Un artista del no-res

Quan la Caterina em va preguntar per què sabia tantes coses del seu país li vaig respondre que, a falta d’un estat propi, havia decidit tirar-ne un d’adopció i que Itàlia era el que més s’hi assemblava. No m’inventava res de nou. La italianofília ha estat un refugi habitual d’aquells catalans que, per un motiu o un altre, s’han afartat de les comèdies pròpies de la tribu. Italianitzar-se (que queda molt més chic que espanyolitzar-se) és una activitat força plaent i, practicant-la, hom se sent com si recuperés quelcom que li faltava, una peça essencial perduda molt temps ençà. El procés, però, té les seves limitacions i hi ha atributs dels nostres veïns transalpins que mai serem capaços d’adoptar plenament. Un d’ells és el gust pel Negroni (fenomen inexplicable en una gent de gustos aparentment civilitzats), l’altre, la gràcia dels seus escriptors a l’hora de retratar la banalitat.

Un clar exemple d’aquesta estranya virtut el trobem en la figura de Niccolò Ammaniti, que, als seus cinquanta-vuit anys, pot presumir orgullós d’haver assolit aquella meta flaubertiana basada a poder escriure novel·les sobre el «no-res». Ho va fer amb Que comenci la festa (2009), una comèdia amb tocs surrealistes inspirada per la frivolitat berlusconiana, i, fa un any, va repetir la proesa amb La vida íntima, llibre que Angle Editorial acaba de publicar en català amb traducció de Joan Casas. En ell se’ns explica la història de la Maria Cristina Palma, una exmodel siciliana que, a més d’estar casada amb el Primer Ministre del bel paese, resulta ser «la dona més guapa del món». És a ella (a ella i als seus fantasmes) a qui acompanyem durant 377 pàgines que es llegeixen amb la velocitat amb què els nostres ancestres devoraven els melodrames de Corín Tellado.

Tot comença en el moment en què la protagonista, fastiguejada pels rigors de la seva existència com a dona objecte, es retroba amb un amant de joventut. El que en principi és una sorpresa alegre, refrescant, adopta connotacions inesperadament sòrdides quan la Maria Cristina descobreix que el seu noviet, a qui feia dècades que havia perdut la pista, conserva un vídeo pornogràfic enregistrat amb ella durant unes vacances pretèrites. La por de ser descoberta i d’ensorrar, ja de pas, la carrera política del seu marit (a qui les enquestes fa temps que no somriuen) submergirà a la nostra heroïna en un oceà de dubtes, obsessions i records traumàtics que semblaven enterrats. Si això li sumem la pressió ambiental exercida per fans, haters, periodistes impertinents i assistents malcarades que fan pensar en la senyoreta Rottenmeier, la combinació acabarà resultant explosiva.

‘La vida íntima‘ és un pou profund sense escapatòria, una versió de ‘La gran bellesa’ privada de tots els seus elements místics.

Partint d’aquesta base, algú podria dir que el retorn d’Ammaniti a la literatura (feia vuit anys que no publicava res) és un assaig sobre la redefinició de la intimitat en l’època daurada de les xarxes socials, però fer-ho seria un error. Perquè si La vida íntima és una bona novel·la o, com a mínim, una novel·la que funciona, és per la seva reiterada negativa a qualsevol mena de transcendència. Com a artista del «no-res» que ha demostrat ser, l’escriptor romà juga amb el lector per aconseguir que, davant un drama de proporcions gens menyspreables (el d’una dona maltractada per la vida, víctima d’abusos sexuals durant la infància i rebutjada per la seva família), aquest se centri en el seu pentinat, en els seus vestits, en saber si és veritat (com s’afirma a Twitter) que el seu marit l’enganya amb la subsecretària de l’Administració Pública.

La història del vídeo no és més que una excusa que permet a l’autor passejar-nos pel món que li interessa descriure, un món que vindria a ser una versió actualitzada del de La dolce vita. A diferència de Fellini, però, Ammaniti no mira d’afegir cap element redemptor, cap nena de somriure angelical pensada per fer-nos creure en la salvació de les ànimes. La vida íntima és un pou profund, sense escapatòria, una versió de La gran bellesa privada de tots els seus elements místics, una mena de reportatge de l’HOLA escrit amb l’estil de Quim Monzó. Això, que a primer cop d’ull podria semblar un insult, no és més que un elogi sincer, pronunciat, amb certa enveja, des d’un país on hem oblidat que banalitat i qualitat literària no són termes necessàriament incompatibles.

Feta aquesta advertència, només em queda desitjar al lector un bon viatge a l’univers narratiu del major il·lusionista de la literatura italiana contemporània, un Disneyland de la frivolitat habitat per polítics sense carisma, perruqueres xamàniques, community managers psicopàtics i lampistes amb vocació d’assassins. D’ell no n’aprendran res, però, un cop immergits, en sortiran amb la fantàstica sensació d’haver gaudit d’un entreteniment de qualitat, digne del que proporcionen els mags de primer ordre. En el fons, tot plegat no és més que un truc, un bon truc.