Albert Jané, personalment en persona

14.02.2014

Albert Jané és conegut per un públic ampli per la seva dedicació a la gramàtica i per la seva activitat a “Cavall fort”. Potser algú coneix el seu Diccionari de sinònims; les adaptacions, entre les quals la de L’Odissea per a nens, els barrufets, que així els va batejar ell, o per altres publicacions. Jo li dec alguna nota aclaridora, en píndoles de mestre, des de les ja llunyanes columnes de l’”Avui” sobre el llenguatge, quan jo aprenia a sistematitzar els meus coneixements de català, o en les contribucions a “Llengua nacional”.

 

El lingüista Albert Jané | Foto Cavall Fort

Però és la nostra comuna participació en les feines de l’Institut d’Estudis Catalans, la que, juntament amb la seva amistat, m’ha permès apreciar uns escrits personals, uns llibres en els quals, com qui no diu res, aboca una ironia, una crítica amable, un esperit juganer amb les paraules que tan bé coneix, uns judicis assenyats però gens dogmàtics, un humor i unes escapades gairebé surrealistes, paradoxes aparentment absurdes, que propicien la complicitat cultural, la reflexió, o la rialla franca que, si la seva lectura coincideix amb la meva tornada en tren des de Barcelona, no podem contenir. Hi ha el perill que siguem titllats de beneitons per altres passatgers, que no tenen, en canvi, cap vergonya de concertar una entrevista amb el dentista pel mòbil, esbaconar-hi el gendre o confessar intimitats per a informació de la concurrència.

Llàstima que, modest com és, es tracti d’edicions no venals, mereixedores d’un públic més ampli. Però els seus amics i els companys de la Secció Filològica hem pogut llegir amb gust els seus lliuraments del “Quadern de Barcelona”, Els dies i els llocs, Dietari de viatges i fets diversos o la sorprenent paràfrasi d’un text bíblic en El llibre de Daniel.

El darrer regal amb què ens ha obsequiat és El contrapunt dels decasíl·labs, un llibret amable de setanta-nou pàgines, en què uns quartets de versos decasíl·labs van seguits d’una mena de contes breus, molt de lluny o gens relacionats amb els versos. Li agrada el so dels noms dels personatges, els estrafà, assenyala, sense fer-hi sang, la dèria de convertir els problemes en problemàtiques, les llistes en llistats i no deixa de banda alguna reflexió moderadament filosòfica o una efusió lírica continguda. En trio unes petites mostres i fragments a l’atzar.

Cal prendre’s amb humor el desconcert de moltes situacions del món. El llibre comença així:

Llir entre cards, amant sense fronteres, soldat del temps, em mana el teu record, ocell ferit per bales ultranceres, em veig perdut, perplex, sense conhort.

Una vegada, a la corporació municipal d’una vila de la costa, hi havia un regidor que mirava contra el govern i un altre que tenia un ull de vidre. El que mirava contra el govern era el regidor d’urbanisme, però el que tenia un ull de vidre ningú no sabia qui era. Els uns deien el regidor de cultura, els altres el regidor de finances, però eren ganes de parlar per parlar.

 

I anem a d’altres pàgines on apunta paradoxes xocants, que potser ens recorden alguns contes de Pere Calders:

Una vegada hi havia un negre que es feia passar per blanc. La gent, naturalment, no se’l creia: hi havia l’evidència dels fets. Només se’l creia algú, de tant en tant, perquè en aquest món sempre hi ha un o altre que s’ho creu tot.

Una vegada hi havia un dibuixant que no sabia dibuixar. La feina era seva, pobre. Però amb traça i mà esquerra, i amb una mica de barra, segons confessava ell mateix, se n’anava sortint. I si alguns el busquen a les obres de referència i no li saben trobar és perquè es deia Josep Nicolau Rovira, i creient que es deia Nicolau Rovira, el busquen per Rovira en lloc de buscar-lo per Nicolau.

Una vegada el comissari Huguet va descobrir un crim que no havia estat comès. El fet era tan sorprenent i insòlit que el comissari no sabia quin determini havia de prendre…

Els decasíl·labs deixen pas a la meditació o a un cert lirisme:

Sense avisar, la mort s’ha presentat a recollir el delme imprescriptible, es diu que no necessitem visat al passaport tothora disponible.

L’avui és trist, l’ahir qui sap on para, tot són neguits, tot és isard i nu, la llum de dalt ni em guia ni m’empara, del més enllà no me’n diu res ningú.

 

El blat vinent potser madurarà quan ja seré una ombra del passat, el sol se’n va, prô tornarà demà, de mi, no sé quin vent m’escombrarà.

 

La llum de tu no crema ni enlluerna, àdhuc els cecs se’n saben adonar, la llum de tu és una llum eterna, és la claror suau d’un dia clar.

I no deixa de jugar amb la llengua, com en una acotació al marge, aquí en clau distesa:

… n’estava molt enamorat  i, tal com deia, la tenia por de perdre. Això causava una gran sorpresa a tots aquells que li ho havien sentit dir. La tenia por de perdre? Volia dir que tenia por de perdre-la? Sí, naturalment, és clar que volia dir això. Però el mestre Pompeu Fabra diu clarament en una de les seves gramàtiques que hi ha verbs dels quals depèn un infinitiu que tenen la propietat d’atreure’s el pronom feble que és el complement d’aquest infinitiu… i continua amb la història que havia iniciat, però ja ha deixat anar que les regles no cobreixen del tot les possibilitats de la llengua.

Una vegada van fer córrer que en Joaquim Sallacera, que era silenciós de mena, potser perquè tenia molta vida interior, s’havia fet de la Trapa. I abans de comprovar i d’assegurar-se de la veracitat de la notícia, volem dir, de comprovar la veracitat de la notícia i d’assegurar-se’n (allò del règim verbal del dimoni, que no s’hi pensa mai), tothom, precipitadament, amb aquella alegria, es va llençar a fer tota mena de suposicions…

Amb alegria; així és com hem llegit les seves històries i el seu contrapunt.