Laia Estruch: “Som mutables i això em fascina”

La veu que s’ofega, que desafina, que recorre el cos. L’artista Laia Estruch (Barcelona, 1981), fa temps que treballa amb la veu com a matèria primera, per això es dedica sobretot a les performances. Estruch posa a prova la sonoritat humana des d’un punt de vista corporal i universal, però també cultural, evidenciant els sons i sorolls que formen part de la nostra memòria sonora, però també els que no creiem possibles d’articular. Aquest 2019, Laia Estruch ha presentat la reeixida proposta Crol a l’Espai 13 de la Fundació Miró, el motiu definitiu més per reconèixer d’una vegada per totes el talent d’aquesta artista, que enguany és el Premi Galeries de Núvol. L’entrevistem.

Laia, com entres en la disciplina de la performance?
Començo a interessar-me per la performance a l’últim any de carrera, que també és quan decideixo fer un intercanvi des de la Facultat de Belles Arts amb la facultat The Cooper Union de Nova York. Allà agafo una assignatura de performace –a Barcelona no existia com a assignatura única–, faig moltes proves i passo des de l’escultura a la fotografia, al vídeo i a la performance. També començo a treballar una mica amb l’oralitat. Fins aleshores les accions que feia no tenien veu, però a Nova York em trobo una llengua que no és la meva i començo a introduir l’ús sonor, que no és un llenguatge sinó que ja és una veu, un so. Quan torno aquí faig Jingle i Serendipity, que són dues peces inicials.

Vas cap a la performance perquè t’interessa la interacció, la mobilitat?
Començo amb la performance perquè veig el cos humà com una peça, una estructura amb potencial artístic, un element escultòric. La veu també l’entenc així. A Nova York em fixo amb gent que ha fet performances, els referents dels anys 60, i sobretot amb ballarines. Jo ja conec l’obra de l’Abramović, però descobreixo una exposició de Trisha Brown i conec l’obra de Simone Forti o Yvonne Rainer. Em fixo que aquestes artistes, intèrprets i ballarines també entenen el cos i s’acosten a l’escultura, comencen a treballar la dansa des del moviment, des del gest. I s’ajunten amb músics que treballen d’una manera oberta i experimental; amb escultors, amb gent que grava.

Aquestes persones també t’interessen?
Sí, perquè quan vaig a Nova York em parlen de la documentació de les performances, que és l’element que després es porta a la circulació mercantil de l’art contemporani i és la que va als museus. Aleshores començo a treballar la documentació, i ho faig des del punt de partida que la performance mai serà un esdeveniment real; que aquella documentació mai arribarà a captar el directe. Aleshores començo a treballar totes les capes que pot arribar a tenir la performance, i com es poden editar per tal que es puguin presentar. Als meus inicis, edito la documentació sonora amb suports digitals o més antics, com vinil, casset o CD, i també faig llibrets per editar els textos junt amb les fotografies de les performances, com a Serendipity. Això em permet col·laborar sempre amb gent i que els meus projectes s’obrin a altres disciplines.

Et preocupa que la persona que veu la performance com a producte final no acabi d’entendre o de veure tot aquest procés previ?
És que el meu treball té moltes capes. Quan vas a veure una escultura meva, hi ha més del que veus, però també m’agrada que només es mostri l’escultura. És una manera d’acostar-se a les peces. L’artista decideix què vol ensenyar en un moment determinat. I sobre la performance, jo mai en faré cap d’igual, encara que el tema sigui el mateix, encara que faci Sibina o encara que faci Crol. L’emplaçament no serà el mateix, ni el públic, ni hi haurà el mateix estat d’ànim, ni el mateix estat físic, ni el mateix clima… A més, amb l’edat el meu cos va canviant. Quan faig l’acció vaig agafant coses abans, durant i després; som éssers humans, som mutables, som un element que mai podrà fer la mateixa peça. Això em fascina, i també passa amb les escultures, que per mi són escenes i em conviden a fer una sèrie de recorreguts que he provat a l’estudi però que després canvien. 

Les teves performances estan guionitzades?
Sí, però obertes als canvis, perquè no m’interessa fixar les coses. Jo entenc la performance fora del teatre, perquè no és la meva disciplina, ni tampoc la dansa, encara que he estat formada en dansa des dels 6 anys, n’he fet de diferents estils i m’interessa molt el cos, però no sóc ballarina. Entenc el cos i l’acció com una part de la meva feina, però no l’única. A Crol, per exemple, he pensat un espai expositiu perquè és el meu món: jo sóc una artista visual, encara que m’enfoqui a la performance. El meu treball és escultòric i sonor.

Et molesta que encara tinguem la tendència de delimitar l’art en categories?
No, entenc que els periodistes ho necessiteu. A mi no em ve de gust ajuntar tota la meva feina, però si l’ajuntés, serien diferents parts d’un mateix element que es poden configurar de maneres diferents. Un projecte és un camí de creació i producció on hi ha molts estadis. Hi ha la part de l’àudio, que jo la treballo amb molta intensitat, i és diferent de la part del cos escènic, tot i que va junt. La veu em porta a l’escultura, però també és un cos que està amb mi i m’empeny cap a la performance. Hi ha línies d’investigació que disparo i que encara no controlo i això m’agrada molt. Són camins per aprendre: les escenes escultòriques, l’escriptura, l’articulació vocal, els elements gràfics. Des dels anys 20 que tot està molt a prop. Moltes vegades la gent em pregunta què faig, i és tot això, obro tots aquests camps. Al cap i a la fi, ara tots som cercadors d’informació, i també el món ens permet fer aquestes cerques i troballes, i és bonic trobar que una persona té una multiplicitat de materials i que un dia els combina d’una manera i un dia decideix mostrar només una part de la seva feina. La meva web també serveix d’arxiu.

Sí, de fet he mirat la teva web i la primera obra que apareix ja estava relacionada amb la música, concretament amb Pi de la Serra. Ja estaves interessada per la veu?
El treball del Quico Pi de la Serra el vaig fer abans d’anar-me’n a Nova York, a la Nau Estruch. M’havien dit que ell tenia una cançó on apareixia el meu cognom, i coincidia amb què l’espai on feia la residència també es deia Estruch. La meva intenció era buscar les connexions entre tot. Volia buscar informació sobre la cançó de Pi de la Serra i trobar-lo a ell perquè m’expliqués les anècdotes que hi havia al voltant. La veu és un rescat que faig dins del meu interès per la música. 

I per què t’interessa?
Els meus interessos parteixen sempre de la pregunta “per què hem de ser bons en alguna cosa?”. Si fos així, no m’hagués posat mai a fer art contemporani. Totes tenim qualitats creatives i jo no crec que despuntés en una. El meu motor han sigut sempre les ganes d’aprendre algun tema determinat i fer-ne una petita escola. L’art contemporani m’ha obert les portes a això, l’art em diu “ets benvinguda”. Les idees que he anat tenint les he pogut anar connectant dins de l’art, i en una altra disciplina m’hagués sigut impossible. M’interessa allò sonor, audible, musical, però per començar un camí lliure d’aprenentatge i de producció. El meu interès per l’art no es basa en la virtuositat, sinó en el fer, el trobar, el compondre. Sobretot és la voluntat d’aprendre. 

L’art et genera camps de possibilitats, oi?
Sí, és un espai on et pots parar a treballar unes connexions. Jo sempre penso: com podria explicar això d’una altra manera? Com podria veure o escoltar això de forma diferent? Per obrir finestres, per obrir possibilitats d’experiències, per transitar la vida d’una altra manera, per tenir un setraríssim dins de la nostra quotidianitat. No crec que hagis de saber d’art per anar-lo a veure. Si ets una persona que en veu sovint, tens més entrenament, però igualment crec que l’art contemporani crea petits llocs on la gent t’està mostrant una altra manera de funcionar del pensament. És el que m’agrada més: que les coses es puguin mirar des de molts punts de vista. Ara estic contenta d’haver fet aquest desmembrament, d’haver creat molts cossos a les meves obres. I en tots ells hi ha performativitat, hi ha escultura, hi ha color, hi ha moviment, hi ha imatge.

Per exemple?
Per exemple, l’àudio que hi ha Crol és una performance. És una acció a l’estudi del músic Aleix Clavera, i després hi ha una edició i una composició. En l’àudio hi ha una vivència: la veu i el cos i l’estudi, tot està allà. I també hi ha l’arxiu de les proves de so subaquàtiques que hem fet amb el Xavi Lloses. Vam gravar tres dies de gravacions en tres piscines diferents, i aquesta és la documentació de les accions. A l’àudio hi ha el mateix que hi havia quan gravàvem: el meu cos sota l’aigua, dues persones, i tres amb el comissari; hi ha arquitectura i escultura, perquè una piscina són les dues coses. També hi ha el tema aquàtic, illenc, les tradicions orals de les illes, del Mediterrani, les Havaneres, el cant eivissenc. Tot això apareix dins de l’àudio; no és només una cançó o una peça musical. Les tres proves estan fotografiades, també, però a l’exposició de la Miró sentim els sons gravats. He fet tallers amb alumnes d’escoles i m’han dit “¿pero esto es arte?”. Una cosa és art quan tu decideixes que ho és i comences a dotar-la del llenguatge que té l’art.

Podries desenvolupar més això d’entendre la veu com un cos?
El so és escultòric perquè omple l’espai. La veu, un cop la graves, produeix un cos, té una allargada i té una textura. Són conceptes que coincideixen amb els d’un cos volumètric. A una veu li pots donar la condició de rugosa, d’envellutada, de llisa, de fina. També m’interessen els sons, més enllà dels vocals. Quin espai pot ocupar, la veu, sigui a través del meu cos, o en la projecció que en fas un moment donat, o després quan la col·loques dins d’un espai? En aquests moments de producció i escolta tota l’estona, també m’he trobat que de sobte la veu ja no formava part del meu cos. Era un element a part que estava en forma de clip a l’ordinador, o era tota una sala, si la projectava en aquest espai. És una abstracció molt gran, i això em flipa molt. Un altaveu que reprodueix la teva veu, és la teva veu? La veu s’escapa i de sobte pot ocupar un altre cos. Quan la projectes la perds, i m’interessa la seva circulació.

I mentre encara no se t’ha escapat, tu busques la veu com es mou pel teu propi cos?
Sí, com viatja per dins. I és molt difícil. És un treball d’experimentació. La veu pot estar al teu colze. Ens abraçada i ens cuida. Si estem en una sala i totes estem produint un so vocal, aquest vibració ens toca per dins i per fora, i això em sembla una cosa molt potent. També fa canvis en el sistema nerviós i emocional. A més, la veu és molt aèria i ara començo a experimentar uns moments de transició. Estic en un lloc, però perdo una mica el punt d’ancoratge físic. Aleshores tinc un moment no de droga, però d’estar molt amb la veu, d’estar a un altre lloc, a un espai desconegut, amb connexions que no sé ben bé d’on vénen però són interessants. Tot això ho estic dient des d’un aprenentatge que el vull continuar.

En les teves accions hi ha des de sons afinats fins a sons guturals. Busques la veu en un sentit ampli?
Sí, perquè el treball és de recerca, són reflexions a partir de l’experiència i la pràctica, i a més en directe. Per això et deia que la meva feina és producció i escolta. Faig produccions d’escultures aèries que busquen direccions en directe. És com crear paisatges sonors. Moltes vegades, segons el tema del projecte i les experiències que es donen, he fet treballs en què el llenguatge es desmunta, s’esborra fins i tot, i acaba sent vibració. Anar cap a l’estridència per després anar cap al so gutural té a veure amb circular, amb provar i trobar llocs en directe. Què passa si del so més agut me’n vaig sota terra, a buscar alguna cosa molt profunda? Són circulacions.

Tu això ho relaciones amb el l’herència cultural sonora que tots tenim?
A Crol, per exemple, he modulat i canviat aquesta mena de iòdel que fan servir a la tradició oral de camp de l’illa d’Eivissa, que no sé si és ben bé iòdel, però és una pràctica vocal que em va fascinar i que volia ajuntar a la recerca a la meva manera. Sóc catalana, tinc uns tons i unes maneres de fer, i unes obertures de boca i una morfologia i una capacitat i unes deficiències; tot de coses que fan que el meu so hereti costums. La veu té gestos, moviments, història. Està educada, com el cos. Hi ha gent que no té els gens de la seva família i en canvi després s’assemblen molt, per la gestualitat, per la manera de parlar, pel ritme. De vegades t’assembles molt a les teves amigues per la manera de comunicar-te, de parlar, per la veu i el ritme vocal.

També has de tenir en compte com són els espais on jugues amb la veu, no? 
Sí, tinc molt en compte que no sóc una virtuosa d’això i que cada vegada m’haig d’entrenar més, perquè hi ha un treball de passar la línia i et pots fer mal. També és un treball molt físic i li tinc molt respecte. Faig un entrament vocal gairebé diari, perquè faig una cerca que traspassa les fronteres segures. I els espais afecten: un ambient sec pot fer mal; quan estàs nerviosa la veu se t’asseca i sense saliva no pots produir so; quan treus la veu sota l’aigua, estàs amb la boca oberta l’aigua t’entra i la gola extremadament humida tampoc és òptima. I tinc projectes que són crits, és com estar en una manifestació o un concert de punk rock. 

Busques quin és el teu límit amb la veu? 
Sí, penso en la resistència, i aquí entra la cosa del no control que jo també busco, perquè en aquests moments dones alguna cosa al públic. Hi ha molta acció en el tremolor del so, i li passen moltes coses tant en el públic com a mi. Però també haig de buscar que no incomodi. A les performances, en realitat parlo de com estem físicament aguantant segons quina situació i com pot haver-hi bellesa però també situacions en què no saps què passa, i són moments vius en tots els sentits. Busco el moment de passar una mica el límit, perquè hi ha molt la força, sense fer res bonic. Qualsevol gest quotidià és bonic. La performance no està dotada de virtuositat sinó de tremolors vàries, i es tracta d’aguantar el moment i que comencin a passar coses.

En aquest sentit, què ha suposat el projecte Crol que has produït a la Fundació Miró?
Crol ha arribat en un moment molt bo de la meva carrera, i he tingut la possibilitat de treballar amb el comissari, el Marc Navarro, amb qui ens hem entès molt bé i ha entès la meva pràctica ja d’entrada, cosa que és un gust. Ha sigut una col·laboració excel·lent, no ha sigut només un comissari sinó una incorporació molt profunda, i els dos hem tingut moltes ganes de treballar. S’ha unit una voluntat d’unir el treball que he fet a nivell sonor, musical i d’experimentació vocal; i després el treball escultòric, amb els inflables i els treballs de ferro amb les baranes. Crol té la unió de totes les meves materialitats, dels meus sets escènics i el treball de gairebé deu anys, amb l’al·licient de fer un projecte per una sala expositiva. Amb el Marc de seguida vam dir: “desdoblem-ho”.

Desdoblem-ho?
El seu cicle es diu Gira tot gira, perquè a ell també li agrada entendre les obres de sala d’una altra manera de com estem acostumats. Normalment, vaig jo a fer una performance amb el meu set escultòric, però aquí he situat el projecte en dos llocs: l’Espai 13, la gravetat pura, i la piscina de salts de Montjuïc, on perds la gravetat. Com es comporten els meus cossos escultòrics i el meu cos en aquests dos espais? Va ser construïda així, l’exposició, desdoblada i en els dos espais, per activar el projecte en llocs diferents. És com si hagués fet dues exposicions. Com sempre, estic entre l’escultura, el so i la performance, i tot forma part de tot.

Felicitem des de Núvol a la Laia Estruch i esperem poder brindar amb ella a la festa de lliurament dels Premis Núvol, el pròxim dijous 19 de desembre a l’Alfa Bar a les 19.30h. Consulta aquí la resta de Premis Núvol.