‘Actes humans’ de Han Kang

21.04.2018

¿Com podem tolerar la lectura sobre una massacre que no amaga la cruesa salvatge, els detalls de la violència, l’abús impassible del poder? Amb la mirada gairebé tàctil, plena de sensibilitat i matisos, de Han Kang. L’autora coreana aconsegueix que ens agafem al text de la novel·la Actes Humans amb la delicadesa de les ànimes que hi retrata, i ens regala l’empatia del dolor, la dignitat de la lluita, la convicció per la justícia, el valor del sacrifici. Aquesta obra representa un record i un homenatge als fets que van tenir lloc a Gwangju, la ciutat natal de Kang, durant el maig de 1980. L’escriptora tenia aleshores nou anys i ja vivia a Seül, i pujava a l’autobús per anar a l’escola (tal com ella mateixa relata en l’epíleg preciós), mentre a Gwangju l’exèrcit (comandat per Jeon Duhwan) sufocava amb detencions i matances indiscriminades la revolta popular encapçalada pels estudiants.

Gwangju, 198045

La novel·la està estructura per episodis de títols tan poètics com “L’alè negre” o “La pupil·la de la nit” que giren al voltant d’una figura central, el jove Dongho. Dongho, que té quinze anys i estudia tercer de secundària, perd un amic enmig dels trets dels soldats. El busca per carrers i hospitals fins que arriba a un poliesportiu, on hi ha voluntaris que acullen, renten i guarden els cossos dels morts massacrats fins que puguin ser reconeguts i recuperats per les famílies respectives. Convidat per dues noies a adherir-se a aquesta tasca humanitària, Dongho resol quedar-se al pavelló i encarregar-se del registre i cura dels difunts. L’esperança de retrobar el seu amic es va tornant petita al mateix temps que creix la comprensió per tots aquells que han patit pèrdues de persones estimades i un sentit profund de responsabilitat, colpidor en una ànima encara tan tendra. Les ànimes planen per tota la novel·la com un esperit protector i alhora reivindicatiu de la necessitat de no oblidar.

A través de diverses veus narratives, la majoria de les quals es dirigeixen a una segona persona referida a Dongho, l’obra ens ofereix una visió coral dels esdeveniments. Coneixem la seva incansable recerca de l’amic, la seva opció pel compromís, la seva extrema sensibilitat… Ens en parlen les ànimes dels desapareguts (sobretot joves), les companyes del poliesportiu, amics, la mare. Però també assistim a altres experiències de l’horror d’aquella repressió militar. Ens corprèn descobrir les vides particulars, els detalls d’un somni, les anècdotes infantils, enmig de la barbàrie i el dolor, al costat de la voluntat i la força col·lectiva per encarar-se a la repressió. Hi trobem crues descripcions de tortures, morts, violacions, empresonaments, pudor de cadàver… Afortunadament, encara que “hi ha records que no cicatritzen mai” (pàg. 142), la poesia i la dignitat permeten sobreposar-se i vèncer el realisme descarnat.

En Actes humans hi ha també molta tendresa, flors, aigua, lluna, foscor i esperits que ronden la nit. La resistència de la població civil és exemplificada en joves indefensos però rebels. Per exemple, noies que es planten desarmades per aturar “més de cent policies armats i protegits amb cascs i escuts, i furgons amb reixes de ferro a totes les finestres. <<Per què van tan equipats si nosaltres no anem armades ni sabem lluitar…>>” (pàg.164). Corea, en aquest cas, no ens queda pas tan lluny. O mares que lluiten pel record dels seus fills i que, com ells al moment de la revolta, ja no tenen por de morir.

Actes humans és una elaborada, justa, dura i bella mostra de memòria històrica, una necessitat evident per a tots els pobles que volen progressar: recordar les vides trencades d’aquells que han lluitat per millorar els drets i les condicions de vida de veïns i compatriotes. La lluita per la justícia no ha de ser mai en va.