Cròniques del Sotaboix: arqueologia de marge

Si em demaneu que descrigui la meva generació amb poques frases, segurament diria això: sóc de la generació que ha vist cremar el Liceu, ha vist néixer Internet i morir el Floquet de Neu. I si vull saber coses del meu país d’èpoques pretèrites, tinc diverses fonts a les quals recórrer; demanar a la gent gran, llegir llibres o fer arqueologia de marge. Deixeu-me explicar-vos aquesta última tècnica, estimats.

Tenim la sort de tenir uns boscos variats, mediterranis i continentals, muntanyes poderoses, indrets privilegiats. Però, els boscos, igual que les ciutats o la història de certs partits socialistes, tenen espais lluminosos i espais foscos. Si a algú li agrada, com ara jo, abandonar esporàdicament el bipedisme i arrossegar-se pel sotabosc menys atractiu, veurà que és possible fer un viatge en el temps.

Allà, colgat sota la vegetació, podem descobrir-hi vestigis dels nostres avantpassats més immediats. No parlo d’antigues feixes de pedra ni ruïnes de capelletes que es mereixen una oda de Roger Mas. Parlo de les tones de deixalles que ja fa dècades que conviuen amb l’entorn silvestre. Els boscos estan plens de merda, merda plasticosa, trinxamenta de vidres reduïts a peta-zetas perillosíssims, ferregots arrebossats de tètanus… El milloret del nostre món.

Sovint, sota de fullaraca, en una pineda anònima, enlloc de l’erol de llenegues que busco, hi apareix un tros de llanta de Seat Cordoba del 89 o, tot fent llenya, ensopego amb una llauna de Coca-Cola de quan la Coca-cola feia dissenys amb l’estètica dels nanos aquells del Demogorgon. El paisatge català bruteja.

Tota la merda que supura el nostre món s’acumula a les fondalades, a les cunetes de carreteres secundàries, als marges dels camins. Diguem que qualsevol ambient bucòlic sempre pot contenir traces de capitalisme. S’hi pot trobar des de potets de medicaments dels anys 70 a condons frescos amb el carregament genètic encara aprofitable. Quedaríeu acollonits de la brossa que pot sortir remenant la terra d’un camp o als llindars dels horts. Sí, allà on fem créixer el nostre menjar.

I ara, uns nous elements repten cap a bosc: les mascaretes i els guants. D’aquí a trenta anys quan la gent surti a buscar bolets ensopegaran amb mascaretes descolorides travessades per arrels i guants atrapats a les vores de la riera. Llavors, alguna canalla demanarà:

-Mama? Què és allò que fa servir aquella garsa per fer niu?

-Mascaretes, filla. Fa molts anys els humans estàvem contaminats i com que som així d’altruistes vam fer-ho extensiu a la resta de vida. Però no pateixis, ja en vam dissenyar amb estampats de floretes perquè quedessin a joc amb l’entorn.

Només desitjo que la natura ens ho vagi tornant de mica en mica. Que cada enciam que ens fotem tingui traces del mercuri d’aquelles piles 2A que vam llançar per la finestra del cotxe. Tant de bo els bolets neixin entreteixits amb bosses del Caprabo i hàgim d’assegurar-nos que a l’obrir els musclos no vinguin amb burilles de piti remullades.

Quan generacions futures gratin el terra i els arqueòlegs estudiïn els estrats de cada era, la nostra serà la que cridarà més l’atenció, ja que que milers de publicistes s’hauran esforçat molt perquè totes les llaunes i embolcalls que desenterrem encara siguin ben coloristes i cridaners.

Per tant, si em demaneu que descrigui la nostra generació potser també diria això: som la generació que no es va preocupar d’on va anar a parar la bossa voladora d’American Beauty. Tots som còmplices, i si us en voleu diferenciar i voleu ensenyar-me la vostra excel·lent educació ja la podeu anar a buscar als desaigües de les autopistes. La trobareu enmig de bassals d’oli de motor i un tros de sabata. 

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.