Quo Vadis Barcelona?

The Economist alerta de la saturació turística de Barcelona i dóna suport a la futura alcaldessa Ada Colau, que es proposa replantejar el model. La revista Barcelona Metròpolis aborda la qüestió en el seu darrer número.

El turisme representa avui el 15% del PIB de Barcelona. Aquesta simple dada ajuda a entendre per què el model de ciutat no es pot definir al marge del sector. La imatge turística de Barcelona s’ha gestat, des del segle dinou, a partir de dues forces de desig antagòniques. N’hi ha una d’involuntària, que no depèn dels barcelonins i que s’ha forjat a partir de la mirada dels forasters. En contrast, tenim la imatge que la ciutat ha volgut projectar al món, des que es va crear la Comisión de Atracción de Forasteros, al començament del segle passat, fins als Jocs Olímpics de 1992. La marca Barcelona surt en bona part de la negociació entre aquestes dues mirades, la dels turistes i la pròpia.

Avui el turisme és un motor tan important de la vida de Barcelona que per excés podria distorsionar el seu model econòmic. Hi ha veus que alerten que la mercantilització de la marca Barcelona amb una lògica extractivista ens pot abocar, a la llarga, a un model turístic depredador i a la terciarització. També hi ha qui qüestiona el valor econòmic real aportat pel turisme i el caràcter equitatiu de la distribució de la riquesa que genera. En definitiva, no és possible plantejar un debat sobre el model turístic sense proposar al mateix temps un debat seriós sobre el model de ciutat. La marca Barcelona ha de ser multisectorial i s’hauria d’associar amb àmbits productius lligats a la societat del coneixement i de la innovació.

L’exalcalde Xavier Trias va proposar el passat mes de gener un gran pacte local per a la gestió i la promoció d’un turisme responsable. L’alcalde convergent ja veia aleshores que és l’hora d’impulsar una reflexió que impliqui representants de tots els sectors afectats, amb l’objectiu d’avançar en la definició del model turístic del futur. El pacte requerirà nous plantejaments de gestió i unes pràctiques noves per part de les institucions públiques, de les empreses i de tota la ciutadania –incloent-hi en aquest col·lectiu els barcelonins d’adopció temporal que són els mateixos turistes.

L’origen del turisme a Barcelona: un fenomen induït

“Durant força temps, Barcelona només figurava al mapa dels viatgers perquè era la ciutat propera a Montserrat”, escriu Joan de Déu Domènech. “Van haver de passar molts anys i segles, encara, perquè Barcelona tingués una imatge pròpia, característica. Una? Més ben dit, unes quantes. Una ciutat atractiva per als viatgers, delerosos de ser allà on sembla que tot és diferent. Primer, és la ciutat de la revolució, la Rosa de Foc, la citació famosa de Friedrich Engels: “Barcelona, la ciutat industrial més gran d’Espanya, la història de la qual registra més lluites de barricades que qualsevol altra ciutat del món”, paraules que ressonen en alguna pàgina de La muntanya màgica, de Thomas Mann. És la Barcelona de la flamarada anarquista que Pío Baroja va plasmar en uns quants llibres, des d’Aurora roja fins a El cabo de las tormentas“.

“Al llarg de les dècades el turisme s’ha considerat un vector rellevant per a la construcció de la ciutat”, sosté Saida Palou, professora de Turisme de la Universitat de Girona. I, si bé en comptades ocasions s’ha assumit la planificació, el control o la gestió íntegra del fenomen des del punt de vista polític i administratiu, el cert és que la construcció turística de Barcelona no és un fet espontani, casual o accidental. Forma part d’un procés clarament induït. Al principi del segle xx va començar la promoció institucional del turisme, i des d’aleshores ha esdevingut una activitat formalment incentivada, políticament organitzada. L’administració municipal ha actuat com a principal agent promotor del turisme barceloní, encara que aquesta funció no es pot entendre sense tenir en compte la influència d’una part del sector privat, l’aliança amb el qual ha donat lloc a veritables grups d’interès polític i econòmic entorn del turisme. Segons Palou, “les referències a la naturalesa, la mediterraneïtat, el civisme i el progrés van ser actius essencials de la primera imatge turística de la ciutat a mans de la comissió, que va prescindir de la icona i va apostar per una imatge poc figurativa, absolutament idíl·lica i carregada de classicisme (i classisme)”, diu Palou.

Joan de Déu Domènech apunta que “al darrer número de la revista D’Ací i d’Allà, de l’estiu del 1936, es publicava l’encàrrec que s’havia fet a un fotògraf estranger: un reportatge d’allò que més el sobtava de Barcelona. Era l’essència del viatge: veure allò diferent, copsar l’insòlit. El resultat van ser les barraques dels memorialistes a la Virreina, les oques del claustre de la catedral (que també van cridar l’atenció a H. C. Andersen el 1862), les espardenyes dels mossos d’esquadra en dies de gala, el dragó xinès de la casa Bruno Quadras al pla de la Boqueria, les ensenyes comercials al barri de Santa Maria, un quiosc de diaris a la Rambla i la columnata inclinada del Park Güell”. Certament, Gaudí ha esdevingut el darrer clixé.

Quina ciutat volem?

Lluís Rabell, president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, afirma que el turisme actua com a revelador dels dilemes que encarem. En un article publicat a Barcelona Metròpolis, Rabell sosté que el debat actual ja no se centra en l’alternativa “turisme sí, turisme no”, ni tan sols en la necessitat de dissenyar un model de turisme responsable, sostenible i profitós. La qüestió ara és quina ciutat volem”, diu Rabell, que no estalvia crítiques a la deriva que ha pres la ciutat en els darrers anys. “La política de turisme s’ha caracteritzat més aviat per l’absència de política. El model, conduït pelslobbies del sector amb el vistiplau dels poders públics, ha estat sobretot el d’un creixement sense aturador, el d’una mercantilització de la ciutat i el d’una explotació del territori amb lògica “extractivista”, seguint les pautes conegudes de les bombolles”, afirma Rabell.

Segons Rabell, la impetuosa onada turística “ha determinat la fesomia de projectes urbanístics importants: la reforma del Paral·lel s’ha concebut com un “corredor turístic” i no com un eix ciutadà; la de la Diagonal s’ha dissenyat exclusivament en funció d’un turisme d’alt poder adquisitiu; la marina de luxe del Port Vell, punta de llança de tot un seguit de privatitzacions d’edificis emblemàtics de l’entorn, està projectant l’ombra d’una transformació de la Barceloneta –i de la façana litoral– en una zona exclusiva, i es dreça com un obstacle entre la ciutat i el mar…”.

El dossier de Barcelona metròpolis també recull un article de Maria Abellanet, Consellera delegada del grup CETT i comissària del pacte Barcelona, ciutat i turisme. Segons Abellanet, “cal que el turisme s’integri plenament en l’estratègia de govern del municipi, a fi d’abordar-ne la gestió des d’una perspectiva urbana global i transversal. Ha arribat el moment d’activar els valors d’un turisme i d’una ciutadania responsables”. Abellanet sosté que “en una ciutat que aspira a ser responsable, educadora, internacional, intercultural, inclusiva, intel-ligent i sostenible, el conreu del turisme ha d’encaixar amb el seu model de ciutat”.

En aquest sentit, el 10 de novembre de 2014, el Consell de Ciutat, el màxim òrgan de participació de la ciutat de Barcelona, va aprovar una declaració sobre el turisme i va elevar al Consell Municipal quatre propostes que es poden resumir de la manera següent: vetllar per mantenir l’equilibri entre un turisme responsable i altres sectors econòmics; seguir apostant per un model turístic cívic i de qualitat, respectuós amb els valors de la ciutat; reforçar i utilitzar les eines urbanístiques existents –com els plans d’usos– que permeten regular la implantació d’activitats determinades en un territori, i, finalment, garantir que el seguiment de les polítiques de turisme tinguin presents, a més dels operadors, els agents econòmics, socials i veïnals.

Apocalíptics i integrats

L’economista Miquel Puig Raposo és contudent: “Només hi ha dos models turístics: el bo i el dolent. El bo és el que crea molt de valor i el distribueix correctament entre la ciutadania, i el dolent és el que en crea poc i el distribueix de mala manera. El turisme barceloní és dels dolents, però és al nostre abast convertir-lo en un dels bons”.

Segons Puig, el turisme a casa nostra crea poc valor: “Disposem d’estadístiques que mesuren la despesa que fan els turistes, sobretot els estrangers, i, com que és molt alta, es proclama amb entusiasme tot sovint. Ara bé, el valor que crea el turisme no és igual que la despesa que fan els turistes. De la despesa, cal descomptar-ne els diners que no es queden a Barcelona: el combustible i l’amortització de l’avió o del creuer, el cost dels articles d’importació que compren al passeig de Gràcia o a La Roca Village, etcètera. La millor manera de veure el valor que crea el turisme consisteix a sumar els salaris que s’emporten a casa els treballadors del turisme, els beneficis de tots els empresaris que hi operen i els impostos que n’obtenen les administracions públiques. En el nostre cas, aquest valor és baix”.

“En la mesura que el nostre turisme es basa en la creació de llocs de treball mal remunerats –la major part dels quals són ocupats per immigrants–, el turisme no tan sols crea poc valor, sinó que produeix una redistribució del valor favorable als turistes (i als empresaris turístics) i perjudicial per a la resta de la societat, l’empobriment de la qual es manifesta en forma de serveis socials més congestionats i de pensions més amenaçades. Els veïns de la Barceloneta protestaven per les molèsties que els ocasionen els turistes. No sabien que, a més, els empobreixen”, diu Puig.

José A. Donaire, professor de Turisme de la Universitat de Turisme de la Universitat de Girona, en canvi, manté a Barcelona Metròpolis una visió contrària a la de Miquel Puig. Segons Donaire, els processos turístics són causa i efecte de molts altres processos que operen com un rellotge. L’anàlisi dels efectes del turisme només és possible amb un estudi més ampli sobre l’estructura econòmica, social i cultural de la ciutat. “No existeix el model turístic de Barcelona perquè Barcelona és el marc en què té lloc la convivència de productes turístics (i, per tant, de consumidors turístics) extraordinàriament diversos. Un dels errors més freqüents a l’hora d’analitzar el turisme a la ciutat és considerar-lo un model compacte i tancat, habitualment reduït a la caricatura”. Donaire sosté que les estadístiques solen posar en un mateix sac perfils de visitants que vénen a Barcelona amb motivacions diferents. “Un programador que assisteix al Mobile World Congress, un arquitecte que contacta amb proveïdors locals, un ucraïnès que contracta els serveis d’un oftalmòleg o un estudiant d’economia que assisteix a un congrés són tan turistes com una família que passa dos dies a la ciutat després d’un creuer per la Mediterrània. Per això, no és possible plantejar el debat sobre el model turístic de Barcelona sense proposar el debat sobre el model de ciutat”, conclou Donaire.

Quo Vadis Barcelona?

The Economist alertava aquesta setmana de la saturació turística de Barcelona i apuntalava el programa d’Ada Colau, que té sobre la taula el projecte de replantejar el model de ciutat a Barcelona. Ens trobem en un punt d’inflexió política, en què s’imposa la necessitat de fer un exercici de prospectiva. L’economista Miquel Puig i l’especialista en turisme José A. Donaire han fet les seves profecies a Barcelona Metròpolis.

Miquel Puig fa aquesta predicció a deu anys vista: “Si continuem amb l’actual model de minimització de salaris i maximització del nombre de turistes, ens trobarem amb un conflicte seriós, perquè aquest model beneficia uns quants i perjudica la majoria. Si som capaços de traslladar als turistes els costos reals que generen, els barcelonins estarem pagant un preu raonable per viure en una ciutat desitjada”, sentencia Puig.

Donaire projecta quatre visions de la ciutat d’aquí a 2025 i s’imagina diferents escenaris. Una primera possibilitat seria la de la ciutat col·lapsada: “l’especialització turística d’uns quants barris accentuï la frontera entre la ciutat turística i la ciutat residencial. Al marge dels conflictes urbans, la sobresaturació d’aquests espais afeblirà la competitivitat del turisme de la ciutat i en comprometrà la viabilitat”.

Una segona possibilitat seria que Barcelona esdevingués un pol d’atracció secundari davant l’aparició d’altres destinacions més atractives, sigui a l’Àsia o a Sud-Amèrica. En aquest segon escenari, Barcelona podria recuperar “la condició de capital mediterrània i reforçar els atributs regionals que té en detriment de la seva projecció mundial”.

Una tercera visió seria la de la ciutat innovadora, capaç “d’atreure empreses, estudis i residents vinculats amb l’àmbit genèric de la innovació, i això fa que el turisme de negocis augmenti de manera exponencial. Entre el 1990 i el 2015, el turisme de negocis s’ha duplicat, mentre que el turisme d’oci s’ha multiplicat per deu”

La quarta possibiliat que imagina Donaire seria la de la ciutat oberta. “L’estratègia de descentralització, la força centrífuga del turisme, fan que la ciutat passi de dual a polinodal. Els barris adquireixen protagonisme en detriment de la concentració nodal del centre històric”.

Articles del dossier Barcelona Metròpolis

De la Rosa de Foc a Gaudí. Joan de Déu Domènech
El turisme com a mite. Saida Palou Rubio
La ciutat enfront de si mateixa. Lluís Rabell
Buscant l’encaix entre el turisme i el model de ciutat. Maria Abellanet i Meya
Casa meva és casa teva. Toni Sala
Només hi ha dos models turístics: el bo i el dolent. Miquel Puig Raposo
Escenaris futurs del turisme barceloní. José A. Donaire