Montserrat Anguiano: “Els afrodescendents estem despertant”

Montserrat Anguiano (Barcelona, 1982) és artista plàstica i a part de dedicar-se a la pintura, també fa body art i poesia. El diumenge 7 de juny la vam poder veure a la Plaça Sant Jaume de Barcelona reivindicant el lema “Black Lives Matter”, una crida que s’ha estès arreu del món després de l’assassinat de l’americà George Floyd a mans de la policia del país. Parlem amb Anguiano sobre la seva pràctica artística i sobre com la seva creació s’ha relacionat, aquests darrers anys, amb l’activisme afrodescendent, sobretot tenint en compte que ella, com a catalana negra, no va tenir referents amb qui emmirallar-se durant la seva joventut.

La relació de Montserrat Anguiano amb l’art comença el 2001, any en què ella i dos col·legues més creen el grup de música Larme de lune, influenciats per referents com Jeff Buckley o PJ Harvey. El 2004, l’artista va sentir la necessitat d’expressar-se també a través de la pintura, i va començar una sèrie de quadres que exposava d’una forma diferent: “Feia una performance on cantava les meves cançons mentre projectava els quadres a la paret, era un espectacle molt íntim que funcionava molt bé”, recorda. A partir d’aquí, la catalana va començar a fer exposicions i a treballar amb algunes galeries, però finalment ho va deixar córrer: “Els artistes som molt intensos, vaig tenir un moment crític i ho vaig deixar”. 

Va ser el 2015 quan Anguiano va decidir dedicar-se totalment a la pintura, i des d’aleshores no ha parat: “A la meva família són científics, la meva mare és matemàtica i el meu tiet és físic, per tant no he viscut envoltada d’art, però sempre he tingut una personalitat molt creativa”. Aquesta barcelonina va començar a estudiar les carreres de filosofia, humanitats i belles arts, però al final va decidir formar-se a partir de cursos, per exemple, d’escultura. És per això que es defineix com a autodidacta. En el seu retorn, doncs, la pintora va fer una exposició al bar La Cervesera Artesana de Gràcia, i la bona acollida que va tenir la va animar a continuar.

“Està bé tenir inspiració per crear, però l’èxit no dura si no treballes constantment; crec molt en l’esforç”, assegura, de la mateixa manera que també diu que s’ha sentit acompanyada en molts moments, que ha tingut mentors i que en aquests moments l’ajuden a portar les xarxes socials. “Abans pensava que havia de presentar projectes a càrrec individual, però amb el temps he anat aprenent que les idees tenen més força col·lectivament”, explica. Ara està treballant amb un col·lectiu de noies afrodescendents i racialitzades, moviment en què s’implica com a catalana que va néixer a Guinea Equatorial i que va retrobar-se amb la seva família biològica fa uns anys.

La pintura d’Anguiano ha evolucionat en la mesura que ho ha fet la seva consciència racial. “Sembla surrealista, però jo no vaig saber que era negra fins que tenia 32 o 33 anys; m’he criat amb gent blanca, la meva mare ho és i la meva família també”, relata. Aquesta concepció d’ella mateixa va canviar quan va anar a una reunió de la comunitat afrodescendent de la diàspora a Barcelona: “Vaig veure gent com jo; no només els manters, a qui considero germans, sinó també afrodescendents que s’havien criat amb famílies catalanes i amb qui em sentia molt identificada”. En aquell moment, ella ja havia començat la sèrie Reines negres, una reinterpretació d’icones femenines negres com Àngela Davis, Josephine Baker o Madame CJ Walker. Uns referents que tot just començava a descobrir. 

Aquell art, la pintora el catalogava com a afropop, però amb el temps, i a mesura que s’anava entenent més a ella mateixa gràcies als esdeveniments que organitzava el grup d’afrodescendents i la gent que hi coneixia, va decidir anar més enllà dels grans noms populars. Va ser aleshores quan va començar la sèrie Reines d’Àfrica, “dones que havien sigut reines reals o gent rellevant dins de la comunitat, com la Madam C. J. Walker, la Ranavalona III o la Sara Baartman i més; n’hi ha infinites, i vaig fer una sèrie per poder-les ensenyar i que tothom les conegués”. Segons Anguiano, en aquelles reunions del col·lectiu va començar a empoderar-se com a dona, just en un moment en què va conèixer els seus orígens: si la Montserrat havia viscut tota la vida a Plaça Espanya, a Barcelona, resulta que els seus familiars biològics vivien ben a prop, a Bellvitge i a Rubí.

“Tot va passar a la mateixa època: vaig descobrir les meves arrels, i vaig conèixer gent afrodescendent d’aquí, com jo, els meus germans; tot era nou per a mi, i això que ja era gran”, recorda. Des d’aquell moment, Anguiano ha trobat en l’estètica negra una forma d’empoderament i, per exemple, va deixar d’allisar-se el cabell per deixar-se’l tal com és: afro. Així és com vam poder veure-la a la plaça Sant Jaume el diumenge 7 de juny, denunciant el racisme que encara llastra les persones negres arran del cas de l’assassinat de l’americà George Floyd. “Els afrodescendents estem despertant”, diu, “no només a Estats Units, sinó també aquí; el 7 de juny va ser memorable i hem d’aprofitar aquest moment”. 

Ara, creu ella, els artistes afrodescendents tenen l’oportunitat de ser escoltats, i per això és important unir-se i que els donin la veu: “Les nostres històries les hem d’explicar nosaltres, no els altres”, reivindica la pintora, que creu que no pot dedicar-se només a fer un art plàsticament bonic, sinó que s’ha de comprometre social i políticament, perquè ser una persona racialitzada és dur encara avui: “Vivim injustícies cada dia i hi ha molta gent negra que acaba malament perquè s’ha de ser molt fort, perquè ningú t’ensenya a estimar-te, perquè tot ho has d’aprendre tu.” 

L’acceptació de la Montserrat Anguiano respecte l’estètica del seu col·lectiu també es fa palesa en la seva obra. Per una banda, en els colors: al principi de la seva carrera, la pintora era molt fan de Gustav Klimt i utilitzava colors daurats, però sobretot negres. Fent les sèries Reines negres i Reines d’Àfrica, va començar a utilitzar els colors primaris, vius i cridaners. Per altra banda, amb els cossos: durant una època, a l’artista li agradava molt la forma com Amedeo Modigliani dibuixava els colls llargs (“una cosa també molt africana”); li agradava aquesta deformació del cos. “Quan em vaig començar a sentir millor amb mi com a dona negra, ja no vaig tenir la necessitat de deformar; feia rostres i retrats de la bellesa de les dones africanes, de la seva força, vitalitat i bellesa”, i així ho fa encara, tant sobre tela com a la pell, amb el bodyart.

De fet, Anguiano és una artista multidisciplinar, i enguany, per exemple, ha format part de la programació de L’Horiginal, espai on ha recitat la seva poesia: “Escric micropoemes de cert caire surrealista, i ho faig en català, la meva llengua mare i amb la que em sento còmoda; no dic que no faci coses en castellà, en francès o en anglès algun dia, però vull que els meus poemes arribin a la gent en català”. Sobre el futur, aquesta pintora és optimista, té més sol·licituds de projectes dels que pot agafar, i durant el confinant ha decidit oferir xerrades en streamings, entre altre contingut online. A més, ara ha tret la seva pàgina web i també una botiga online, i assegura que està en un bon moment. 

Abans d’acabar l’entrevista, la Montserrat Anguiano troba un espai per reivindicar la feina dels Centres Cívics: “Primer volia formar part d’una galeria d’art, però a mesura que he anat creixent com a artista, he anat exposant a Centres Cívics i vull dir de tot cor que és la millor decisió que puc haver pres.” Per què? Perquè segons explica l’artista, aquests espais t’asseguren tant la difusió de l’exposició, com un públic recurrent. De fet, ella assegura que els cops que més gent ha visitat una exposició seva, i que després més obra ha venut, ha sigut en aquests espais. També valora els tallers i mostres que organitzen ajuntaments de tota Catalunya. “Aprofitem aquest sistema que tenim tan bo i que funciona molt bé!”, conclou Anguiano, que assegura que el que més l’emociona de la seva feina és quan arriba al públic: algun cop l’han parat noies afrodescendents pel carrer i li han dit que els agrada molt la feina que fa. “Què més puc demanar? Res més”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.