Capitalisme a fons (II)

El temporal de pluja i maregassa s’ha tornat a endur alguns passeigs marítims i els diners que van costar. Però m’han dit que un ajuntament ho havia previst i ho tornarà a construir abans de l’estiu sense cost afegit. Es veu que el tresorer de l’ajuntament va convèncer a tot l’equip que havien de contractar una assegurança a tot risc que cobria desastres naturals. Li van dir que ni parlar-ne, que augmentava el preu de l’obra un 50%. Ell els va explicar que havia rebut la visita de l’esperit de l’ecosistema futur, talment com l’esperit del Nadal futur va visitar Mr. Scrooge. L’esperit li va fer veure que es quedarien sense passeig abans de les eleccions i que havien d’invertir terra endins. L’equip de govern se’n va riure, és clar. Però ell els va convèncer amb una combinació d’un vídeo futurista creat amb IA, uns dibuixos de la platja fets per nens d’una classe de Primària i amenaces de destapar un cas de corrupció.

Aquesta nit m’ha tocat a mi; m’ha vingut a veure l’esperit de l’ecosistema futur. M’ha dut fins a l’estació internacional de l’espai -sempre he somniat ser astronauta, llàstima que per poc ja no hi puc optar, per edat-. Mentre jo admirava tots els aparells, l’esperit em subratllava les limitacions i incomoditats d’aquell espai minúscul i la llista de tasques programades per poder sobreviure. Era al·lucinant i inquietant alhora. I quan he advertit que no estava en ingravidesa, l’espectre m’ha fet els números: “La ISS costa tres mil milions d’euros l’any i s’hi estan cinc astronautes de mitjana. Per tant, la teva estada costa sis-cents milions l’any”.

L’esperit m’ha portat fins al visor circular a l’espai exterior. Es veia tot negre, només algunes llums. Semblaven altres estacions pròximes! Llavors m’he adonat que no estàvem a l’espai, la càpsula estava a la Terra. Ho he entès sense que ell m’ho expliqués: no en quedava cap rastre del nostre ecosistema: l’espècie humana vivia refugiada en càpsules estanques.

“Si us plau, torna’m al present!” He implorat. “Sí, perquè aquest futur surt una mica car, no trobes?” I ha deixat anar una riallada abans de deixar-me despertar completament suat.

L’encontre amb l’esperit de l’ecosistema futur m’ha fet pensar que val la pena fer els números complets. El capitalisme a fons. El preu dels productes no hauria d’incloure només el del seu reciclatge, sinó el de tornar les matèries primeres al seu estat natural, com si la humanitat no hi hagués passat per sobre. Molt més car, és clar. Però més car serà d’aquí a uns anys restaurar l’ecosistema o viure sense el seu suport. Hi hem de sumar moltes partides en aquesta economia de mercat, com el preu de retornar a l’atmosfera la concentració de diòxid de carboni a 278 parts per milió, descomptant el preu de la investigació de com aconseguir-ho, amb un interès alt pel risc que té confiar en una tecnologia que no és segur que assolim. I també hem d’incloure l’augment de despesa que els països que més afectem el canvi climàtic produïm als que no hi afecten; inundacions, collites perdudes…, amb els corresponents interessos.

Aquest article m’està sortint dramàtic, idealista i genèric, per tant, molt poc efectiu per canviar coses, ho sé. I ho tenim difícil. Des que la societat humana va començar a organitzar-se en grups, ha explotat els recursos sense pensar-s’hi gaire. La gran diferència és que ara podem calcular les externalitats futures, els riscos, els beneficis d’inversions per pagar catàstrofes. I tot amb el valor universal que hem donat als diners. Potser l’única manera és donar entitat jurídica als ciutadans del futur perquè entrin al mercat.