Mor Miquel Àngel Vaquer, el renaixentista del vermut català

En la seva professió, Miquel Àngel Vaquer no era amic de la vulgaritat. Estimava, això sí, els oficis als quals es va dedicar amb passió la major part de la seva vida: l’enogastronomia, la comunicació i l’art. Vaquer ha mort aquest dilluns, a conseqüència del coronavirus.  

Nascut el 1983 a Batea (Terra Alta), Miquel Àngel Vaquer va ser un dels impulsors del celler familiar Casa Mariol. També se li atribueix el ressorgiment del concepte més contemporani de vermut a Catalunya. Feia poc m’explicava (com no, amb vermut entre mans), com havia viscut un viatge a Mèxic on havia presentat un càtering artístic per Mango, que descrivia com a “experiència gastronòmica”. Vaquer teixia narratives a partir de marques corporatives, cuidant i innovant l’estètica i aplicant una desconstrucció del discurs. “No vull vendre per vendre. No m’agrada la gratuïtat de les coses”, em recordava constantment. Feia poques setmanes que havíem començat a treballar junts, i era d’aquelles persones amb les quals s’aprenia alguna lliçó nova cada minut. Era especialista creant històries dins d’àmbits aparentment frívols i distants com poden ser productes corporatius. Va ser l’herald absolut: el missatge sempre arribava a temps i a la perfecció. I la carta sempre l’escrivia ell.

Versàtil i alhora precís, Vaquer et contagiava una obsessió sana per allò que estava fent. Extravagant però metòdic; exigent però flexible; obert però concís. No hi ha prou adjectius per qualificar el seu tarannà creatiu. Havia treballat, a més de Mango, per Carolina Herrera i Hermès. La revista Vogue li va dedicar un article fa uns mesos. També havia exercit com a guionista de televisió a Mediapro i El Terrat. Bibiana Ballbè l’entrevistava a Caràcter de TV3.

El 2015, publicava amb Josep Sucarrats i Sergi Martín Teoria i pràctica del vermut a Ara Llibres, on va reivindicar la beguda dels nostres avis, transportant aquest beuratge ancestral als nostres dies i recuperant hàbits de consum adaptats a les noves generacions. Vaquer creia en aquest poder estrany i inexplicable (però efectiu) de la gastronomia i l’art per a establir una congregació social, quasi ritual. Els vermuts de Miquel Àngel que espero que, més aviat que tard, tornem a prendre a les terrasses dels bars.

Un dels últims projectes en els quals Vaquer es va embarcar el connectava amb la ceramista Rita Lugli, en el disseny d’una vaixella per a sake. L’equip de Núvol se suma al condol dels familiars, amics i companys de feina d’aquesta figura que deixa un gran buit no només en l’àmbit professional, sinó també en el més humà i personal.

Brindem per tu, Miquel Àngel.  

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.