Les modistes i Fabrés

Desafiant la calor d’aquests dies, he vist dues exposicions que estan actualment en cartellera a Barcelona: Moda i modistes. Col·lecció Antoni de Montpalau, al Museu d’Història de Catalunya, i Antoni Fabrés. De la glòria a l’oblit, al MNAC .

Moda i modistes. Col·lecció Antoni de Palau és, a parer meu, una exposició exemplar per diferents motius, que tractaré d’apuntar. D’entrada, cal assenyalar que la Col·lecció Antoni de Montpalau ha estat creada per Josep Casamartina, comissari d’aquesta exposició i qui, des de fa anys, ha aconseguit aplegar, a través de donacions, una important col·lecció tèxtil catalana (vestits, complements, teixits, fotografies i documentació) sense cap institució ni subvenció pública que li doni suport. Davant una possible donació, el mateix Casamartina, acompanyat d’algun dels seus col·laboradors, es desplaça al domicili en qüestió i, després de valorar l’interès de l’oferiment, recull les peces i, si el pes li ho permet, se les emporta en transport públic. Posteriorment s’encarrega, amb els seus col·laboradors, de registrar-les, documentar-les  i conservar-les. Una labor encomiable.

El títol de l’exposició no enganya, la qual cosa ja és molt d’agrair. Potser “Modistes i moda” hauria estat un títol més ajustat a la realitat, tot i que probablement menys glamurós. El rol de les modistes en el món de la moda al segle XIX i sobretot al segle XX és l’objectiu d’aquesta mostra, que aconsegueix donar a aquest ofici ‒que durant molt temps fou exclusiu de les dones i injustament condemnat a l’anonimat‒ el protagonisme que es mereix. L’assumpte està molt ben explicat des de tots els punts de vista, inclòs el sociològic, mitjançant els textos d’àmbit, l’abundant material audiovisual, algunes obres d’iconografia pertinent (una bona ocasió per veure “Les cosidores”, de Sunyer), algun espai evocador de l’ofici, dels tallers de les modistes o de les botigues on s’assortien, en una impecable museografia firmada per Guri/Casajuana. Tot això, és clar, presidit pel resultat del treball de les modistes: una selecció significativa i nombrosa de vestits perfectament documentats. L’exposició es completa amb un bon catàleg.

No crec que aquesta exposició, gens pretensiosa, hagi tingut un cost elevat. Però del que sí que estic convençuda és que ningú en sortirà defraudat. Per tot això, aquesta mostra, que hauria d’itinerar a altres institucions de fora de Catalunya, mereix l’aplaudiment i el reconeixement reservat a les grans exposicions. Només faltaria que el museu que l’acull tingués cura de les mesures mediambientals, ja que, almenys el dia que jo hi vaig anar, l’aire condicionat no funcionava.

Un altra opinió ben diferent mereix l’exposició Antoni Fabrés. De la glòria a l’oblit. Com tants altres pintors catalans coetanis seus, Antoni Fabrés (Barcelona 1854-Roma 1938) va començar la seva carrera com a seguidor de Fortuny, però no va tardar a conrear un anecdotisme comercial i fins es va apropar als postulats de la pintura realista. És, doncs, un pintor eclèctic amb algunes obres notables. Davant una producció tan summament heterogènia i qualitativament desigual, si un museu decideix dedicar-li una exposició antològica és imprescindible seleccionar les obres amb pinces de cirurgià per tal d’exhibir el bo i millor i obviar, en canvi, la producció mediocre o directament dolenta. Una operació que l’exposició del MNAC no ha fet, ja que les 147 obres exposades (per cert, per què s’haurà deixat fora de la selecció la pintura titulada “La toilette”, una de les més afortunades entre les que conserva el museu?) procedeixen gairebé exclusivament del total de 270 peces, entre pintures, dibuixos i escultures, que Fabrés va donar al museu el 1926. La història d’aquesta donació està àmpliament explicada per Aitor Quiney, comissari de la mostra, a la monografia que s’ha publicat amb motiu de l’exposició. L’assumpte no va ser gaire gloriós, ja que la Junta de Museus va acceptar el conjunt sense fer abans la corresponent valoració sobre l’interès i les condicions d’una donació tan voluminosa, la qual cosa ja va aixecar aleshores nombroses crítiques.

D’altra banda, la disposició de les obres a la sala és acumulativa, tractant de vendre el caos resultant com una clicada d’ull al que eren els tallers d’artista vuitcentistes o les bigarrades exposicions del segle XIX. La sala que acull l’exposició, que es dedicarà a partir d’ara a exhibicions temporals –sens dubte un encert–, es troba al mig del recorregut per la col·lecció d’Art Modern. Sorprenentment, en arribar al final de la mostra, el visitant topa amb un oratori modernista, vestigi d’una museografia anterior, que lògicament no té res a veure amb Fabrés i que hagués estat aconsellable amagar per evitar l’efecte xocant que produeix. En definitiva, al meu parer, el suposat homenatge a Fabrés per recuperar un artista “injustament oblidat”, com reivindiquen els organitzadors, probablement aconsegueix l’efecte contrari.