Salvador Dalí. Cavil·lacions d’un místic voyeur

A la vila de Figueres, just a l’edifici on va néixer Salvador Dalí, s’hi acaba d’inaugurar un centre d’interpretació. I pocs metres enllà, al Teatre-Museu que bastí el mateix geni empordanès, s’hi ha instal·lat, per sis mesos, una de les seves teles més universals, El Crist (1951), conegut també com “El Crist de sant Joan de la Creu” o “El Crist de Portlligat”.

No cal dir que es tracta de dues visites obligades. Per on començar? Anem al final… Si a la sortida de la Casa Natal, que du per subtítol “On tot va començar” preguntem a qualsevol visitant què n’ha après, escoltarem, rere el seu aturat silenci, un lleu zumzeig d’electricitat estàtica. Tantes pantalles no poden ser bones, tanta informació encabida en poc més d’una hora, tampoc.

Un laberint de leds

L’esforç econòmic, intel·lectual i estètic, en aquest imprescindible equipament cultural –municipal, però també de país i universal– és evident. I segurament, el 99% dels visitants sortiran encantats de l’experiència: grups de màxim vuit persones, un holograma espaterrant a l’entrada, recreacions –fantasioses, però útils– de l’habitació on l’artista va veure la llum per primera vegada, la famosa cuina prohibida on un Salvador de sis anys decidí que volia ser “cuinera”, hostesses que ens indiquen, rere el cortinatge, per on cal continuar, uns auriculars que ens parlen en el nostre idioma a mida que ens acostem a objectes i pantalles… un passeig per les entranyes del fenomen dalinià.

Insisteixo: no s’hi diu cap bajanada, al llarg del recorregut. La tria fotogràfica i videogràfica és excel·lent. El visitant, com un cos estrany, realitza un tour colonoscòpic per l’interior de Dalí i al final n’és expulsat com una càlida, confortable… tal vegada sonora ventositat. El gibrell, però, corre el perill de seguir per estrenar.

Posats a criticar, jo hauria preferit una mica més de fetitxisme, d’objectes reals que expliquessin l’època que va covar un Dalí fill d’una societat, d’una època i d’un indret molt particulars. Hauria preferit menys continguts i millor pedagogia, potser interactivitat real. Tinc la sensació, també, que aquest laberint de leds que només mira endins, podria reproduir-se a Oklahoma o a Alma Ata i l’efecte seria el mateix. Posats a explicar Dalí, hi ha massa poc d’ultra local i massa d’universal.

I tot i això, penso tornar a la Casa Natal una pila de vegades. No em mal interpreteu.

Mística comestible

El meu mestre, Rafael Santos Torroella, repetia sovint: “Dalí té una gran fantasia, però molt poca imaginació”. Al principi, em pensava que feia un joc de paraules. Què devia de voler dir? Per poc que ens familiaritzem amb l’univers creatiu dalinià, de seguida ho entendrem. Dalí, com Steve Jobs, no crea res de zero. Totes les tecnologies de l’iPhone ja existien, Jobs no les inventa, les aplega per crear un concepte radicalment nou. Dalí s’apropia de les imatges que l’envolten, ja siguin de revistes de divulgació o d’obres de museu dels grans metres, les altera, les combina i produeix noves realitats que, a la llum de la lògica daliniana, tenen tot el sentit del món: L’Àngelus de Millet, els rellotges tous, la roca del Gran Masturbador (idèntica a un detall del famós tríptic del Bosco). Llegiu el recent assaig de Vicent Santamaria de Mingo Lo que Dalí debe a la naturaleza. El reciclaje de lo ajeno como proceso de creación (2021) i us quedareu bocabadats amb el reciclatge dalinià.

Santos Torroella era agnòstic. Em repetia: “jo crec en les persones que creuen”. Dalí va créixer daltònic d’espiritualitats. En instal·lar-se als Estats Units, tot fugint de la Segona Guerra Mundial i de la depauperada Espanya de postguerra, va arribar a la conclusió que necessitava creure en Déu. Per molt que hi insistís, però, mai va trobar la fe.

Per què Dalí inicia una etapa mística, de Marededeus, Cristos, Sants Sopars, etc. just quan s’imposa la pintura abstracta com a tendència d’avantguarda? No estem parlant de la famosa rivalitat amb Miró, ens referim a la irrupció dels expressionistes abstractes nord-americans, a l’art altre, i a tants corrents que van en direcció contrària del classicisme renaixentista o del llepat pompierisme del dinou.

Des del punt de vista comercial, Dalí no tindrà competència, en el tema religiós. D’altra banda, la majoria dels magnats nord-americans són cristians, sovint amb fermes conviccions. Des del punt de vista espiritual, Dalí sempre ha estat terroritzat per la malaltia, el dolor físic i la mort. Pràcticament, mai consumà el coit vaginal per mor d’infectar-se. Dalí evita tot contacte físic, resol a través de la retina.

Dalí és un voyeur en tots els sentits del mot. Sexual i espiritual. El seu voyeurisme no és gaire llunyà de les visions d’un místic com sant Joan de la Creu o santa Teresa d’Àvila. El místic cerca Déu i rep la visió. Dalí allibera la seva imaginació, assisteix com a espectador als seus propis somnis lúcids i, mitjançant el mètode crític-paranoic, simula visions de precisió infinitesimal.

Dalí, de natural, no té empatia. Sent simpatia, però gairebé no empatitza. El primer Crist que li coneixem és un dibuix a la tinta del 1925, adreçat al seu amic Pepín Bello. Un Crist amb petits detalls cubistes resta impassible, clavat a la creu, fumant una pipa, mentre al peu, una Magdalena bigotuda s’estira els cabells. Bello, poc després, respondrà a un qüestionari de Dalí: “Me gustan sobre todo los culos… de los Santos Cristos”.

El sacrilegi, primer com a frivolitat, higiene sentimental. Després, amb la literatura del mal –sobre tot, el Maldoror de Lautréamont–, com a recerca espiritual en forma de rebel·lia. Finalment, la conferència de l’Ateneu el 1950: “Por qué fui sacrílego, por qué soy místico” constata públicament aquest gir radical.

El Crist que veurem fins l’abril a Figueres, habita, des del 1952, la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow. És un quadre tan magnètic que, el 1960, un boig li va llençar un maó i en va esquinçar la tela: si us hi fixeu, a contrallum, podreu veure-hi un gegantí 7.

En un parell de vitrines prèvies a la sala on podrem contemplar El Crist, hi ha una llibreta propietat del col·leccionista privat Pere Vehí, amb esbossos; i diverses fotografies que va encarregar Dalí al productor cinematogràfic Jack Warner per traslladar-les a l’oli prèvia tècnica del calc.

Què té, d’excepcional, aquest Crist? D’una banda, inaugura, juntament amb les dues versions de La Madona de Portlligat (1949 i 1950), una renovació de la iconografia cristiana, mancada d’obres d’aquesta qualitat i profunditat. De l’altra, el punt de vista zenital, inspirat en un dibuix de sant Joan de la Creu descobert en una visita al monestir de la Encarnación, Àvila. Un Crist fora de context, entre el cel i la terra.

De la mateixa manera que Dalí havia proclamat napoleònicament “el surrealisme soc jo”, ara declara el paisatge de Portlligat part de la seva ànima. D’aquí el que Crist o la Madona siguin de Portlligat, igual que hi ha la Marededeus de Montserrat o de Núria…

Un llibre que fa de catàleg

Tal vegada la visita a l’ínfima –que no íntima– exposició del Crist us deixi amb ganes de més. La Fundació Dalí i Editorial Planeta han publicat un llibre que fa de catàleg. És curiós que Per què, Dalí? L’enigma com a provocació en l’art es vengui amb l’atractiu dels noms com Javier Sierra o Antonio López –el pintor més sonso d’Espanya–, quan els seus textos són prescindibles i anodins. El veritable interès d’aquesta publicació rau en les troballes de les investigadores i conservadores de la Fundació: Carme Ruiz, Rosa Maria Maurell, Irene Civil i Laura Feliz. Textos clars i entenedors, magistrals i exhaustius sobre la gènesi el procés i els perquès d’aquesta obra mestra. Seria extremadament desitjable una sèrie de llibres com aquest que analitzessin –amb el devessall de documentació que atresora la Fundació– les principals obres de Salvador Dalí.

Mística voyeur

El Crist de Dalí, doncs, no parla de pietat ni de patiment. Els Crists de Dalí no tenen mai rostre. No hi ha sang ni ferides ni claus. Tampoc s’hi respira pau ni inspira pregàries. L’exposició del Teatre-Museu arrenca amb una altra obra mestra daliniana: La cistella de pa (1945). La pell del Crist té la llum i la textura d’aquest mateix pa… per bé que el pa evoca més misteri i espiritualitat que la crucifixió. Jesús havia proclamat, hores abans de morir a la creu, que el pa que compartia amb els apòstols era el seu propi cos. I els el feu menjar.

L’espiritualitat de Dalí, per contra, és gourmet i voyeur. Sovint explicava que si Gala morís i es fes petita petita com una oliveta, se la menjaria. També acostumava a proclamar, en els platós de televisió, que Deu tenia la textura del formatge.

Dalí aspira al Cantar del alma de Sant Joan de la Creu. El podeu escoltar cantat per Rosalia o per Enrique Morente: “Aquesta viva fuente que deseo / en este pan de vida yo la veo / aunque es de noche”… Però, perdut en la seva pròpia nit de l’ànima, en lloc de cercar la font, prefereix convidar el Crist al seu paradís de Portlligat, a la maragalliana manera: “Aquest món, sia com sia, / tan divers, tan extens, tan temporal; / aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria / esser també una pàtria celestial?”

El Crist de Portlligat de Dalí i el Cant Espiritual de Maragall són dues constants d’una religiositat catalana vinculada a la terra, als sentits, a allò que podem palpar o mastegar encara que sigui amb els ulls. Una mística voyeur que abraça per igual les marededeus romàniques, Dalí, Miró, Tàpies o Perejaume.