no transvasa unes certes espurnetes líriques que Roth posa enmig del caos i la brutor generals. Hi ha una escena, per exemple, en què en Sabbath va per un cementeri i llegeix les inscripcions de les làpides. En anglès va dient: “beloved wife Tillie, beloved husband Bernard”, i així una estona, fins que a la fi remata el paràgraf dient: “nobody beloved gets out alive”. Pàmies ho tradueix, crec, tot tal qual (no tinc la traducció a mà), “estimada esposa Tillie, estimat marit Bernard”, però a la darrera frase escriu: “Ningú no en surt viu”. Que caigui l’adjectiu “beloved”, “estimat”, mata la frase. Ja ho sabem que ningú no en surt viu, d’aquí. El que fa mal de veritat, però, és -i això és el que posa Roth- que “ningú estimat no en surt viu”. Res, és un detallet poc significatiu, que no treu ni una engruna de mèrit a la feina de Pàmies com a traductor.”

Un Premi Nobel per a Philip Roth?

La pregunta ja ha estat formulada diverses vegades en aquest article i des de fa diversos anys en totes les enquestes i cases d’apostes. Es tracta d’un nom recurrent, i cada temporada Philip Roth és un dels que més passions desperten en aquest sentit (davant d’altres que generen més odi i suspicàcia, com és el cas de Haruki Murakami, també un dels noms repetits però no tan estimats, almenys pels més sibarites).

Podrem veure, en aquestes properes setmanes, com aquest Mestre Colossal de Carn i Repudi que és Philip Roth rep el més cobejat guardó de les lletres abans de morir, tal com ja va passar gloriosament amb Alice Munro fa uns quants anys?

Melcior Comes | Foto: BiBi Oye

Melcior Comes | Foto: BiBi Oye

Melcior Comes no es calla cap paraula: “Després d’algunes tries fetes per l’Acadèmia sueca, em sembla que gairebé qualsevol autor amb una mica d’ofici i d’encert sociològic s’acaba mereixent el Nobel, sobretot si és una mica d’esquerres, prové d’un país oprimit o ha ajudat a explicar algunes misèries de la seva tribu. El Premi Nobel ja és un premi més, com qualsevol premi de contes de barriada. O bé el donen a una gran autor reconsagradíssim que no el necessita -un Vargas Llosa, un Günter Grass…- o bé a un no ningú que no se’l mereix i que serà oblidat, potser fins i tot en vida… Roth cauria dins la primera categoria, sens dubte, encara que estaria bé -per simetria- que formés part de la nòmina de noms grandiosos de la literatura nord-americana que l’han rebut, com Steinbeck, Faulkner, Hemingway o Bellow… Tanmateix, el Premi Nobel no ajuda a fer una obra perdurable: Nabokov, Borges o Joyce no el van guanyar, i les seves obres continuen eclipsant les d’autors que van ser premiats i que a dia d’avui ja no interessen ni als seus països (així en Cela, per exemple, per citar només un nom entre d’altres). Jo el donaria a John Le Carré, al qual seguirem llegint d’aquí a cent anys, mentre que en Modiano o na Müller o na Jelinek ens avorriran més que el tofu.”

Antoni Gual també és explícit, es podria dir que fins i tot molt philiprothià amb el seu verb incasable i provocador: “El Premi Nobel és un premi que pot acabar sent com el premi Planeta. O, pitjor encara, una mena de Festival de Eurovisión. Res, ni cas.” Al seu costat, l’escriptora Antònia Vicens, que ha dedicat més de quaranta anys a la creació d’ambicioses novel·les mastodòntiques i que recentment ha tornat a sorprendre el públic lector amb un exquisit poemari, el tercer que configura, Fred als ulls (Eumo/Cafè Central, 2015), és d’un parer similar, de treure-li importància perquè el que importa és un altre tema molt més profund: “És evident que Philip Roth mereix guanyar el Premi Nobel de Literatura, però és que n’hi ha tants, de bons, que se’l mereixen i que no se l’han acabat emportant que tampoc no seria una tragèdia. Pensa en Tolstoi, en Kafka, en Joyce, en Proust, en Woolf…”

Com diu Pere Antoni Pons, i amb ell acabem per acabar sortint d’aquesta nova dimensió, “Si Roth guanya el Premi Nobel de Literatura, qui hi surt guanyant no és Roth sinó el Premi Nobel de Literatura”. La veritat és que té tota la raó. Passi el que passi haurem de celebrar, perquè tingui o no aquest premi en concret, l’obra de Roth és el premi, el regal que l’autor ha fet, magnànimament, a la humanitat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sortirem de dubtes avui, diuen, sobre la concessió del premi Nobel. Roth és un bon candidat. Aquest comentari que has fet, Jaume, és gairebé una tesi. No sé si hi ha una literatura femenina, masculina, etc., tot i que les diferències de punt de vista hi acostumen a ser. També podríem parlar de literatura jueva, o de cultura jueva, per precisar. Aquesta cultura pesa sobre les espatlles, roman en l’inconscient col.lectiu de qui neix en aquesta comunitat, sigui practicant o no. Escrivim des de totes les nostres dimensions, també des de la cultural.