Calixto Bieito martelleja el Teatro Real

Hem fet una escapada a Madrid. Hem vist Die Soldaten al Teatro Real. L’òpera de Zimmermann representa un dels cims de la música del segle XX, i el muntatge de Calixto Bieito suposa l’estrena d’aquesta òpera a l’estat espanyol. Es tracta d’una nova producció del Teatro Real a partir del muntatge estrenat a l’Opernhaus de Zurich i a la Komische Oper de Berlín. Europa ens visita. Hem d’agafar l’AVE per veure una òpera dirigida per Bieito?

Die Soldaten (Els soldats) és una experiència musical i escènica abassegadora. Un esdeveniment cultural? Sense cap mena de dubte. I una nit per recordar. La partitura de Bernd Alois Zimmermann (1918-1970) recull les influències de Schönberg, Webern i Berg, i uneix el dodecafonisme amb la postmodernitat. Amb uns quants anys d’antelació, tot sigui dit. Des de melodies medievals i cants gregorians a cites de Bach, passant pel serialisme i el jazz. L’òpera de Zimmermann està basada el text teatral de Jakob Michael Reinhold Lenz (1751-1792), un d’aquells “alemanys enfadats” del moviment Sturm und Drang, que amb la seva obra fa un retrat de la violència i la crueltat de l’ésser humà –és a dir, l’home– que pateix en primera persona la seva protagonista Marie. Com una dona a qualsevol pel·lícula de Lars von Trier, la pobra mossa és utilitzada per la societat –és a dir, pels homes del seu voltant– per acabar convertida en una “puta de soldats”. Però què fa que els homes, siguin soldats, capellans o comtes, acabin abusant d’una dona? Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real, escriu al programa de mà que Zimmermann atorga a la violació de Marie una categoria universal: “La seva humiliació és la de tota la humanitat”. En els temps que corren, on la sentència de La manada ha posat al descobert el masclisme imperant i la cultura de la violació que domina el nostre país, és prou significatiu que Matabosch digui que Marie utilitza “les seves contundents armes femenines” per escalar en la jerarquia social. També ho és que el muntatge de Bieito comenci amb les imatges gravades d’una nena rossa d’ulls blaus, que veurem en diversos moments de la peça. “Imagina que ho fessin a la teva filla”, aquella frase que darrerament hem sentit tan sovint, no fa res més que demostrar que la dona segueix sent valorada en relació amb l’home (el pare, el marit, el germà). “Imagina que t’ho fessin a tu”: això és el que haurien de dir tots aquells que s’esgarrifen quan imaginen la seva filla com a víctima de La manada.

L’òpera de Zimmermann es va estrenar el 1965 a Colònia, després d’haver cancel·lat uns anys abans la seva estrena a causa de la gran complexitat tècnica i les necessitats escèniques de l’obra. I ho entenem. Una orquestra de 120 músics (amb més de vint percussionistes) i una partitura endimoniada que demostra la concepció esfèrica del temps defensada pel compositor, necessitava un muntatge com aquest. I quin muntatge. Calixto Bieito porta anys i panys dirigint òperes per Europa, i això es nota. Només alçar-se el teló, no podem evitar aguantar l’alè durant uns segons. La impressionant escenografia de Rebecca Ringst és tota una declaració de principis: situa tota l’orquestra a dalt de l’escenari, amb una estructura de bastides de color groc a mig camí entre la Metròpolis de Fritz Lang i una piràmide de Teotihuacan. El director musical (Pablo Heras-Casado), així com tots els músics, van vestits de militars i estaran al centre (i elevats) durant tota l’òpera. Més enllà de satisfer l’exigència musical que demana la partitura de Die Soldaten, situant els músics al centre Bieito té molt clar qui és el gran protagonista d’aquesta peça. Els cantants apareixen de sota l’estructura, com si nasquessin del ventre de la balena, i en determinats passatges en sorgeixen plataformes amb percussionistes –timbales i bateries– que s’uneixen a la festa de soroll i horror de Zimmermann. Al lloc on normalment trobaríem el director de l’orquestra, mostrant l’esquena als espectadors, hi trobem el català Vladimir Junyent, mestre apuntador de la vetllada, l’encarregat d’apuntar aquesta obra monumental. Grans aplaudiments per a ell.

La jove Marie és la soprano danesa Susanne Elmark, que passarà de la innocència a ser reduïda a un simple objecte per al gaudi dels homes, sense fer cas als consells de la seva germana Charlotte (Julia Riley) i del seu pare (Pavel Daniluk). Bieito inicia el muntatge utilitzant la càmera en directe, que portada pels cantants o integrada a l’escenografia serveix d’ull subjectiu o de mirall de l’acció, així com per mostrar, en algunes escenes, allò que passa sota l’estructura de l’orquestra. La gran potència de la mateixa partitura i de l’escenografia fa innecessària la utilització d’aquest recurs escènic, que no aporta res de nou i que distreu, també, quan mostra imatges de lluites de galls o rates. No cal. Ja ho entenem, Calixto. També es percep una certa rebaixa, curiosament, en la manera com Bieito retrata la violència: a l’escena del cafè de Madame Roux (fantàstica Beate Vollack, també responsable de la coreografia), on els soldats torturen i humilien un pobre noi, el director es mostra molt més prudent del que ens té acostumats: els cops de tovallola a terra que simulen les fuetades a l’esquena de la víctima acaben resultant del tot ridículs i innecessàriament llargs. El final del segon acte, però, amb l’àvia de Marie apareixent de sobte amb el sèrum, com escapada de l’hospital, i cantant sobre la innocència perduda, fa posar la pell de gallina. L’anciana queda sola, davant l’americana, i finalment es fa el silenci.

Després de la mitja part, el tercer i el quart acte acceleren els esdeveniments i la davallada als inferns de Marie, on apareix un dels personatges més fascinants, segons el meu parer, de l’obra: la comtessa de la Roche (Noëmi Nadelmann). Amb una imatge a mig camí entre Nati Abascal i Charo López, l’aristòcrata vesteix abric de pells i porta un pentinat amb molta laca, i ens demostra que el masclisme no és una cosa exclusiva del gènere masculí. Si, a més, li sumem l’element classista, és un còctel mortal: la comtessa no pot suportar que el seu fill es relacioni amb una noia de classe inferior. I li recorda insistentment que la bellesa femenina és efímera, i que la flor es panseix molt abans d’anar a la tomba. Una senyora encantadora, vaja.

El tram final de l’espectacle és el definitiu. La constatació que, si un director sap acabar un muntatge arribant a un punt àlgid, l’espectador es queda amb aquesta sensació final. Bieito no s’esplaia en la violació de Marie, sinó que demostra l’horror de tot plegat i deixa que la música de Zimmermann impregni l’escena (gravacions de crits i marxes militars incloses). En una de les imatges més boniques i escènicament més potents que hem vist en molt de temps, Madame Roux agafa un martell i es posa a destrossar, literalment, les llotges del Teatro Real que es troben a dins de l’escenari. Poca cosa cal afegir. Bieito empodera un personatge femení mentre l’altre pateix totes les vexacions possibles. Marie, coberta de sang, amb els braços oberts com un Crist redemptor, fa un crit estremidor i llarguíssim. Les llums de darrere l’escenari il·luminen tota la platea, encegant els espectadors. Teló.