Aquí, per entendre-ho, has de tancar els ulls

L’any passat vam cridar “més poesia si us plau” i ens han fet cas. Aquí la tenim altra vegada, però ja ens ho diu el nom del festival: no ve sola. Poesia i +: més una cerveseta a últimes hores de la tarda, més un sol que ja fa una estona que cau, més uns arbres que deixen caure dissimuladament algunes fulles, més la tranquil·litat de principis de juliol i més una estona a la fresca abans que s’acabi el dia. Però si sembla un vespre d’optimisme, no ho va ser. El poeta Albert Balasch puja a l’escenari, es posa les ulleres, s’ajusta el micròfon i una tragèdia. Ho heu llegit bé, “una tragèdia”, així de cop, enmig d’una frase on no acaba de quedar-hi bé; justament, tal i com va irrompre la tragèdia dijous passat a Canet de Mar, enmig d’un vespre que semblava, d’entrada, idíl·lic. Però era una tragèdia i venia, com totes les tragèdies, quan menys te les esperes.

“Aquesta és la trista història d’un home. L’home estava obsessionat pel llenguatge, però ell no ho sabia; era cec.” Així comença La caça de l’home, un llibre del poeta Balasch que explica la història del final d’un home que acabà compadint-se en la seva humanitat. I el vespre de dijous va ser la història de com les paraules – que tant ens estimem tots els qui érem allà- se’ns poden clavar i fer mal. Ja ens passa, això que se’ns clavin. Però no estem gaire acostumats a que aquest mateix llenguatge que ens emociona pugui, de tant en tant, deixar-nos dolguts.

Alguns ho van trobar “dens i feixuc, potser una mica repetitiu”. D’altres, s’havien llegit abans el llibre, i “fantàstic”. D’altres, “potser massa cosa per dir-se així oralment, suposo que llegit, es pot anar paint tot millor.” I algú que se n’anava a casa amb una reflexió voltant pel cap: “a mi el que m’ha agradat és allò que ha dit que un home lliure és un home sol.” Una mica de tot, com sempre. Si ho vaig entendre bé –quan es tracta de tragèdies, tothom entén la seva-, es tractava de la història d’un home que el maten els seus pensaments i la seva existència. Era una tragèdia, però una tragèdia molt poètica i dominada pel llenguatge que deixava unes quantes frases d’aquelles de capçalera que no negarem que, amb més o menys mesura, tots ens hi sentim identificats. Tots hem sentit “el perill de no haver dit el que sentim, ni d’haver vist res, ni d’haver viscut prou temps” i tots “som capaços de creure’ns els enganys que ens donen prou consol.” I per molt que ens consolem, “el mal, per bé que vingui, ve”, i que “així es viu: descobrint els cops, emmalaltint, tancant les portes falses, desaprenent els nusos fets i portant-ne de nous estoicament.” I “com has pogut pair això, i allò, i ahir, i avui, i ahir… i pretendre acabar-ho tot tan sols amb el gest desesperat del vers?”

I curiosament, els qui érem allà en aquell moment el que intentàvem pair eren aquells versos. Poesia i +, més una lluna cada vegada més plena, més una nit cada vegada més a dins i a vegades, fins i tot, més una tragèdia. Que trist que pot ser tot, depèn de com t’ho miris, i més si t’ho treuen tant de cop: la tragèdia es fa feixuga. Tant, que “aquí, per entendre-ho, has de tancar els ulls”, va dir algú del públic. I és que ens costa, que ens posin la possibilitat de tragèdia a la cara, i només de sentir-la, ja ens fa mal. I més si, en el dia a dia, fem tots els esforços per conformar-nos amb allò que també va dir Balasch de “tot és sol, després plourà, però ara és sol.” Després, doncs, potser plou, però de moment fa sol i la tragèdia preferim no veure-la. Com el protagonista, d’alguna manera, tots som cecs. Però suposo que ja està bé –i sinó, ja n’aprendrem-, això de viure pensant en el sol, i desitjant que vagi com vagi, amb tragèdia o sense, que a tot l’acompanyi –o li puguem trobar- una mica de poesia. Poesia i més poesia, si us plau.

Consulteu el programa de recitals i activitats al web de Poesia i +.