A. M. Homes, el fals puritanisme americà

A. M. Homes va néixer a Washington, viu a Nova York i ensenya en el programa d’Escriptura Creativa de la Universitat de Princeton. Nascuda l’any 1961, filla adoptiva d’un matrimoni jueu que li va donar una bona educació, Homes és molt respectada per la crítica d’ençà que amb menys de trenta anys va iniciar la seva prometedora carrera literària. Traduïda a més de vint idiomes, en l’obra de Homes destaquen Coses que cal saber (Angle, 2004), La filla de l’amant (Bromera, 2008) i May We Be Forgiven (2012), amb el qual va guanyar l’Orange/Women’s Prize for Fiction. Aquests Dies temibles (Angle Editorial) han estat traduïts per Elisabet Ràfols Sagués, filòloga barcelonina que també ha traduït John le Carré, Anthony Burgess, Julian Barnes, Patricia Highsmith i Alan Bennet, entre d’altres.

Homes és una escriptora endimoniadament bona sense caure en `la sordidesa del tòpic de “la gran novel·la americana”. I ho és per ofici i per com fa alquímia de la barreja del surrealisme i els diàlegs versemblants dins d’escenes de realisme brut. D’humor fosc, fa pensar, tot sovint, en els contes de Dorothy Parker, en la profunditat psicològica de John Cheever, en la grolleria de Charles Bukowski o en el sarcasme de John Fante. Les seves novel·les mostren personatges peculiars, turmentats, viciosos siguin de la classe social que siguin. Les ansietats quotidianes del poble americà passen pel sedàs satíric i sense pietat d’aquesta autora d’imaginació desbordant que enfila dotze relats (o un sol mosaic escandit en una dotzena d’escenes de protagonista diferent) on la superficialitat, l’hedonisme, la frivolitat estètica i la moralitat lumpen de bona part de la societat americana queden al descobert i es fan pel·lícula. Tensions familiars, crisis de parella, la trobada apassionada d’una novel·lista transgressora i un corresponsal de guerra en un congrés sobre genocidis, un xat que deixa entreveure un cas d’abusos sexuals a una menor, una trobada a Disneyworld, parc temàtic visitat pel protagonista quan era petit en el seu darrer viatge familiar abans que tot fes figa. Més que mirar, Homes dissecciona i furga com si tingués la doble titulació de cirurgiana i antropòloga. És una cronista naturalista i sincera de les paradoxes de l’Amèrica contemporània i de la família com un ens disfuncional, un entorn de tensions, en ocasions soterrades i d’altres exposades en carn viva. Homes narra les històries en un temps present ràpid, energitzada per bromes i detalls escabrosos i, malgrat que el discurs sembli futurista, al lector no li sona gens estrany.

El temps d’introspecció que entre els jueus s’anomena Dies temibles, Dies Solemnes o Dies de Penediment. Són deu dies entre Roix ha-Xanà i Iom Kipur i és un temps per considerar els pecats de l’any anterior dels quals penedir-se i per cercar la reconciliació amb les persones que es poden haver ofès. Dies temibles és el títol d’un dels relats centrals del recull, però també descriu el fil conductor de tots els que formen part del llibre i el context en el qual se situen, un moment històric complex com l’actual. Per això A.M. Homes és la millor retratista de la depravació contemporània. Els seus relats, estructurats a còpia de diàlegs, critiquen la injecció desmesurada de Botox i els temes de conversa dels pijos americans, el menjar i l’esport. No parlen de sexe perquè no toca. Això sí: els seus personatges són infidels per natura, voyeurs, masclistes. Tot el club d’hipòcrites són idèntics, porten el mateix rellotge com a ornament tribal, com a símbol d’estatus. Hipocondríacs de mena, ridículs fins a l’extrem a què els porta Homes, els personatges d’aquests Dies temibles van al terapeuta a perbocar els seus traumes, les seves crisis i la seva diarrea mental. Tothom parla a l’esquena de tothom, la veritat és una desconeguda monstruosa que fa por. Una por heretada. Tothom és qui vol semblar que és. No qui és en realitat. La buidor no s’ensenya. Només cal mostrar el poder (fals), la felicitat (falsa) i la tranquil·litat (megafalsa) d’uns individus insubstancials plens de contradiccions i patrons socials anormals.

Si l’agaféssim des del punt de vista de la biblioteràpia, Dies temibles seria d’aquells llibres òptims per a situacions incòmodes o compromeses o difícils. Especialista en desterrar el terrible dins el quotidià, Homes penetra aquest món aparentment anodí, gris i insípid, consumista i sòrdid al qual, de sobte, li apareix una banda fosca que, paradoxalment, resulta hilarant quan s’escodrinya amb ulls de mussol. Buscant els tres peus al gat, Homes furga la depressió dels americans i, per extensió, de tota l’espècie humana. En contrast, el llibre acaba resultant un cant a la vida i a la humanitat i a l’optimisme, al repte de poder canviar i sortir d’aquesta grisor essencial al fet de viure.