Després de la crisi del coronavirus, els museus tornaran a obrir?

Només fa unes hores que un de nosaltres (Erik Stengler) ha fet la primera classe «adaptada a les noves circumstàncies», és a dir la primera classe en línia amb els alumnes participant des de casa. Com d’altres que són reticents respecte a aquesta modalitat formativa, han hagut d’assumir el repte de mala gana. Com que són unes classes en mode síncron tampoc ha estat tan dur —el que realment se li hauria fet pesat hauria estat gravar les classes perquè els alumnes les fessin de manera asíncrona—. No deixa de ser curiós tractant-se d’algú que ha estat habitual en platós de televisió i fins i tot ha presentat el seu propi programa-concurs infantil. Per entendre-ho cal adonar-se que encara que la gravació d’un programa de televisió i la gravació d’una classe s’assemblin externament, són dos conceptes molt diferents. En l’estudi de televisió es tracta de crear un producte audiovisual mentre que gravar una classe implica traduir al llenguatge audiovisual un producte procedent d’un context totalment diferent. En el primer, se suposa que, com a part integral del mitjà, els espectadors gaudiran del programa asseguts als seus sofàs, davant de la pantalla, totalment separats en l’espai i el temps del que s’ha gravat. En el cas de les classes, aquesta separació és un element aliè al format original, un obstacle que requerirà que la traducció supleixi d’alguna manera l’absència de contacte humà i d’interacció social, tan importants en l’educació. Així, els millors programes educatius dissenyats per al seu consum a través d’una pantalla s’assemblen ben poc a una classe retransmesa o gravada per una càmera.

També els museus, en aquesta inusual i inesperada situació d’aïllament i distanciament social, estan optant o millor dit, veient-se obligats, a oferir modalitats de visita virtuals. Molts ja ho feien des d’abans, però haver de tancar les seves portes ha estat l’esperó decisiu perquè molts més s’hagin decidit a explorar aquesta possibilitat. Algunes veus han expressat el convenciment —més aviat la por— que el desenvolupament d’exposicions en línia o visites virtuals faci un salt qualitatiu tan gran que la qualitat de les exposicions resultants porti a fer que les visites en persona es percebin com innecessàries i acabin reduint el nombre de visitants un cop se superi la crisi. Si el futur és digital, seran substituïts els museus per complet per col·leccions digitals?

Com reflexiona Nina Simon, potser aquesta allau de productes museístics en línia, sigui més el resultat de la necessitat de “cal fer alguna cosa ja”, que de la reflexió sobre el que està succeint i com hauran d’afrontar els museus els nous reptes que es plantegen. No seria gens estrany. L’acció estratègica és una de les assignatures pendents dels museus, generalment molt més inclinats a llançar-se a tot el que signifiqui acció executiva.

No tinguem por, les visites a col·leccions virtuals no substituiran les de les col·leccions reals. La clau rau en entendre que el llenguatge museogràfic és un llenguatge autònom i independent d’altres formes de comunicació com l’audiovisual i que compta amb una sèrie d’actius i recursos que no es troben en aquests altres llenguatges. Tal com es descriu a El Museo de Ciencia Transformador, entre aquests actius i recursos propis hi ha el fet que el visitant comparteix el mateix espai que l’exposició, i que la interacció social i les converses entre visitants formen part integral de l’experiència museística.

Hi ha una tendència generalitzada a pensar que les noves tecnologies i els nous avenços arriben per substituir el que hi ha, encara que en casos molt rellevants no sigui així. Als anys 60 del segle passat, l’aparició de la fotografia a nivell popular va fer pensar a alguns que la pintura tenia els dies comptats. Als anys 70, en plena proliferació dels aparells de televisió, hi va haver qui va afirmar que la ràdio s’acabava. Amb l’eclosió dels potents ordinadors en els 80, es va pensar que jocs com els escacs eren propers a perdre tot sentit. (Per cert: s’atribueix al jugador rus Anatoli Karpov aquesta brillant frase: “Els escacs no moriran amb els ordinadors per la mateixa raó que el ciclisme no ha acabat amb l’atletisme”).

Els museus són espais singulars. La seva forma de comunicar es basa en un llenguatge propi: el llenguatge museogràfic. Aquest llenguatge es caracteritza perquè té uns recursos endèmics per comunicar els quals estan basats en objectes i experiències tangibles, reals. Al museu, els objectes i les experiències estan presentats, no representats, un actiu que es torna encara més interessant i original, si és possible, en aquests temps de la virtualitat. Com ja hem comentat, això s’enriqueix perfectament amb l’experiència social que és tan pròpia del museu, en base a les dinàmiques que sorgeixen de compartir la visita plenament amb els qui ens acompanyen. La conversa és el fil conductor principal de la visita, encara que en el context de moltes altres formes de relació interpersonal que poden incloure accions compartides fins i tot de tipus físic. En resum, en el museu és possible viure una experiència intel·lectual singular i aproximar-se al coneixement d’una manera com no és possible fer-ho mitjançant cap altre llenguatge. Per això el museu és avui un mitjà de comunicació singular i necessari.

L’arribada de les tecnologies audiovisuals digitals en els museus no sempre s’ha realitzat de forma equilibrada ni respectant la naturalesa particular de l’experiència museística. I no cal pensar ni tan sols en els actuals sistemes infogràfics de realitat virtual o augmentada, sinó que n’hi ha prou amb començar per les audioguies electròniques: un dispositiu d’ús estrictament individual que segur que té interessants aplicacions en un museu, però que també pot arribar a anul·lar tota la relació interpersonal i l’essencial conversa entre els membres d’un grup visitant (i que en ocasions s’ha pretès que potser podria arribar fins i tot a substituir a un educador de museu entusiasta i ben format). De ben segur que els museus poden i han de desenvolupar noves tecnologies, però ja tenen la seva pròpia classe de tecnologies per desenvolupar, de manera que no necessiten copiar-les d’altres llenguatges (típicament del món audiovisual), o si més no, de forma molt ben ponderada i sempre com a recurs auxiliar i mai nuclear.

Hi ha moments en què els propis museus es contradiuen en aquest aspecte. Alguns museus i exposicions han apostat per les TIC per complet, vanant-se d’un coneixement molt limitat i reduccionista de les característiques de l’experiència museística i, tot sigui dit, amb molta freqüència imbuïts d’un cert sentit naïf. Fins al punt que algunes exposicions s’han arribat a assemblar a veritables showrooms de Samsung. No entrarem aquí a analitzar la qüestionable rellevància social d’aquestes caríssimes iniciatives, que van tenir el seu moment culminant i afortunadament estan sent superades a poc a poc.

No obstant això, un altre tipus de museus com ara els aquaris, semblen tenir clar que mai substituirien els seus flamants i reeixits tancs de peixos vius per vídeos de tancs de peixos vius —per molt avançats tecnològicament que fossin els vídeos—. En aquest sentit cal recordar que en la seva 11a Assemblea General —Copenhaguen, 1974—, l’ICOM va acollir explícitament en la seva definició de museu a una sèrie d’establiments concrets, entre els quals es trobaven els parcs zoològics i els aquaris. Així doncs, independentment de punts de vista personals, pot considerar-se rigorosament que els zoos i aquaris són un tipus més d’establiment museístic.

No podem negar que una visita virtual a un museu pot complementar en certs aspectes la seva forma singular de comunicar, o d’arribar a noves audiències, però mai pretendre substituir-la. Si així fos també podríem pretendre que els avançats sistemes audiovisuals que actualment ofereixen els recursos d’Internet en relació amb fotos i vídeos de diferents llocs del món, substituïssin els viatges. No ha estat així, sinó que aquests recursos han tingut justament l’efecte de fomentar l’interès popular per viatjar.

Per descomptat que es pot parlar de museu virtual. També podem parlar de gastronomia virtual o de sexe virtual. Però aquest tipus d’enfocaments, tot i tenir el seu interès, no poden caure en la ingenuïtat. Insistim, podem intentar buscar un efecte de complementarietat basant-nos en els actius propis de l’experiència museística, però seria absurd pretendre suplir amb noves tecnologies audiovisuals just aquells actius que no són capaces d’oferir.

Mentre estem confinats, què estem fent per afrontar els reptes que es presenten als museus? Per què no dediquem aquest preciós temps que el SARS-CoV-2 ens obliga a disposar, utilitzant el teletreball i les videoconferències, a pensar en com ens transformarem per exercir el nostre poder transformador i assumir el lideratge cultural que el museu contemporani pot i ha d’exercir en la seva comunitat? O continuarem adaptant-nos passivament al que passi?

Erik Stengler*†, Guillermo Fernández*, Javier Hidalgo*, Marta Soler*, Pere Viladot* i Sarah Callan †
* Promotors del projecte El Museu Transformador
† Cooperstown Graduate Program, SUNY Oneonta (EEUU)

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.