L’úter sonor del MNAC

Sembla que els tubs de l’orgue de la Sala Oval hagin caigut a terra. O unes cordes vocals gegantines. Però a mi em va fer pensar, sobretot, en un úter allargassat. Perquè, de totes les característiques de Trena, l’escultura immensa que Laia Estruch ha exposat el MNAC aquest estiu, la que més joc ha donat als visitants són els llavis inflables que calia travessar amb un cert esforç per entrar i sortir del tub, deliberadament vaginals. Igual que la panxa d’una mare, l’interior de Trena és una cambra de ressonància on trobem harmonies i dissonàncies entre el dins i el fora. Venim al món en una instal·lació acústica de carn, i la primera forma de cura és comissariar els sons que arriben a la criatura. La mare que s’obliga a posar una veu agradable pel seu fill és la performance primigènia.

Per això la gràcia de la feina d’Estruch i el compositor Xavi Lloses és que el fil musical que emet la peça, una harmonització algorítmica a partir de tres improvisacions vocals d’Estruch, no és especialment reconfortant. Barrejant els sons guturals, animals i humans típics del cant d’Estruch amb samplers instrumentals, l’amalgama pot resultar inquietant o familiar segons com ens agafi. En comptes de la pau intrauterina o de l’homeòstasi solemne d’una catedral, Trena ens proposa bullici psicofònic. El dissabte 2 de setembre, en què Estruc va activar l’escultura transitant-la, refregant-s’hi, cantant-hi per dins i per fora, tot perseguia l’estranyament típic de les performances d’art contemporani. Trena no celebra la circulació tant sí com no: ens la fa present perquè la pensem des de punts de vista diversos, alguns d’agradables i altres d’angoixosos.

Les proporcions gegantines de Trena confirmen que la mida sí que importa: sense un cert sentiment de gravetat, l’escultura no ajudaria a veure les coses d’una altra manera amb tanta eficàcia. Els 35 metres de llargada per 6,60 metres d’amplada i 5 metres d’alçada i 2 metres de diàmetre, sumats als colors que evoquen l’imaginari industrial, estan pensats per relacionar la manera com els fluids i els sons es mouen a través del cos humà (un plexe, del llatí ‘trena’, és una xarxa ramificada de vasos o nervis) amb com el gas, l’aigua, l’electricitat o els cotxes ho fan a través de la ciutat. Aquesta cara política de l’escultura requereix més esforç imaginatiu que la corporal, però pot arribar a funcionar si llegim el full de sala i ens deixem endur cap a nivells d’abstracció prou elevats.

Trena encaixa perfectament amb la fal·lera actual per fer del museu un lloc més familiar i democràtic, on el visitant s’hi pot estar, i fins i tot jugar-hi relaxat. Una instal·lació lúdica i performativa aporta el contrapunt obvi per combatre l’aura tradicionalista del MNAC. Interactuar amb l’estàtua d’Estruch ens recorda que la performance és l’única forma disponible de ritual per als visitants en la contemporaneïtat postreligiosa. Després de passar per Trena, l’únic que fa sentit és anar a l’ala del romànic i travessar-la remenant el cul espasmòdicament, interpel·lar els pantocràtors a crits, i sentir-se un cos sonoritzat per la veu dels textos historiogràfics. En definitiva, el MNAC també és una cambra de ressonància i sense una mica de performance no hi ha màgia.