Víctor Català, a la capella

Si és veritat que al cel hi ha un ull que quan vol ens mira, avui, l’ull vigilant, ha virat cap a Girona. Sabia que, al vespre, al Bòlit de la capella de Sant Nicolau, hi hauria missa pagana. S’hi inaugurava l’exposició Més lloc per a la fosca, una “lectura ecocrítica de Solitud, de Víctor Català”, comissariada per l’artista i filòloga Elvira Prado-Fabregat, que aplega relectures, diàlegs, reinterpretacions artístiques i, de tant en tant, dèries de Maddi Barber, Mireia Coromina Portas, Alba G. Corral, Carles Viarnès, Alba Lombardía i Pilar Codony, i dels alumnes de cinquè i sisè de l’escola Guialbes de Vilademuls. I, des del matí, perquè l’ull ho sabia, boires, i pluja, i ventades. I els xiprers vinga a ballar. Girona, avui, no era la ciutat amable dels senyors de barret i diari cargolat a la mà, dels berenars inacabables a deshora…, Girona, avui, era un quadre de tardor de Modest Urgell. “Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet”.

Arribo d’hora. La capella de Sant Nicolau, que és feta de pedres clares del segle XII, queda a l’ombra del Monestir de Sant Pere de Galligants i, a vegades, passant, no es veu. Un cartell fosquíssim anuncia l’exposició feta d’exposicions, perquè, més que una exposició tota igual i tota llisa, és un vitrall d’obres fetes sovint de retalls d’altres obres, que es reflecteixen entre elles i es sotgen, sota l’obra gran, boca badada, que és Solitud. Més lloc per a la fosca, a més, abans de tenir la forma d’aquesta exposició, havia estat, fa un parell d’anys, un espectacle de música en viu protagonitzat per Prado-Fabregat, en què es reinterpretava la novel·la i es fusionava amb enregistraments de cançons populars catalanes cantades per persones que  havien nascut al mateix segle que Català.

La gent arriba i, com que plovisqueja, tothom entra de seguida. Però aquest vespre, entrar a la capella de Sant Nicolau no és entrar-hi, és endinsar-s’hi. I quan t’hi endinses passa allò del decalatge de la llum de fora amb la foscor de dins, i tothom cec. A dintre, ni les cares més blanques no lluen. I hi ha una mena de mà enjogassada que tot ho capgira, porta ença: si al defora són les ombres que segueixen l’home que les fa, a dintre són els homes que segueixen, a poc a poc, les ombres. Cadascun la seva. L’aura Víctor Català, de molsa i de fang i de sang al caire de la fulla, sura, ara, al replà d’una capelleta gironina. I hi serà tot l’estiu, com un fons de pou que emana fresca i nit, fins a mitjan setembre.

Soc a dintre. I em miro una estona la processó espectral dels primers visitants, que avancen amb aquell silenci reverencial d’església. I, sense voler, m’hi afegeixo: Veig, a les absidioles, uns retaules fets de fotografies apedaçades que es projecten, trepitjant-se, a les parets. Uns focus petits, encarats amb precisió, travessen una amalgama de vidres gravats amb formes jeroglífiques, fotografies en clau: el garbuix només pren sentit en la negror profanada de la paret. És l’obra de l’artista visual Mireia Coromina. Veig, allà, on hi devia haver la porta principal, que està tapiada, una gran pantalla que mena al bosc, i una dona, sempre d’esquena, que camina fendint-lo, gravada per la mà bategant de la directora de cinema Maddi Barber. Veig, en una paret lateral, una horitzontalitat de llibres: són Solituds, oberts, amb les pàgines cosides, fent ferida. I també hi ha una escala de baixar, “estreta com un budell”, que és un túnel cap a una cripta sonora que ha instal·lat Carles Viarnès. Veig, en una altra paret, un esquirol, un ocell que verdeja, una flor mig desclosa, potser du un glop d’aigua de pluja al cor, cor de píxel. I surto, per agafar llum.

I és llavors que m’adono que sortir de Més lloc per a la fosca és rotundament sortir-ne. Que el trànsit entre el dins i el fora és una passa, però que és una passa molt llarga, feta de moltes passes de les que es fan per dintre. Al defora tinc la impressió de venir d’una travessia, d’un mig malson mal recordat, d’un regust. M’adono que el que hi ha al ventre de la capella de Sant Nicolau és alè literari victorcatalanesc pur. I això, és clar, és una cosa que no es veu sinó amb joc d’ombra, de besllum. I respirar-lo gaire seguit, aquest alè, fa fer viatges. Ara ho he entès: Sant Nicolau serà, des d’avui i fins a la tardor, una mena d’ermita de sant Ponç amb ressò urbà. I tothom qui hi entri, per poc que hi entri, en sortirà com ho fa la Mila, des de fa cent-vint anys, a Solitud. Amb una mena de mareig, ara dolç, ara àcid, amb una oreneta al cor i amb una rata seguint-li la petja. 

El campanar de la catedral toca les set i la gent, congregada, calla. Es dibuixa, al fons de l’església, al lloc de la porta tapiada, una mitja lluna feta per dones. Feta per dones i fulles, perquè la projecció boscana de Barber els ve a caure a la cara. Són, i no ho saben, una metàfora exacta del que presenten avui: Dones i ombrada arbrada. La gent calla i Íngrid Guardiola, directora del Bòlit, parla. Som, la munió expectant, d’esquena a l’altar, i així, en simbòlica posició subversiva, sabem que comença la missa inversa, missa descalça, missa arranada a terra. “Per què Víctor Català és en un centre d’art contemporani? Perquè som en un espai de pràctiques contemporànies i retrocontemporànies. Perquè hi ha un interès explícit en posar en relació les pràctiques artístiques i el patrimoni. Víctor Català és part d’aquest patrimoni. Hem demanat a les artistes i a l’artista, només hi ha un home, si tenien alguna cosa a dir respecte l’obra de Víctor Català, i aquesta exposició n’és el resultat.” I comença, amb ella, l’enfilall de parlaments i d’agraïments, que en general són breus i rasos. Guardiola dóna les gràcies al Museu de l’Escala i al Museu de la Vida Rural, coproductors de l’exposició. Lurdes Boix, directora del Museu de l’Escala, dóna les gràcies a Lluís Albert, per haver donat tota l’obra de la seva tia al Museu. Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, explica que tots tres museus tenen en comú “la reflexió que fa Víctor Català sobre el món rural i sobre les dones.”

I a poc a poc la mitja lluna de dones minva. Quan toca, cadascuna explica com va arribar la proposta de participar en aquesta exposició a les seves mans i, algunes, que no són catalanes, diuen que ha estat gràcies a Més lloc per a la fosca que s’han trobat llegint Solitud i que han conegut a Víctor Català. “Quan vaig llegir Solitud tenia el deliri que tothom el llegís”. Barber, per exemple, amb la projecció que ara tenen a sobre, ha fet una reinterpretació del primer capítol de l’obra, La pujada, a través d’un vídeo en què segueix una dona que camina pel bosc de Larrogain, un roquís de la serra de Labia, a Navarra, a la recerca d’insectes.

Les dones i la natura estan sotmeses, des de temps immemorials, a la mateixa dominació, com ja ens fa veure Víctor Català a ‘Solitud’

I si n’hi ha que han conegut Català gràcies a aquest projecte, n’hi ha que gràcies al projecte s’han conegut entre elles. És el cas d’Alba Lombardía i Pilar Codony, que fa quatre mesos no sabien l’una de l’existència de l’altra. Es miren i se somriuen i Codony diu: “Jo només volia dir que Caterina Albert sabia mirar molt bé els animals, i que sentia una gran simpatia pels altres éssers no humans. I els dotava d’una capacitat de pensar i, fins i tot, a vegades, de filosofar. Aturar-nos a mirar els animals, aquest gest, és una pausa enmig d’aquesta vida d’ara que ens envia endavant. I fer això ens pot arribar a commoure. I Víctor Català devia saber-ho. Ho sabia.”

Una exposició de dones sobre una dona, i de dones a davant de la natura, que és mare, és, avui, encara meritòria només per això. Encara que no només ho sigui per això.

Les artistes van passant i agraint i assenyalant en quin redol de capella és la seva obra i, de tant en tant, n’hi ha alguna que, amb un polsim de neguit, diu que és la seva primera exposició, que moltes gràcies per haver-la triat a ella, que espera no decebre ningú; i, també, n’hi ha una que fa “Jo no soc artista…”, i una veu sense cara respon “Home, sí, sí que ho ets!”. I m’adono que l’ogre invisible que va fer que Caterina Albert es marqués amb el nom de Víctor Català avui també ha vingut, i que ens respira, afamat, el clatell, amb forma de síndrome de la impostora. I tot d’una m’imagino la mitja lluna feta per senyors en lloc de senyores, i veig que és impossible que cap senyor, a davant d’un grapat de persones amatents, i a davant de la seva peça artística exposada en un centre d’art, demanés indulgència o digués que ell no, no!, no és artista, que ell només treballa amb tals materials i els disposa de tal manera. I em dic que si políticament no som ben bé on érem, hi som, encara, en aquesta mena d’aprenentatge incorpori donat i rebut sense voler, que no és ni de llibre ni de míting, que ve de la sang, d’un reg silent, d’una inèrcia verinosa, i del gest ancestral que tria i beneeix l’home. Una exposició de dones sobre una dona, i de dones a davant de la natura, que és mare, és, avui, encara meritòria només per això. Encara que no només ho sigui per això.

Elvira Prado-Fabregat, per justificar la lectura ecocrítica de l’exposició, parlarà d’ecofeminisme i explicarà que “les dones i la natura estan sotmeses, des de temps immemorials, a la mateixa dominació. I aquesta definició, que nosaltres acabem de fer, com aquell qui diu, fa dos dies, Víctor Català, molts anys abans, la sintetitza meravellosament a Solitud. Això també fa que la natura sigui, com la Mila, la protagonista, un personatge més. Per coses com aquesta, o pel fet que dialogui amb la tradició popular i l’enalteixi en una novel·la erudita que hauria de ser al costat de Cims borrascosos d’Emily Brontë, Solitud és una obra d’esperit profundament revolucionari.” I no sé si l’esperit de Solitud és revolucionari o no, però que anticipa moltes reflexions de l’avenir és irrefragable.

N’hi ha que fins i tot s’estan gestant ara mateix, tard. És el cas, per exemple, de les elucubracions dels jutges quan volen posar fronteres emmetzinades entre els conceptes d’abús, agressió i violació, basant el barem de gravetat no en els fets criminals, sinó en la reacció de la víctima. Tenint en compte, com a atenuant, si la víctima s’ha resistit o no a l’atac. Qualsevol dubte quedaria abolit a davant de la lectura del capítol La nit aquella, escrit fa una centúria ben bona, quan l’Ànima persegueix a la Mila llançant-li monedes als peus i finalment la viola: “Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció. […] Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.” Amb un parell de ratlles fugaces Català defineix el que avui els psicòlegs anomenen un estat dissociatiu, que seria el de la Mila paralitzada a davant del perill; i ens acara, de passada, amb un debat d’ara mateix, posant-nos en el cas d’haver d’imaginar com seria jutjat, avui, l’Ànima, si no fos fet de paper i de tot el mal del món fet símbol. 

Cadascú ha dit, concisament, el que volia dir, i ara reparteixen cervesa i la gent s’esbarria. Si en entrar hi havia el pacte del lloc sacre, que fa emmudir, ara hi ha el pacte de la munió i del renou… I caic en un mig miratge: I si ara tothom bramés “Sant Ponç!… Sant Ponç!… Sant Ponç!…”, com quan s’acaba la missa multitudinària al capítol de La festa de les roses? “A la fi s’acabà l’ofici, i mentre es cantaven avemaries i posaven al senyor Rector la capa pluvial i a empentes i regolfaments eixia la meitat de la gent de la capella, l’altra meitat, ja gairebé asserenada, s’acorruava darrera el tabernacle del sant.” Però ara, de sant, no se’n veu cap, i camino, per espantar els miratges i perquè és una exposició de bon caminar. I després de sentir-les parlar a totes penso que cadascuna, tant si coneixien una mica, molt o gens Víctor Català, s’ha degut demanar, amb franquesa clara, qui era. I, salvant totes les distàncies que cal salvar, tinc la impressió que, potser d’una manera més individual, més arrecerada i de recerca de residu artístic, s’ha repetit l’exercici que a principis del mil nou-cents devia esdevenir-se a la redacció de la revista Joventut, que és l’exercici de demanar-se de cor qui era Víctor Català. Abans que s’hi anés publicant a lliuraments Solitud, perquè el director va encarregar-l’hi, i, fins i tot, després, quan ja sabien que Víctor Català era “la discretíssima damisel·la” Caterina Albert. 

I amb tot just un parpelleig veig Lluís Via, director de la revista al tombant de segle, assegut en una butaca, rosegant-se, enravenat, les ungles, i “Qui pot ésser? Qui deu ésser?”… Al pròleg de la cinquena edició de l’obra hi explica com es delien, els joves editors de la revista de moda, per publicar els versos que Català hi feia arribar, i com van trencar de seguida i per primera vegada el pacte de no publicar res que no vingués signat amb un nom de naixença. L’espera de nous manuscrits de Català se’ls feia més i més addictiva i, al desvari de l’espera, s’hi afegia el desvari de la incògnita del nom veritable, el nom d’algú que ja es veia que havia d’escriure més i bo. “M’estava de cap sobre el fullet fent inútils combinacions amb les dotze lletres de Víctor Català, com si fossin l’anagrama del veritable nom”. Via explica que fins i tot van veure Pompeu Gener matinar per afegir-se a les enraonades, potser una mica grogues, sobre la identitat de Víctor Català; per afegir-se a les divagacions sobre com demanar-li d’escriure una novel·la per a la revista, que seria Solitud; i per afegir-se, encara, als debats sobre l’alacritat literària de l’autor fantasmal que, un dia, els eclipsaria a tots. Perquè gairebé en qualsevol text primer de Català, fins i tot mirat una mica de reüll, ja es podia veure que la cosa anava més enllà de la boirina somorta i de l’esgarrifança ruralesca, llavors tan en voga. “L’hem vista primer com un misteri prometedor i després com una realitat viva i gloriosa. […] No hi ha ull escrutador ni hi ha vident d’ànimes que millor hagi llegit en documents humans, ni millor hagi penetrat l’ambient que descriu, i tot el bé i tot el mal dels homes i de les coses.” Hi ha, sempre, en Català, més lloc per a la fosca. Perquè hi ha, com en aquesta exposició, més símbol que garlanda i galana, que també i per bé.

Surto a fora i passa una dona cansada amb un nen penjat a la mà i “Mira, mama, xiprers, xiprers! Són naus per anar a l’espai!”. I ara passa el senyor satèl·lit del barri vell, fet més de llana que de carn, que duu empeltada, sota el jersei, una ràdio d’ona curta, i allò que sigui que soni li surt, esmorteït, del ventre. Un carreró se’l menja i ja no veig ningú. L’ull que mira ja no mira. El campanar de la catedral diu les hores, el cel diu nit. I tot d’una, com un borboll de font de quan les fonts duien aigua, em passen pel cap aquells versos de Josep Carner: “Al lluny neda un so de campanes / que uneix els vivents als caiguts. / S’escampa la nit invencible, / mar d’illes que són solituds.”