Laia Estruch, l’art és un pentagrama

Abans de conèixer l’obra de la Laia Estruch, imagineu-vos un pentagrama i penseu que tot el que hi ha a dins té un pes: cada figura, cada color, cada so. I ara imagineu-vos que l’artista, com a intèrpret, en comptes de posar-se davant del pentagrama i donar-li sentit, hi entra físicament a dins i es converteix en un objecte més. Passeja per les línies del pentagrama, se suma als objectes i interactua amb la veu i les formes des de la igualtat de condicions. D’un cos a un altre cos. Això és el que fa Estruch a les seves performances: camina per sobre dels materials, s’hi enrampa, s’hi penja, s’hi estira, s’hi submergeix, s’adapta al seu moviment, i hi barreja la veu, però conscient que depèn de com tingui situat al cos, els sons sortiran d’una forma o d’una altra, fins al punt que pot semblar que no surtin ni de la seva boca. 

Com a artista, la Laia Estruch no fa de directora d’orquestra, sinó que és un instrument més; com si no fóssim els humans els que mutem els objectes, sinó ells els que ens muten a nosaltres, que ens obliguen a adaptar-nos a les seves condicions. Amb aquesta idea al cap podreu gaudir de Ganivet, el projecte que Estruch exposa a la Fundació Joan Brossa i que consta d’un gran bloc de metall penjat del sostre. Com veurà tothom qui passegi pel voltant de l’obra, Ganivet és un escenari (la unió entre el teatre i la poesia, en referència Brossa) ple d’indicacions inscrites en ell com si fossin tatuatges sobre el cos (de color taronja, en referència a Miró), indicacions que funcionen com una partitura (plena de creus, en referència a Tàpies) i que en faciliten el trànsit, sobretot per l’artista, que els dies 30 de setembre, 4 de novembre i 19 de desembre hi farà performances a sobre. 

Perquè “jo no faig teatre, faig performance i ho reivindico”, diu la Laia, que el 2019 va ser Premi Galeries de Núvol per l’exposició Crol  que va dur a terme a la Fundació Miró. “Som mutables i això em fascina”, explicava en una entrevista al nostre mitjà. De les seves obres, Estruch en diu sets escènics: partitures plenes de cossos que ella crea precisament perquè tinguin una forma i un pes que interactuïn amb l’artista i la facin circular, “cossos que facin que jo entri en una mena de risc, cossos que estiguin amb mi, que els hagi de tocar, que tinguin moviment i so, que em demanin una condició física.” La veu, objecte imprescindible en l’obra d’aquesta performer, també s’ha d’entendre com un cos, com si pesés, com si ocupés un espai de la mateixa manera que ho fa el metall. 

Per fer aquesta obra, Estruch ha partit del llegat de Joan Brossa, persona que admira i a la casa del qual està contenta de treballar, ni que sigui a través del seu llegat. Si per a Brossa tot era poesia, a Ganivet tot és escultura: el text, la paraula, la veu, l’arquitectura. El projecte remet a la poesia escènica del creador, i de forma més concreta, als fregolismes (accions-espectacle escrites l’any 1965), però sempre partint de l’admiració de la Laia pels performers americans i per l’escultura minimalista històrica. De fet, Estruch reivindica que Brossa va ser un dels primers performers catalans, i que va desenvolupar el seu art coetàniament amb artistes americans de primera línia, com Allan Kaprow. El projecte, per cert, es diu “Ganivet” perquè la sala on s’exposa és la “Sala gabinet”, un nom que l’artista s’equivocava sempre en pronunciar.

Present i futur de la Fundació Joan Brossa

La mostra Ganivet es podrà veure fins al 31 de genera la Sala Gabinet de la Fundació Joan Brossa, i fins al 25 d’octubre conviurà amb l’exposició temporal La mèdium i el poeta. A partir del 12 de novembre i fins al 10 de gener del 2021, l’espai de la mèdium l’ocuparan els artistes escollits a la segona edició de PostBrossa, una proposta de comissariat col·lectiu en què l’esperit creatiu del poeta serà invocat per tres projectes dels artistes Juan López i Marc Vives, Marla Jacarilla i Esther Aldaz. La intenció del programa és combinar memòria i contemporaneïtat, patrimoni i nova creativitat, sempre amb Brossa com a nexe entre totes les propostes, com explica Judith Barnés, responsable de Programes Públics, Comunicació i Educació de la Fundació.

“De Brossa vam aprendre que cal ser coetanis”, diu Vicenç Altaió, president de la Fundació Joan Brossa, “que no es tracta de ser avantguardistes, sinó de ser crítics amb els temps i posar-los en crisi”. Amb aquesta idea al cap, la fundació barrejarà artistes seleccionats mitjançant la convocatòria oberta PostBrossa, i artistes seleccionats de forma directa per a la Sala Gabinet. De fet, cada persona que exposi a la sala en qüestió serà l’encarregada de decidir a qui se li encarrega la següent obra, cosa que vol dir que ara Laia Estruch haurà de pensar el nom d’algun artista que trobi interessant i atorgar-li la possibilitat de fer un projecte amb la Fundació Joan Brossa. La intenció és crear una genealogia d’artistes brossians.

La Fundació Brossa ha superat el coronavirus sense patir gaires estralls, no ha hagut d’aplicar cap ERTE i els seus membres han pogut continuar la feina des de casa. “El petit format és el més adaptable als moments de crisi”, resumeix Altaió. De cara al futur, però, sí que preveu moviment: si ara al costat de la Fundació Brossa hi ha La Seca Espai Brossa, i són dos organismes separats, l’Ajuntament està treballant perquè la Fundació acabi sent també qui governa La Seca, amb l’objectiu de crear un projecte unitari. De moment, però, Hausson i Bonnín encara són els encarregats de tirar endavant la institució de teatre, amb un contracte que s’acabarà en els pròxims mesos i que donarà pas a aquest projecte de fusió liderat per la Fundació.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.