Assaig sobre la memòria històrica

10.04.2019

Pako Merino i Diego Lorca aterren de nou a Barcelona per presentar-nos La Zanja, la seva última proposta, que ja es feia esperar. Una tragicomèdia que homenatja els nostres avantpassats, i sobre com el cicle de la vida tendeix a repetir-se. Amb l’excusa d’una multinacional que vol extraure or en una petita localitat rural, ens parlen dels ancestres, de les tradicions, de l’arrelament i de les diferents formes d’interpretar el món. A La Villarroel, fins al 22 d’abril.

Pako Merino i Diego Lorca en una escena de ‘La Zanja’, a La Villarroel. Foto: Gerardo Sanz

Recentment, el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, va demanar al rei Felip VI que es disculpés pels abusos comesos pels espanyols durant la conquesta del seu país. La resposta no es va fer esperar: ni parlar-ne! Segles després, la ferida encara supura.

(Primer apunt: hi ha un llibre –reeditadíssim i altament recomanable- publicat, precisament, per la Universitat Autònoma de Mèxic, amb l’inequívoc títol de Visión de los vencidos (relaciones indígenas de la conquista), que explica l’altra cara de la moneda. A través de textos històrics traduïts del nàhuatl –i de documents posteriors, ja en castellà- aquest volum és un contrapès a l’únic testimoni que hi havia fins al 1959 sobre la Conquesta i que no era altre que la crònica victoriosa dels mateixos espanyols. Com es pot suposar, les versions disten bastant.

Aquesta doble introducció ve a tomb de La Zanja, l’obra que Titzina va estrenar el 2017 al Teatre Ateneu de la seva ciutat, Cerdanyola del Vallès, i que ara arriba a Barcelona (a La Villarroel) després de fer gira per l’Estat. Una astuta faula que escenifica la trobada que el 1532 van tenir el criador de porcs extremeny Francisco Pizarro i l’últim rei inca, Atahualpa. Del Mèxic asteca i maia al Perú inca, però amb desenllaços idèntics: espoliació i mort. La companyia ho explica mitjançant un paral·lelisme amb l’arribada d’un enginyer d’una multinacional minera a una petita localitat anònima l’alcalde de la qual, en representació dels seus veïns, lluita per salvaguardar les seves terres. Segles després, el cicle es repeteix.

Diego Lorca i Pako Merino són l’ànima de Titzina. Ells mateixos firmen la dramatúrgia i la direcció de l’obra i s’encarreguen d’interpretar magníficament (és el que té tenir ofici teatral) les quatre parelles de personatges que apareixen a escena: l’enginyer i l’alcalde, el conqueridor i el rei inca, dos cosins senzillament únics i dues veïnes encara més autèntiques (en un dels moments més brillants –literal- i sublims de l’espectacle).
En qualsevol cas, amb l’excusa de no posar barreres al Progrés (discurs de la multinacional) i l’atropellament agressiu que representa aquesta explotació minera (discurs del llogaret) La Zanja ens parla de les ambicions, la cobdícia, els diners, el medi ambient, la destrucció del planeta, les arrels i la memòria històrica. Aquest còctel arrossega, irremeiablement, tots els protagonistes cap a indrets que no podem desvetllar, però que ens regalen una reflexió sobre l’existència i la petja que deixem al nostre pas.

Pako Merino i Diego Lorca en una escena de ‘La Zanja’, a La Villarroel. Foto: Gerardo Sanz

Els dos actors (i dramaturgs, i directors i escenògrafs i un llarg etcètera) van estar vivint un mes al Perú i dues setmanes a la República Dominicana per a investigar i documentar-se per fer aquest treball, que es tradueix en un exercici periodístic i antropològic lloable. Els salts del passat al present i viceversa són constants, però estan enllaçats amb el saber fer digne d’un artesà que ja acumula cinc produccions personalíssimes a les seves espatlles.

És inevitable, i de justícia, subratllar amb majúscula l’escenografia, la composició musical i sonora, el disseny d’il·luminació i el vestuari, sense els quals l’espectacle ni de bon tros seria el mateix. Mèrit, per tant, i aquí queda, de Jonatan BernabeuAlberto Anglada i Núria Espinach.

(Segon i últim apunt: hi ha un terrible “però” quant a la disposició de les butaques en aquest espectacle. A no ser que el públic s’assegui a les primeres files, tot allò que els intèrprets fan a terra (i en fan unes quantes, de coses) passen desapercebudes per la mala visibilitat. Així que si algú s’anima a anar-hi (i des d’aquí animem a fer-ho) val més que es baralli pels primers seients).

I ja per acabar, deixem aquest enllaç a un interessant article del catedràtic d’Història Moderna de la UAB, Antonio Espino López, que va participar el passat dijous dia 4 d’abril a un debat postfunció.