Holy Motors de Léos Carax gran guanyadora a Sitges

No es va emportar la Palma d’Or a Cannes, però Holy Motors ha estat la gran guanyadora del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. En una 45ª edició dedicada a l’apocalipsi, la proposta de Léos Carax arriba plena de desafiaments. L’avantguardista francès ens llença el guant sense complexos: acceptem el repte?

El primer pla ens pot guiar per aquest laberint carrollià: a l’altra banda del mirall, en una sala de cinema, seuen immòbils els nostres alter egos. Ocupen butaques idèntiques a les nostres, però resten al’expectativa, passius. Tranquils, perquè ja s’encarregarà el director de Les amants du Pont-Neuf de despertar-los a ells i a nosaltres. Des del moment en què Carax entra a la pantalla els sotracs ja no s’aturaran. En pijama i descalç, el realitzador obre una porta enmig d’un mur d’arbres i ens acompanya a un altre món: una projecció cinematogràfica, un somni o el nostre inconscient més ocult?

Nou extravagants parades fa aquest viatge en limusina blanca. Trajecte fragmentari, tots els gèneres hi apareixen, a la seva manera: des del musical fins al thriller. Indefinible, doncs, segons les clàssiques etiquetes, Holy Motors no deixa indiferent ningú. Tant bon punt és una estrambòtica versió de La Bella i la Bèstia amb Eva Mendes convertida en una Amy Winehouse engarjolada, com de sobte ens confon amb el drama d’un pare que plora les inseguretats de la seva filla. Irreverentment fou, Léos Carax exigeix molt de nosaltres. ¿Què ens vol dir quan el versàtil monsieur Oscar (Denis Lavant), després de mudar en acordionista, llança un enigmàtic crit de guerra: “3, 12, merde!”? ¿Està engegant a la Santíssima Trinitat i als 12 apòstols enmig d’una catedral? Se’n podrien fer tantes interpretacions com espectadors hi hagi hagut a la sala. Tothom surt desconcertat, i es pregunten els uns als altres. Si busquem un sentit, no en trobarem, però ens queda la complaença de no haver estat, durant dues hores, ni maniquís ni estaquirots. Ni ens hi identifiquem cegament, ni aconseguim mantenir les distàncies. Polisèmica i oberta, Holy Motors és una pel·lícula que cadascú fa seva. No és propietat ni del director, ni de la productora. És nostra.

Holy Motors i el bon seny d’haver-la programat demostren fins quin punt el cinema és un art fet per ser sentit i experimentat. Quan els debats es perllonguen fora de la sala, ens retrobem amb la veritable essència del cinema. Gràcies a la coartada del fantàstic, queden enrere la dictadura de la narració i les veritats absolutes. Monsieur Oscar ens demana que no deixem de mirar mai. Esgotat, a ell li costa molt de creure en allò que fa. Li agradaria tornar a interpretar com abans, davant aquelles càmeres de 35mm, imponents al costat dels minúsculs gadgets digitals. Testimonis d’una expressivitat corporal que sembla d’una altra època, l’acompanyem entre bambolines i compartim la seva melangia per aquell primer cinema, de rudimentàries imatges en moviment. Si el monstre de les mil cares no s’atura mai, és per la bellesa del gest, aquella que rau en l’ull que mira. No deixem de mirar mai, doncs. Amb infrarojos del S.XXI si cal, perquè res s’escapi.

No esperem cap happy end tranquil·litzador en aquest engranatge calidoscòpic, perquè no n’hi ha. Com al Gran Teatro del Mundo de Calderón, Holy Motors ens fa sospitar que hem estat posats al món per interpretar un paper. Quan aquest s’hagi esgotat, vindrà algú amb el rostre de Michel Piccoli i ens preguntarà si estem cansats. Quan quedem obsolets, serà el final. No hi ha inicis, canta una esplèndida Kylie Minogue. Uns moren i altres viuen, així que toca seguir actuant, un paper rere l’altre. “Si el cel ens deixa, voldríem reviure les mateixes coses”, implora la cançó de Gérard Manset Revivre, mentre el protagonista torna a una llar on es retroba amb els orígens de tot plegat.

Potser una bogeria com aquesta és justament el que necessitem ara. I que arribi la fi que anuncia el Festival i també el realitzador francès. Que tot s’acabi per poder renéixer. Àngel Sala justificava l’elecció del leitmotiv d’aquest 2012 dient que “si llegeixes el diaris, realment sembla que s’hagi d’acabar el món”. Entre primes de risc que pugen i baixen al ritme d’un ball de números falsejats, Holy Motors ens inquieta de manera indefectible: quan acaba, l’ordre no queda restablert. Impossible negar que quelcom es transforma dins l’espectador i ja no es pot tornar enrere. La innocència queda molt llunyana, les aparences i les mentides ens tiranitzen. “Qui érem quan érem els que érem? Qui haguéssim estat?” es pregunta una Minogue metamorfosejada. Amb l’skyline de Paris i els moribunds magatzems de Samaritaine com a abatut escenari, els antics amants s’han convertit en monstres, àngels de la mort o actors mutants?

Deia Gérard Lenne al seu fundacional manual de les mitologies del fantàstic, que “quan la violència i la inquietud són més sensibles, el comerç de l’angoixa i de les emocions fortes coneix el seu esplendor”. Alguns dels competidors de Carax a la secció oficial del Festival de Sitges són, ni més ni menys, que David Cronenberg amb Cosmopolis o la filla de David Lynch, Jennifer, que torna amb Chained.