Bruna Generoso: per fi, el crit

Abstraccions i certeses (Bromera, 2016) pot semblar el títol d’un tractat de filosofia, però la poeta Bruna Generoso (Sant Hipòlit de Voltregà, 1986) s’esforça a desmentir les primeres impressions. Generoso, guardonada amb el Premi València Nova de Poesia, continua amb aquest segon llibre el camí iniciat per On has deixat la veu? (Viena, 2011). Tot i els cinc anys que separen una obra de l’altra, l’autora ha passat el ribot als versos amb el mateix mètode: divisió del recull en dues parts, rigor formal i coherència temàtica. Si a On has deixat la veu? el recorregut creatiu anava de l’afonia al crit, a Abstraccions i certeses el jo poètic es desplaça amb pas ferm des del dubte fins a la convicció.

Generoso, llicenciada en Traducció i Interpretació i Màster en Creació Literària, treballa amb disciplina el text, però també és exigent amb la carcassa del poemari.  L’obra, formada per 38 peces, 19 a cada banda, aposta clarament per la proporció i la regularitat. Per aquest motiu, no ha de sorprendre que s’obri i es tanqui el llibre amb dos sonets de títol idèntic: ‘Cim’. El primer, ponderat i ferit, explora l’amargor del dubte: “Triar vagó d’un tren que descarrila,/ tornar-lo a encarrilar sense didal,/ punxant-te el dit. L’albada amb sang s’enfila.” L’últim obre les portes a un desig renovat: “El blau immens descriu la seva senya/ a l’oneig instintiu d’una pestanya./ Teixim de nou els mars, fem-ne ressenya.” Els ‘cims’ són, de fet, la síntesi de les dues cares del llibre. És cert que ‘Abstraccions’ ofereix un ventall més ampli de temes, però els 19 poemes que l’integren estan sempre lligats a la insatisfacció vital, un malestar que alleuja l’escriptura. L’adéu a la infància, la soledat, la mort o la incertesa són algunes qüestions recurrents: “Ja fa cinc anys que vam sopar/ a prop de l’abisme i tu,/ sense voler menjar,/ te’n vas anar tranquil·lament,/ igual que un poema,/ escrit en llapis, pot esborrar-se”, llegim a ‘Equilibri’.

Justament per trobar l’equilibri, ‘Certeses’, la segona part, es desmarca de l’amargor inicial i s’entrega a la plenitud: “Som pell/ instant, nit/ i rereguarda”, “T’estimo/ com estimen/ els valents:/ amb risc/ desig i tacte”, proclama el jo poètic més convençut. És l’amor, doncs, el que iguala la balança. Tal com assenyala Antoni Pladevall en el pròleg, “mentre que les peces de la primera part redunden en les sensacions molestes de la por i de la incertesa i expressen, a voltes, un declarat abatiment moral, els de la segona, per contra, arrodoneixen una apoteosi de l’amor i la felicitat. La cara i la creu de la vida.”

De tota manera, es tracta d’una apoteosi discreta, en veu baixa. Generoso insinua més que no pas diu, i en és aquest espai per a la imaginació on el lector ha de trobar la pulsió eròtica. “Una veu s’endinsa en l’altra/ —1r crit, calor que parla—/ són dues veus i un sol tacte”, llegíem a On has deixat la veu? Ara, a Abstraccions i certeses, els codis també són cautelosos: “Es redueix el món a l’obra d’art,/ a un frec a frec de pells. L’amor va fent/ i fem l’amor, travessa el cor el dard.” Els escenaris, amb vida pròpia en els dos llibres, construeixen, amor enllà, un altre fil temàtic rellevant. Així, “cada racó assolellat del poble” s’oposa als trens i “el brogit de ciutat gran”. En aquest punt, fent ús d’un lèxic transparent, l’autora beu del Martí i Pol més arrelat a la quotidianitat.

Abstraccions i certeses ofereix, en paraules d’Antoni Pladevall, “un discurs molt reflexiu i una dicció molt clara.” Tot plegat per reforçar la idea que el vers, igual que neix per ser dit, també es mastega, es digereix i es pensa. Bruna Generoso és la mateixa del 2011, però alhora els anys no li han passat en va. Generoso conserva dels inicis la capacitat de planificar objectius i de covar mots. Ara, a més, el crit li ha guanyat força. Arrapada a la certesa de l’escriptura, l’osonenca esclata com una Colometa tímida que tot just comença a volar.