Etern principi

És possible estirar un principi fins al final? Partint d’aquesta pregunta i a través de pel·lícules gravades en Super 8, l’artista valenciana Mar Reykjavik (1995) explora a Principi, principi, principi els límits de la seqüencialitat narrativa tradicional. La mostra, que es pot visitar fins el 25 de febrer al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, és una de les tres guanyadores de la beca PostBrossa 2023, destinada a promoure la producció i exhibició de pràctiques artístiques contemporànies.

Principi, principi, principi és una instal·lació fílmica conformada per set projectors analògics que ensenyen imatges acumulades, gairebé obsessives, que remeten a l’espai, al cos, al moviment i a la pròpia gravació. Són fragments de tres minuts –una limitació, recalca Reykjavik, imposada pel mateix medi analògic– on no hi ha un abans i un després; set brots, en paraules de l’artista, que apareixen de manera autònoma, sense formar part d’un relat.

Reykjavik té una manera de treballar amb el cos i amb la imatge que consisteix en fer proves primer a través de l’acció per resoldre-les, després, en termes de llenguatge. «Un dia», explica, «estava assajant com seria començar una acció i no acabar-la, fent repeticions de l’inici, i llavors em vaig adonar que estirar un principi comportaria una subversió del relat lineal hegemònic, que s’orienta de manera productivista cap a un final». Així va sorgir Principi, principi, principi, una mena d’oda a la iniciació, al potencial de no tenir el control del que passarà i, alhora, comprometre’s amb aquesta rugositat incerta.

Per a Reykjavik tota la creació artística és justament un espai de retorn al grau zero de la proposta, un espai d’enunciació o de crítica, però mai de resolució.

Segons Reykjavik, la idea de mantenir un principi fins al final s’ha traslladat a la pròpia metodologia del projecte, que ha romàs en un estadi inicial fins a la inauguració de la mostra. L’artista valenciana, acompanyada de Rafael Guijarro (1991) –que gravava les imatges i escrivia el text que les acompanya–, va intentar elaborar el projecte sense tenir una idea prèvia del que rodaria. De fet, per a Reykjavik tota la creació artística és justament un espai de retorn al grau zero de la proposta, un espai d’enunciació o de crítica, però mai de resolució.

Això es percebia també al dossier que l’artista va presentar per a la convocatòria PostBrossa, on intentava deixar clar que el projecte estava situat en un estadi inicial. Volia posar una mica entre l’espasa i la paret el sistema de subvencions i veure qui era capaç de sostenir una investigació ubicada en un indret d’iniciació, en simulacre, que no prometia de manera segura un desenvolupament concret. I el format final de la instal·lació ha acabat d’acompanyar aquestes idees tant visualment com textual: el mitjà analògic, en primer lloc, li ha servit a Reykjavik com una forma d’escriptura espacial i temporal del present, de l’aquí i l’ara; i a través d’un text fragmentari i incoherent, amb set possibles principis, Guijarro ha acompanyat aquesta noció d’iniciació transmesa a través de les imatges.

A banda d’això, Reykjavik i Guijarro, que van estudiar junts un màster de cinema experimental, han utilitzat l’analògic per explorar les condicions materials de la pràctica artística –no com quelcom negatiu, sinó com una possibilitat, com un espai d’enunciació– i per veure de quina manera el medi determinava tota l’estructura. Per exemple, diu Reykjavik, ha sigut molt difícil aconseguir els materials, han hagut de viure moltes històries per aconseguir-los. «La proposta es presenta de manera senzilla, però en el fons al procés de creació hi ha molta gent implicada», assegura l’artista. Principi, principi, principi no empra l’analògic de manera fetitxista, doncs, sinó com una estètica construïda per moltes persones que fa que el projecte, amarat d’inici en tots els sentits, agafi finalment una forma molt concreta.