Les dones de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya

Aquest 2023 és un any de commemoracions fotogràfiques a casa nostra. La primera, el centenari de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (A.F.C.), fundada el 1923, que va fer una aportació cabdal a la pràctica i difusió de la fotografia. La segona, el cinquantenari de la constitució de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (I.E.F.C.), una de les primers institucions de l’Estat dedicades a l’ensenyament rigorós de la fotografia.

Amb motiu d’aquesta efemèride, l’AFC organitza un seguit d’activitats. La primera ha estat l’edició d’un magnífic llibre amb més de dos centenars de les magnífiques fotografies dels seus associats, la majoria guardonades en els reconeguts concursos i premis que organitzava l’Agrupació. La selecció s’ha fet, després d’una tasca més que laboriosa, a partir del seu fons fotogràfic, que supera la impressionant xifra de 800.000 imatges. El resultat és, però, excel·lent i ens permet seguir els diferents estils i tendències fotogràfiques al llarg dels anys. I en els textos que les acompanyen es pot resseguir la història de la institució. Em fa particular emoció participar d’aquesta efemèride perquè el meu pare, Josep Cortina Molist, va ser molts anys membre actiu de l’Agrupació, va participar en els seus concursos i va guanyar algun premi, sobretot en l’especialitat de bromoli, tant en voga en aquells any.

La segona fita d’aquest centenari és l’exposició que sota el títol d’Enfocades es presenta a les sales de la planta baixa de la Casa Elizalde. Val a dir que la presència femenina no és nova a Casa Elizalde perquè a través del seu projecte Finestres, el 2019, ja s’hi va presentar una exposició “Una càmera pròpia. Dones i pràctiques fotogràfiques”, comissariada per Lourdes Delgado i Núria F. Rius, i ja en vàrem parlar des d’aquestes pàgines.

Amb Enfocades s’ha volgut retre un merescut homenatge al col·lectiu de dones membres de l’Agrupació que, entre anys trenta i els setanta del segle passat, varen fer una aportació rellevant a la fotografia catalana. En el primer terç del segle XX la fotografia era una pràctica estrictament limitada al món masculí. Després de la constitució de l’AFC molt lentament algunes dones, començant per Mercè Vilamur i Paulina Macià, varen inscriure’s com a sòcies i començaren a participar en alguns dels concursos. La guerra civil va interrompre aquest procés i també va resultar fallit l’intent de crear un grup específic de dones, que s’havia d’anomenar Feminal, dins de l’Agrupació. No va ser fins el 1956 que va néixer el Grup Femení  i alhora una tertúlia setmanal de les sòcies. I el 1959 i el 1962 es varen celebrar les primeres exposicions col·lectives de les dones de l’Agrupació que amb l’import dels premis varen poder adquirir equips i materials fotogràfics, en aquells anys molt costosos, sense castigar les seves economies familiars.

Cal dir que en aquells anys la presència d’una dona amb una càmera en l’espai públic no era vista amb bons ulls i varen haver de lluitar contra la indiferència i fins i tot el rebuig de la societat. Això feia que l’espai de treball es limités molt sovint al terreny familiar i domèstic i que fins i tot algunes de els fotògrafes arribessin a signar les seves fotografies amb el nom del marit…

Als quatre espais de la planta baixa es pot veure, seguint un criteri cronològic, una mostra de deu fotografies de les més significades fotògrafes d’aquells anys. Les imatges, positivades amb una notable qualitat, estan acompanyades d’una breu però precisa nota biogràfica de cada autora que resulta molt útil per situar l’espectador.

La mostra comença pels anys vint a la primera sala amb Montserrat Gili i Mey Rahola, que precisament aquests dies té una exposició individual molt interessant al MNAC.

La segona sala està dedicada a Carme Garcia -una de les més reconegudes fotògrafes de la seva generació i a qui l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va dedicar un exposició el 2018-  Gloria Salas i  Montserrat Vidal-Barraquer.

L’espai de l’entrada es dedica a Milagros Caturla.

I finalment, la quarta sala ens mostra els treballs de Rosa Szücs, Roser Oromí , Conchita Viñals i Roser Martínez.

Com ja hem comentat l’àmbit de treball de la fotografia de les dones estava bastant limitat a temes relacionats amb la família, la infantesa, l’escola i els espais domèstics i gairebé totes elles es mantenien en el terreny de l’amateurisme. Però a poc a poc apareixen temàtiques més diverses que entren ja en el camp de la fotografia urbana.

En general les composicions d’aquestes fotògrafes tenen ja un aire de modernitat molt allunyat del pictorialisme, com si l’ull femení tingués una especial sensibilitat. En particular les fotografies de Roser Oromí, Rosa Szücs, Gloria Salas i Carme Garcia m’han cridat especialment l’atenció per la seva força i modernitat compositiva.

En conjunt estem davant d’un molt reeixit exercici de recuperació de la memòria d’unes fotògrafes amateurs que varen ser pioneres de les posteriors generacions d’autores ja professionals -com Colita, Pilar Aymerich o Joana Biarnés–, però que tenen per elles mateixes un alt valor artístic. Una  exposició que de ben segur despertarà l’interès dels aficionats a la fotografia com els que el dia de la inauguració omplien de gom a gom les sales de La Casa Elizalde.