La pulsió creativa de Pere Formiguera

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) exposa fins al 21 d’abril del 2024 una selecció del fons del fotògraf Pere Formiguera (1952-2013) que la seva família ha donat al Museu per tal d’assegurar la seva conservació i difusió. Com va explicar el seu germà, Santi Formiguera, la família, per tal de preservar el llegat artístic del germà, ha triat el MNAC perquè considera que reuneix les tres característiques que cercaven: que fos una institució pública, catalana i de sòlid prestigi.

El fons, està integrat per 4.000 fotografies sobre paper, proves d’artista, 1.000 diapositives, 3.900 fulls de contacte i bona part de la seva biblioteca. Aquest arxiu, que ja havia estat dipositat el 2016 al MNAC, ha sigut objecte d’una laboriosa tasca de neteja, restauració i digitalització a càrrec del departament de fotografia sota la direcció de Roser Cambray, i a partir d’ara estarà en òptimes condicions per ser posat a disposició del públic en general i dels estudiosos de la fotografia.

La presentació de l’exposició va anar acompanyada d’una conferència de Joan Fontcuberta que va glosar àmpliament la figura de Formiguera, de qui va ser company de generació i amb qui va compartir molt diverses iniciatives, exposicions i publicacions. Les paraules de Fontcuberta van emfatitzar que la carrera i obra de Formiguera va més enllà del camp fotogràfic perquè estem davant d’un artista polièdric que va ser fotògraf però també historiador de la fotografia, escriptor, col·leccionista i comissari d’exposicions. En el terreny de caire més fotogràfic va experimentar contínuament amb diferents tècniques i formats com veurem en repassar el contingut de les sis sèries que es presenten a l’exposició.

4.000 fotografies sobre paper, proves d’artista, 1.000 diapositives, 3.900 fulls de contacte i bona part de la seva biblioteca

Per comprendre la trajectòria de Formiguera l’hem de situar, com va fer Fontcuberta, en el context del moviment fotogràfic que va néixer a casa nostra a mitjans dels anys setanta del segle passat quan un conjunt de joves fotògrafs, dels quals ell va ser un dels capdavanters, va iniciar un procés de renovació de les formes fotogràfiques més tradicionals.

Pere Formiguera, que malauradament va morir molt jove, als 61 anys, va deixar una obra farcida d’idees innovadores de caràcter precursor, que en bona mesura s’han anat ampliant en el panorama fotogràfic amb el pas del temps.

Els inicis del moviment, que connectarà amb les formes de fotografia artística europea, es poden situar en la galeriaSpectrum que, creada per Albert Guspi, va ser la primera dedicada exclusivament a l’exhibició d’obres i llibres de fotografia. Una iniciativa que va jugar un rol important en la consolidació d’una nova forma d’entendre i practicar el que es va anomenar fotografia creativa. A partir d’aquest lloc de trobada s’inicien un seguit de contactes i relacions entre diversos fotògrafs dels quals va néixer, primer, el Grup-Taller d’Art Fotogràfic, en què s’imparteixen classes de fotografia i del qual Formiguera va ser fundador i un dels primers professors. Més endavant es configura el Centre Internacional de Fotografia Barcelona (CIFB) en què també va participar Formiguera, encara que aquest grup va tenir una curta vida —de 1973 a 1982— i es va anar orientant cap a la fotografia documental amb un marcat caràcter social.

La mostra, que podem veure a les sales del MNAC, constituïda per imatges de sis de les trenta sèries que integren l’arxiu, vol representar els diversos estils i estètiques que va conrear Formiguera al llarg de la seva obra.

L’exposició comença amb algunes fotografies dels anys setanta. Primer, la sèrie La meva amiga, com un vaixell blanc, un conjunt de deu fotografies basada en un poema de Joan Salvat Papasseit. També es poden veure les obres en què presenta una seqüència de vàries imatges que componen un conjunt dinàmic d’una determinada situació o acció, en una mena de joc paracinematogràfic.

Segueix després una altra sèrie de les fotos dels seus inicis dels anys setanta en què destaquen els retrats del seu germà Santi amb el rostre cobert amb diferents màscares i en els quals ja es detecta l’esperit d’investigació de la imatge que caracteritzaria tota la seva trajectòria.

A continuació es presenten una sèrie de Polaroids, del 1976 al 1988; una expressió fotogràfica que va tenir una notable presència en la fotografia d’aquells anys a partir de l’aparició de la càmera Polaroid SX70. Aquí Formiguera experimenta a plaer i manipula les imatges en el moment del revelat fins a obtenir uns resultats sorprenents i gairebé pictòrics.

L’any 1985 el fotògraf va realitzar la sèrie Pixies amb fotografies de membres de la seva família a qui presenta en espais exteriors nocturns mentre manipulen focus i elements lluminosos que creen una atmosfera de caràcter gairebé surrealista.

Segueix la mostra amb Escenaris d’una guerra, un encàrrec de la Comunitat Autònoma de Madrid per fotografiar espais de la Guerra Civil, que no havien conegut els autors. Aquí Formiguera manipula les imatges fotogràfiques originals amb diferents tècniques per obtenir un resultat que oscil·la entre pintura i fotografia.

La sèrie següent, Via dolorosa, és una reflexió sobra la vida i la mort en què manipula novament unes fotografies de pacients obtingudes originalment pel Dr. Guillot. Ens trobem aquí, amb molts anys d’anticipació, amb una pràctica llavors molt innovadora i que avui es coneix com la tècnica de l’apropiacionisme, una fórmula cada dia més freqüent en el món de la imatge.

La sèrie Cronos, probablement un dels projectes més coneguts que el fotògraf va començar el 1990, consistia en fotografiar un cop al mes i al llarg de deu anys una sèrie de persones, familiars i amistats, generalment despullats, amb l’objectiu de detectar el pas del temps en la seva evolució física. Aquesta sèrie està representada per un ampli conjunt de retrats en primer pla del rostre del seu germà Santi, un dels seus models preferits.

L’any 2005 va treballar a Diàlegs amb la pintura, un conjunt d’obres en les quals s’inspira en imatges de pintors clàssics i les pinta i recrea de nou amb la seva visió personal.

Finalment se’ns mostra algun exemple de Fauna secreta, un treball icònic en què forma parella amb Joan Fontcuberta. Van crear tot un conjunt d’animals imaginaris a partir, molts d’ells, de la feina de taxidermistes que els construïen a partir d’elements d’animals reals. Aquest treball, que es presentava en museus i publicacions com el resultat de les investigacions d’un suposat científic naturalista, el doctor Peter Ameisenhaufen (1895-1955), és una mostra de la imaginació desbordant dels autors i del seu esforç per qüestionar la suposada relació directa de la fotografia amb la realitat.

Com es pot veure, Pere Formiguera, que malauradament va morir molt jove, als 61 anys, va deixar una obra farcida d’idees innovadores de caràcter precursor, que en bona mesura s’han anat ampliant en el panorama fotogràfic amb el pas del temps. La generositat de la família i el treball del MNAC fan avui possible que aquest valuós patrimoni s’integri en el conjunt de més de 50.000 imatges que componen la col·lecció del Museu i així, des d’aquesta plataforma, es pugui anar posant en les millors condicions a l’abast de la societat.