Si escoltar fos veure

Dora Maar també va ser una musa insubmisa. Darrere la càmera va observar la realitat que vivia Europa, i amb les seves mans va treballar la fabricació d’imatges il·lusionistes. Una mirada paral·lelament immortalitzada en la història de l’art que sempre va voler saber-se crítica, intel·ligent i íntima. Maar és avui reconeguda com a artista polièdrica dels anys trenta. Fins al 15 de març, la Tate Moden de Londres dedica una retrospectiva a la seva obra, on hi predomina la fotografia, la pintura i el collage.

Un viatge, un moment històric i una fotografia. Dora Maar arriba sola a Barcelona l’any 1933, en plena República espanyola, empesa per una energia desbordant i una activitat fotogràfica plena. Ve de la Costa Brava. La historiadora de l’art Victòria Combalía explica que malgrat que li van aconsellar d’establir-se uns dies a Sant Feliu de Guíxols, va acabar escollint Tossa de Mar. Allà on abans i després també hi passaren, entre altres, Marc Chagall, André Masson i Georges Bataille. Aquest darrer hi deixa petjada amb una crua i agosarada novel·la que no es va publicar fins a l’any 1957: Le bleu du ciel, queté lloc entre Barcelona i la Costa Brava durant els mesos previs al començament de la Guerra Civil. Al pròleg del llibre, que encara espera traducció al català, Bataille resumeix l’esperit d’aquell moment: “J’ai voulu m’exprimer lourdement”. Voler-se expressar amb gravetat i sense pèls a la llengua és el que en resulta de l’Europa que els inspira. La fisonomia d’uns anys trenta esperpèntics, en depressió econòmica i en plena revolució social. 

Dora Maar immortalitza, durant el seu viatge, alguns barris de Barcelona, en una sèrie fotogràfica ara reunida i presentada a Londres. Després d’agafar una habitació a l’Hotel Oriente, topa amb uns músics cecs que toquen al carrer, prop del pla de la Boqueria. Hi destaca un violinista amb el cap atent i la boca mig oberta, que dirigeix els ulls cap al cel. Aguanta el violí i l’arquet amb una sola ma, en una posició a la vegada decidida i delicada, que tots els violinistes professionals coneixen bé. Darrere d’ell, una noia es tapa el nas amb un mocador. Desconeixem quin és el seu instrument, però tot indica que forma part del quartet. Al centre, un pianista es concentra en les tecles, i un segon violinista frega amb resina les cordes de l’arquet. El moviment d’aquest darrer és decisiu per entendre el conjunt de l’escena: la resina indica que es preparen per començar a tocar, potser després d’una pausa entre dues peces. 

La fotografia no documenta cap escena fortuïta, era una activitat recorrent als carrers de la ciutat. De fet, prop de Les Rambles existeix el carrer dels Cecs de la Boqueria, que ja al segle XVII feia referència a la zona on havien de romandre per demanar almoina. Es tracta d’un lloc de trànsit, caòtic, lluny de ser un espai de silenci idoni pel concert clàssic. 

Tot i això, el que queda clar en observar la fotografia és que ens trobem davant d’un grup de músics enfeinats. L’aplom i dignitat són inqüestionables. Molts anys abans Georges de La Tour (1593-1652) va treballar aquesta idea en una sèrie de músics cecs al carrer, que toquen l’anomenada samfoina o viola de roda. L’ambient és absolutament diferent, el realisme cru pesa, però l’acció musical es manté com atribut principal. Aquest instrument té els seus orígens al segle IX i per fer-lo sonar cal girar una maneta. Avui segueix sent utilitzat, és un atractiu en la música electrònica i experimental, gràcies a músics com Yann Gourdon del col·lectiu “La Nòvia”, que proposa melodies contínues i hipnotitzadores, que convoquen tota mena de fantasmes. És un viatge amb els ulls tancats.

La instantània de Maar i les pintures de La Tour coincideixen també en la posició dels protagonistes. Gairebé no hi ha perspectiva, estan enganxats a la paret, com si cadascú aconseguís construir una escena íntima amb els models, enmig d’un espai naturalment obert i compartit. En canvi, el contraplà de la ciutat és invisible: ni els espectadors ni els personatges representats no visualitzen el que els envolta. Potser es tractaria d’una qüestió de radi auditiu més que de punt de vista? Cal aferrar-se a les orelles, l’espai sonor informa sobre l’espai públic. Per exemple a Le joueur de vielle [músic tocant la viola de roda] (1631-36), l’acció de tocar l’instrument al costat de pedres i d’un barret vermell, segurament pensat per recollir algunes monedes, ens permet intuir el carrer. D’altra banda, les boques obertes són sinònim de comunicació, la sonoritat ens arriba tot i les paraules no pronunciades. Maar i La Tour inciten a fixar-se en els detalls per imaginar l’imperceptible. Si escoltar fos veure, la pintura i la fotografia deurien la seva força eloqüent en fer-nos experimentar allò que el llenguatge escrit moltes vegades només enumera. 

En l’espai públic, la música trenca tots els sostres i requereix una nova forma d’escolta. La finalitat no es troba en les capacitats de percepció, sinó en el valor afegit suggerit per un context imprevisible. Cap presentació és necessària per suscitar un diàleg amb el públic: el concert al carrer assumeix tota funció enunciativa, tant en les places públiques de la Venècia del segle XVII, com en la Barcelona dels vuitanta col·lapsada per un piano deambulant de Carles Santos. Es tracta d’una música reconciliadora, que té el poder d’aturar al vianant i convertir-lo en espectador accidental. Dora Maar n’és una. Amb la seva càmera, eina d’emancipació i objecte d’acció, va ser molt més que un rostre inspirador. Va posar el focus als carrers de Barcelona, dirigit a aquells que no tenien dret a paraula. I avui li agraïm.