Les dones i la fotografia

Des de fa anys el Centre Cultural La Casa Elizalde, un dels espais culturals de barri més potents de Barcelona, dedica una especial atenció a la fotografia. El 2011 va crear el programa Finestres de la memòria, un projecte d’interacció social amb l’objectiu de recuperar la memòria visual de l’Eixample i reforçar la identitat del barri. Mitjançant el web finestresdelamemoria.org s’està constituint un fons fotogràfic col·lectiu basat en les aportacions d’imatges de veïns i veïnes i entitats del territori. Actualment el fons, degudament digitalitzat, classificat i consultable en l’esmentat portal, compta amb gairebé 2.000 imatges aportades per més de 350 usuaris i col·laboradors.

Com a element dinamitzador d’aquesta iniciativa, cada any el Centre celebra una exposició temàtica que difon el projecte i contribueix a promoure les aportacions de noves imatges. Aquest any el tema escollit ha estat el de la pràctica de la fotografia entre les dones. Les tres sales de la planta baixa del centre acullen fins al 25 d’octubre la mostra: Una càmera pròpia. Dones i pràctiques fotogràfiques que ha estat comissariada amb gran encert per les historiadores i especialistes en fotografia Lourdes Delgado i Núria F.Rius.

En el seu plantejament les comissàries han volgut fugir del fàcil recurs a  la tòpica imatge de la fotògrafa heroïna o pionera per presentar una mostra el més àmplia i diversa possible dels diferents papers de la dona en el món de la fotografia a Barcelona al llarg del segle XX.

Per això la mostra es presenta en tres àmbits relacionats evidentment però amb entitat pròpia. En el primer es presenten els treballs fotogràfics facilitats per vuit fotògrafes aficionades del barri o les seves famílies que han obert els seus arxius i àlbums a les comissàries, les quals n’han fet una tria presentada en diferents formats. Es tracta en general d’imatges lligades al món de la família i als entorns amicals en les que aquestes fotògrafes demostren una notable capacitat. Un dels encerts expositius de la mostra ha estat la presentació de recreacions dels àlbums fotogràfics d’aquestes dones que s’han construït escanejat i reproduint les imatges originals i presentant-les en el suport de carpetes amb anelles i cartolina negra com els d’abans. Davant d’aquestes meravelloses andròmines d’avui en dia un no pot deixar de preguntar-se quina mena de suports trobaran d’aquí a uns anys les futures historiadores de la fotografia desbordades pels milers i milers de fotografies que avui estem disparant i acumulant en telèfons i ordinadors, d’altra banda, tremendament volàtils.

El segon àmbit està dedicat a la fotografia de l’amateurisme avançat que es concreta amb la presència de les dones a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (A.F.C.) – creada el 1923 – i on des del 1956 es varen organitzar cursos de fotografia dedicats a les dones sòcies. També s’examina el paper de les dones al Centre Excursionista de Catalunya, (C.E.C.) que tenia entre les seves activitats preferents la fotografia, sobretot de natura i paisatge. I finalment es fa referència també a l’exposició de fotografia femenina de l’any 1920 i al Concurs fotogràfic convocat pel diari El Dia Gráfico amb l’objectiu de generar un fons gràfic per l’Institut d’Estudis Catalans (I.E.C.) i en el que van participar nombroses dones. Veiem doncs que es nota en aquesta exposició la formació i l’esperit historiador de les seves comissàries.

Finalment, el tercer àmbit es dedica a analitzar el paper de la dona en el camp de la fotografia professional. Hi ha aquí també una tasca d’investigació que ha permès localitzar per al període 1860/1970 els noms de les dones i els llocs de treball que varen ocupar en les diferents especialitats laborals -fotògrafes, models, ajudants de laboratori, dependentes, etc.– i situar-les en un mapa de la ciutat.

Dins d’aquest àmbit, es dedica també una secció a presentar algunes mostres de fotògrafes en el camp del fotoperiodisme com Margaret Michaelis, de la fotografia comercial com Àngels Calafell, o de l’especialitat de Fotofixa com Joana Biarnés, Colita o Montserrat Faixat. Finalment s’analitza amb dades de l’IEFC el percentatge de dones en el seu alumnat que ha passat, del 15% el 1975, al voltant del 60% els darrers anys. Tot i que com passa en moltes altres professions aquests percentatges no es corresponen després amb els de l’ocupació laboral.

Com a complement informatiu a l’entrada de la sala es presenten una sèrie d’articles de premsa històrics, dels quals el visitant se’n pot endur una còpia impresa, sobre la dona i la fotografia; i també un seguit de curioses reproduccions d’anuncis de càmeres i material fotogràfic de la casa Kodak en els que la dona juga un paper com a element publicitari, ja sigui com a model passiu de la fotografia o com a usuària activa de les càmeres.

En resum, una exposició plantejada amb rigor i evitant fàcils i demagògics tòpics avui tan freqüents. Des del punt de vista expositiu està realitzada amb uns recursos modestos però utilitzats pels dissenyadors amb discreció i amb eficàcia. Esmentem per exemple el ja citat encert de recreació dels àlbums fotogràfics, la claredat dels panells explicatius  amb texts clars i sintètics; i també la tria d’objectes i materials fotogràfics en petites vitrines que ens apropen a la realitat fotogràfica d’aquells anys i aquelles dones, les veritables protagonistes de l’exposició.