Potser això no és res

Exactament, què diferencia una obra d’art d’un objecte corrent? Qui té la potestat per determinar-ho? Qui té l’experiència per identificar-ho? Aquestes són les preguntes sobre les quals indaga l’artista banyolina Irena Visa (1985) a Això no és res, una proposta artística que es podrà veure a l’Espai B del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa fins al 3 de març. L’exhibició sorgeix d’una recerca sobre els elements que determinen la rellevància d’un objecte artístic a partir de l’observació dels dòlmens i menhirs de la Serra de l’Albera.

L’estiu de 2020, gràcies a una beca de recerca de la Fundació Guasch Coranty, Visa va visitar nombrosos monuments megalítics d’aquest massís situat entre les planes de l’Empordà i la comarca nord-catalana del Rosselló. Després de dies d’observació, l’artista banyolina no va poder evitar preguntar-se què diferencia una pedra d’un menhir. Com saber què és què? Qui ho decideix? Què ho anuncia? D’aquesta manera va encetar una investigació sobre els processos de legitimació de l’arqueologia i l’art contemporani que la van conduir a parar atenció en els generadors de significat dels espais museístics i patrimonials com ara les cartel·les, les vitrines, les peanyes o els contenidors. 

Segons Visa, «la seva presència és una garantia que ens trobem davant d’alguna cosa rellevant, notable i extraordinària, fins i tot si la mateixa cartel·la no té la certesa que ho sigui». De fet, a Això no és res, Visa també s’interroga sobre què passaria si a la cartel·la que descriu un objecte exhibit s’hi afirma que la peça no és res, és a dir, que no té cap mena de valor. Amb la seva proposta, l’artista busca subvertir la museografia i els seus processos expositius que, sovint, classifiquen la realitat entre el que és rellevant (en un sentit cultural) i el que no.

Així, doncs, Visa aprofita la gran llibreria blanca que presideix l’Espai B de l’edifici de La Seca per instal·lar-hi el seu mostrari. Les lleixes de la llibreria atorguen, per se, una certa significació als objectes que hostatgen i Visa les ha emplenat amb 120 pedres, o objectes que imiten pedres, recollides a diferents indrets del món: des de diversos paratges catalans —com la Garrotxa, l’Empordà, el Pla de l’Estany, Barcelona o Osona— fins a altres països i ciutats com Berlín, Macau, Hong Kong o el Japó. Aquestes pedres descansen sobre 120 peanyes de pi inspirades en l’art japonès del suiseki i creades exclusivament per a l’ocasió.

El suiseki convida a apreciar la bellesa natural i el valor estètic i decoratiu de les roques que tenen formes curioses o que emulen altres elements naturals. En el cas de la mostra que ens ocupa, Visa ha barrejat les roques naturals amb d’altres artificials creades amb guix, paper o cera. A més a més, gràcies al programa de suport a l’educació artística En Residència, desenvolupat per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB), Irena Visa ha comptat amb l’ajuda dels alumnes de 4t d’ESO de l’IES La Sedeta per recol·lectar algunes de les peces exposades. 

La gràcia és que l’artista convida els visitants a marcar, amb uns gomets vermells, tots aquells elements de l’exposició que considerin que no cal que siguin descodificats com a obra d’art, és a dir, que segons el seu parer no valen res i no mereixerien ser en un espai expositiu. Normalment, aquests indicadors adhesius de color roig solen ser emprats, en altres exhibicions, per assenyalar les obres d’art que ja han estat venudes, així que l’acció d’enganxar-los a Això no és res esdevé un altre acte subversiu que Visa proposa als visitants per redefinir la lògica museogràfica i de compravenda d’art.  

Cal assenyalar que Això no és res és un dels tres projectes guanyadors de la beca PostBrossa 2023, juntament amb Principi, principi, principi, de Mar Reykjavik —actualment en exhibició— i Les Plenàries i les Tènies, de Jose Begega. Les propostes guanyadores d’aquesta quarta edició de les beques han estat ideades prenent el joc metafòric com a base de la creació, amb l’objectiu de realçar la importància dels visitants en l’acció o activació de cada mostra. 

A més a més, Irena Visa ha programat dues activitats paral·leles relacionades amb la seva exhibició al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. D’una banda, el dissabte 24 de febrer al matí l’artista oferirà una formació on aprofundirà sobre el seu imaginari i la seva pràctica per extreure’n experiències reproduïbles per a les pràctiques creatives dels assistents. Per l’altra, el dissabte 17 de febrer al migdia se celebrarà el Torneig popular «Pedra o menhir?», una competició, amb premi final, que posarà a prova les capacitats dels participants per diferenciar els objectes artístics i quotidians. Trobareu més informació al web de la Fundació Joan Brossa.

Les beques PostBrossa, que promouen la creació contemporània i ofereixen un suport real als artistes i els ajuda a trobar un espai d’exhibició, obriran una nova convocatòria el pròxim mes de març. La dotació econòmica per a dur a terme cada projecte de l’edició actual ha estat de 5.000 € per a artista, repartits entre els honoraris (1.500 €) i la producció de cada exposició (3.500 €).