Alekos i Rubén Martínez Santana, al Tantarantana

Alekos i Rubén Martínez van oferir al Teatre Tantarantana una actuació àgil i  intel·ligent, que va incloure humor, improvisació i tendresa. L’espectacle Quien no ha tenido pareja (que tire la primera piedra) ha estat una de les activitats del Munt de Mots, el Festival de Narració Oral de Barcelona.

-Dos ous fregits, dos ous escaldats, dos ous remenats, i dos ous a mig bullir – encarrega Groucho Marx, per esmorzar, a “Una nit a l’òpera”.

– I dos ous durs – afegeix Xico des de dins el camarot.

-Moc, moc – corregeix una botzina.

-Que siguin tres…

Després d’encarregar l’esmorzar, Groucho torna a entrar al seu camarot, on l’esperen els seus germans i el l’heroi romàntic de torn. Immediatament després, comença una de les escenes més famoses i delirants de la història del cinema, en la qual tot de personatges inconnexos acaben embotits en un estret camarot.

Alekos i Rubén Martínez van donar la benvinguda a tot tipus de personatges i històries, que van desfilar amb agilitat per l’estretor de camarot de l’escenari del Tantarantana. L’excusa per deixar-los entrar no era altra que l’humor, tot i que tampoc van faltar moments d’intimitat i tendresa.

Només començar van voler deixar ben clar què volien dir amb el títol de l’espectacle. Per una nit, els dos narradors es van establir com una parella de fet – “de fet, som una parella”-, per alternar històries d’un i altre. La majoria les explicaren en solitari, però també van “col·laborar-se”, com havia anunciat Alekos la tarda anterior, acompanyant-se instrumentalment o amb elements escenogràfics.

No va ser un espectacle a quatre mans, però sí a dues imaginacions, a dues sensibilitats. Moc, moc, que siguin tres. Perquè en alguns moments, com en el diàleg de presentació, o quan van convidar el públic a participar en la creació d’una història col·lectiva, la combinació d’imaginacions va enriquir l’espectacle i multiplicar les riallades.

Tots dos van treballar amb escenografies molt senzilles. Alekos va aixecar el seu poble de cartró per explicar el seu irònic i rimat Romance medieval colombiano, que té la peculiaritat de comptar amb dos finals diferents. Moc, moc, que siguin tres. Encara més senzill, però igual de reeixit, va ser l’ús d’un mocador roig encès per explicar la seva especial visió de la creació del món, en què l’home acaba fet de les restes sobreres, i això explica la seva riquesa de matisos.

Per la seva banda, Rubén, insistint que algunes parelles (moc, moc) són de tres, va voler que hi hagués un tercer actor a l’escenari, i treballà amb titelles en un parell d’ocasions. Brillant és la idea del vampir rocker. En contraposició, estranya, trista i extraordinàriament delicada resultà la Historia de Evaristo, un pidolaire que té un àngel empresonat al soterrani.

És cert que l’espectacle va pecar d’una certa improvisació, i això va generar algun moment de desconcert. Quan es feu més evident va ser quan Alekos i Rubén van baixar de l’escenari per construir una història a partir de les idees del públic. Fou també el moment més arriscat de la vetllada. Potser l’experiment no resultà del tot reeixit, però va ser una bona ocasió per comprovar que aquests dos narradors tenen més taules que taulons cremen els Marx en la seva persecució esbojarrada per l’Oest. I, sens dubte, durant la nit van sorgir elements d’ironia i jocs de paraules que els haurien agradat.

-Moc, moc….moc, moc, moc, moc…, eixorda la botzina.

-O el temps està molt emboirat, o que siguin una dotzena més d’ous durs.