Tardes de diumenge

El poeta, assagista i crític Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) es deu als llibres. Ara publica un nou títol que reuneix cinc generacions d’artistes i escriptors amb qui l’autor ha conversat i intimat, i estimat com admira i necessita la cultura per abastar un coneixement global del món. Tot just després dels llibres Miró i els poetes catalans (Univers) i Biathánatos o el elogio del suicidio (Huerga y Fierro), arriben aquestes Tardes de diumenge, que representen l’onzè volum de la sèrie Tràfic d’Idees, una autobiografia coral amb l’art com a moral radical i lliure per comprendre les mutacions de l’època. Els textos reunits aquí tenen el seu origen en els articles que Altaió va publicar a El Temps de les Arts des de Cadaqués durant el primer confinament i en les postals i les proclames polítiques que li van enviar els amics artistes i escriptors una vegada ens van deixar lliures. Joan Sala, editor de Comanegra, adverteix el lector: «Som davant d’un viatge pel temps i l’espai que aplega a la taula de Tardes de diumenge sobretot cinc generacions (Miró, Foix, Tàpies, Brossa, Noguera, Jordi Mitjà, Jaar, Rosa Tharrats, Amat, Fontcuberta, Mesquida…) i que ajunta Cadaqués amb Barcelona, París, Londres o Nova York».

Per a Altaió, l’art és un sistema dissident de la norma política i desplaça el llenguatge dins i fora de la forma. Per això és necessària la cultura: ens allibera de la determinació i cotilla de la pretesa veritat. La seva tasca en l’assaig contemporani es caracteritza per fusionar gèneres, mecanisme que aquí dona com a resultat un híbrid de prosa literària entre la investigació històrica i política i l’assaig filosòfic: a Tardes de diumenge —que porta com a subtítol “Converses, postals i proclames en el reset global”, Vicenç Altaió escull un títol aparentment quotidià per fer referència al temps de tedi i melangia que, des de temps immemorials, ha representat la tarda de diumenge. Però Altaió no es queda mai a l’escorça: Tardes de diumenge és, sobretot, un títol crepuscular que respon a la triple crisi sanitària, política i del sistema, mirant enfora: cap als clàssics i cap al món de l’art dels visionaris. Gràcies a la memòria, a la tecnologia i a la conversa, el lector pot llegir aquestes delicioses Tardes de diumenge, un títol que inclou la visita amb el cineasta Pere Portabella a Jordi Cuixart quan encara era a la presó. El llibre és un regal per llegir i per ballar, perquè Altaió sap que la felicitat és una conquesta tan important com la llibertat.

El llibre és ple de sentències per donar resposta cultural al reset global: les llibertats nacionals, polítiques i econòmiques continuen assetjades. Hem de persistir en la lluita cultural i política. Recordo amb amor el llibre que vam escriure a quatre mans amb el Vicenç i amb imatges i disseny de Jesús Galdón, El cervell i les venes, un recull dels millors aforismes de l’obra de l’Altaió publicat a March Editor. Si rastrejo Tardes de diumenge amb els ulls desperts, podria escriure un segon volum de màximes altaionenques. Malgrat que el pensament de l’autor no aspira al centre, sinó a l’expansió, cal destacar la destresa d’Altaió a l’hora de sintetitzar conceptes, idees, proclames o manifestos, una capacitat heretada dels mestres Foix, Vinyoli i Brossa.

Amb pròleg de Josep Maria Sala-Valldaura —amic i amat des d’aquella primera antologia a quatre mans Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) publicat a Laia—, Tardes de diumenge és una obra generosa: en plena crisi i incertesa, en comptes de quedar aïllat, Altaió va obrir diàleg per empatitzar amb la situació que vivien els amics artistes i escriptors d’arreu del món gràcies a la hiperconnexió que ens permeten les noves tecnologies. Altaió comença escrivint petites notes al mòbil, retallant fregaments, després en una tauleta prestada pel galerista Hug Malla i finalment a l’ordinador, que li va arribar al cap de tres setmanes: l’experiència de l’escriptura física i hipertecnològica té molt a veure amb aquest llibre, un organisme viu com ho és Cadaqués. Les Tardes de diumenge de Vicenç Altaió és una joia que acompanya i que ajuda a comprendre l’enigma de la creació contemporània.