Chesterton contra el pragmatisme

3.11.2017

Per quedar bé en qualsevol conversa en què l’amenaça de pedanteria és permanent, i per no abusar tant d’Oscar Wilde o Albert Camus, sempre podem recórrer a G. K. Chesterton i tenir pensada una de les seves cites per demostrar que també som bons en el dubtós art de la fatuïtat lletraferida. Chesterton, autor de títols tan sui generis com L’home que fou dijous, El club dels negocis estranys o El bocamoll honrat, és una aposta segura perquè és tan polifacètic i original que ho toca gairebé tot i sempre amb enginyosa anomalia. Quan una admiradora li va dir que devia saber una infinitat de coses, es va limitar a respondre: “Senyora, jo no sé res, soc un periodista“.

G. K. Chesterton

Chesterton, viciós de l’artifici i as de paradoxes, és d’aquests autors que sempre tornen: algun presumptuós que el cita, algun empedreït que el recita, algun apassionat que el recomana o algun nostàlgic que el reedita. La seva literatura i les seves reflexions són un eco constant en la nostra cultura, i sigui per la profunditat, l’originalitat o l’heterodòxia del que va escriure, la sensació és que mai se n’ha anat i que, en paraules de T. S. Eliot, “mereix una constant declaració de lleialtat per la nostra part”, saberuts inclosos. Les editorials Acantilado, Jus i Viena, que enguany publiquen textos escollits de l’autor, ens ho posen fàcil. Amb pedanteria o sense, no es pot negar que Chesterton és un tòtem del pensament europeu del segle XX.

No és estrany que se l’hagi definit com un thinking man, un home que, com escriu Sílvia Coll-Vinent a G. K. Chesterton. Cristianisme, pensament social i literatura (Viena), “pensava contínuament i sobre tota mena de coses, des del sentit de la vida humana fins al valor de la conversa popular en una taverna”, oposant-se al pragmatisme, a l’oportunisme i a l’eficàcia, tan introduïts a les societats dels nostres dies. Per això era partidri de l’ortodòxia i les teories generals. Quan un poble comença a parlar en termes com pragmatisme, a especilitzar-se, és precisament quan es va tornant feble i ineficaç, i només sap apel·lar a la contrària eficàcia perquè és dèbil. Igual que quan el cos d’un home perd facultats; és aleshores quan comença per primer cop a parlar de salut. Per contra, “els organismes vigorosos no parlen de llurs processos, sinó de llurs designis”.

 

Tenir filosòficament raó i la crítica del Superhome

La qüestió és que quan el pragmatisme triomfa es desplega amb una brutalitat silent la gran aurea mediocritas de la competència i la conveniència. “Totes les coses importen -excepte tot”, diu Chesterton. I és així com defensa l’ortodòxia, perquè la gent grata raons banals i concretes però “es preocupa menys de si filosòficament té raó”. A tall d’exemple, argumenta que “per a un general a punt de combatre un enemic, és important de saber les xifres de l’enemic, però encara és més important de conèixer la filosofia de l’enemic”. Ens interessa, aquest capteniment ulterior, en la nostra realitat quotidiana? O en tenim prou amb l’utilitarisme pragmàtic? Paul Valéry, parlant de paradoxes, deia que el més profund de l’home és la seva superfície, una afirmació que s’emmotlla metafòricament amb el concepte d’eficàcia que Chesterton critica.

Caricatura de Chesterton feta per Max Beerbohm

El que no hauríem de fer és pensar que, per aquest motiu, Chesterton es deixa arrossegar alegrement per l’idealisme. La seva crítica del Superhome al costat del bevedor de cervesa dona sentit a la perspectiva que “tots els ideals privaven els homes de judicar justament el cas particular” perquè oprimien l’individu; “la regla d’or era que no hi havia regla d’or”. Chesterton, descomunalment polièdric, va i ve, s’obre i es tanca i es reverteix com un jersei. És un prodigi de la retòrica i l’escrúpul. I tant pot ser del grat d’un purista carrincló carregat de prejudicis com d’un hipster immadur afartat d’ocurrències. És la virtut del seu temperament i de les seves deliberacions esponjoses i dilatables, però sobretot és la virtut d’algú que reflexionava sense condicionants ni deixataments: un lliurepensador.

Les etiquetes no se’ns acaben, amb ell, i totes són constatables: humorista, moralista, aforista, eugenista, assagista, novel·lista, periodista… Ens va tocar tot un pom de melodies antropològiques per treure’s el barret amb el talent d’un pianista desbocat i sense despentinar-se, elegant com era. Si un servidor hagués de fer una apologia de la curiositat com una de les grans qualitats humanes, n’hi hauria prou de dir el seu nom. A Chesterton sempre el va èmpenyer una inquietud insaciable de pensar i de saber, d’escriure i de discutir, i per això ha passat a la història com un gran polígraf i polemista.

Mentre que el llibre de Viena aplega textos relacionats amb el cristianisme i la religió en general, el pensament social i polític i la literatura i la crítica literària (alguns d’inèdits), l’editorial Jus ha optat per reunir un conjunt d’assajos al voltant de l’art i la religió al volum G. K. Chesterton. Temperamentos, que té la particularitat d’estar integrat per biografies sobre escriptors, artistes, reis i místics com Lord Byron, Lev Tolstoi, William Blake, Carles II d’Anglaterra o Sant Francesc d’Assís. Un recull tan cobejable com el primer raig untuós d’un oli d’oliva verge, un cim de muntanya de difícil accés quan els estels es ponen o la proposta d’Acantilado G. K. Chesterton. Ensayos escogidos, receptacle d’una altra tongada de textos que en aquest cas estan seleccionats pel poeta W. H. Auden.

 

Small is beautiful, orthodoxy is cool

Va fer de la paradoxa lògica el seu motor narratiu i la va escampar amb filigrana constitucional a través del cultiu perseverant d’una gran varietat de gèneres discursius, amb el capgirell argumental, la paràbola i la sopresa com a segells distintius. Entre el simbolisme i la sàtira, Chesterton pilotava de l’apologètica a la metafísica sense perdre mai de vista la simpatia per les petites coses, igual que altres il·lustres panxuts britànics com Churchill o Hitchcock des dels meandres de la política i el cine. Rere les seves ulleres, Chesterton es converteix en visionari, entre altres subtileses perquè, a diferència de William Morris, s’atreveix a enfrontar la lletjor de les coses amb una intuïció tolerada per l’escepticisme: “Aquest adolorit gris verdós de la penombra estètica en la qual ara vivim, a pesar de l’opinió dels pessimistes, no és el gris de la mort, sinó de l’albada”.

En el seu catolicisme i el seu tradicionalisme hi ha molt més que una oposició al progressisme laic en un país anglicà, l’asèpsia científica o la mediatització de la democràcia pels interessos econòmics. Més enllà del conservadorisme o la contradicció més o menys conscient hi ha la genialitat que vessa de la certesa de l’instint. Juntament amb Déu, Chesterton pretén recuperar el valor de l’ortodòxia en una societat moderna segrestada per l’ideal burocràtic de l’eficàcia i el pragmatisme, pel culte endèmic a l’èxit i l’oportunisme, i per la idea de l’art per l’art (i la política per la política). Una societat prostituïda on la veritat és més estranya que la ficció, “perquè la ficció ens l’hem feta nosaltres mateixos a la nostra mida”.

Deia Manuel Vicent (el cito de memòria) que un periodista és algú que acostuma a escriure precipitadament sobre coses que ignora, de nit i borratxo, mancat de talent i coratge per ser escriptor o policia. Sembla donar la raó al “jo no sé res, soc un periodista”, però ben al contrari, el mateix Chesterton, més irònic que catastrofista, el desmenteix, perquè precisament gràcies al talent i el coratge va ser un gran escriptor de relats policíacs. Sherlock Holmes està molt bé, però en les novel·les de detectius no hi ha res tan literàriament entretingut com el sentit comú del Pare Brown.

Enginy recargolat contra pragmatisme i excés argumental contra eficàcia: davant un problema humà, els materialistes analitzen la part fàcil, neguen la part difícil i se’n van a casa a prendre el te. L’exigència de Chesterton sempre és un clam necessari i hom intenta personificar-la amb conseqüència i honestedat. Dit això, però, haurem d’admetre que, en la nostra vida quotidiana primermundista més aviat atrafegada i gemegaire, hi ha vegades que es fa molt difícil no anar a prendre el te. Ah, quina temptació tan cristiana…

Etiquetes: