La gràcia de fer parlar a les pintures (en anglès)

Hi ha una amistat natural i bonica entre artistes i assagistes. En disciplines com ara la literatura, el cinema o el teatre, la relació entre el creador i el crític tendeix a la sospita en el millor dels casos i al menyspreu mal dissimulat en la majoria. Em sembla que és una derivada inevitable dels llenguatges. Quan l’obra està feta de paraules, com una novel·la o un poema, o n’inclou en la barreja primordial, com en una pel·lícula o obra de teatre narratives, les paraules de qui ha escrit i qui escriu sobre l’escrit entren en una lluita de poder molt difícil d’escapar. En canvi, el silenci d’una pintura és com un idioma secret que demana un traductor. La mudesa de les arts visuals fa parlar els escriptors els ensenya a parar l’orella per les coses que no parlen. Els artistes estan més còmodes parlant de llibres que de quadres i els escriptors sempre són més generosos amb les escultures que amb les novel·les dels altres.

Colm Tóibín, escriptor, periodista i professor de literatura, no només s’estima l’art, sinó que ha après a escriure estudiant com treballen els artistes. La metàfora del títol del darrer llibre està molt ben trobada: La mirada captiva, un recull d’assajos sobre art que acaba de publicar Arcàdia. Tóibín és considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda tant en la novel·la com en el teatre, però en aquest llibre hi ha la veu inconfusible del periodisme cultural anglosaxó d’elit. És una forma d’escriure lligada a la llargària dels textos típics de revistes amb l’epítet “Review of Books” (Tóibín col·labora a The New York Review of Books i la London Review of Books) que pràcticament obliga el crític a incloure experiències pròpies com a base cinematogràfica del text. Xovinistes radicals del show don’t tell, fins i tot en els gèneres obligats al telling, els anglosaxons només es permeten començar a emetre judicis saberuts després de molta imatge, i fent veure que tot just passen per allà. La mirada de Tóibín és captiva de la concreció visual del món. Parlant d’un amic pintor: “Volia fer una cosa amb paraules que hauria sigut més fàcil de fer amb un pinzell: crear una aura al voltant d’una cosa difícil d’anomenar, treballar-hi directament i, alhora, ambiguament, de manera que cap emoció, cap característica de l’obra, quedés despenjada ni es pogués identificar fàcilment”.

Tóibín parla de Francis Bacon, Lucian Freud, Tintoretto o el color blau, però una de les gràcies d’editar aquest autor irlandès en català és que va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona i El sud; i que La mirada captiva té tres textos sobre artistes catalans: Joan Miró, Antoni Tàpies i Miquel Barceló. Fan aquell efecte d’entendre’s millor a un mateix quan et miren des de fora. L’assaig sobre Miró és una exhibició de la frase d’idees il·luminadora i elegant, un no parar de trobar oposicions conceptuals d’aquelles que fan ballar una pintura. El de Barceló narra una visita als estudis de l’artista que resisteix molt bé la temptació de convertir-lo en una emanació de la pachamama mallorquina, tot i visitar-lo el dia de la matança del porc. Però el que et fa sentir mirat de debò és la lectura nacional amb què un irlandès connecta Tàpies amb l’independentisme català: “La idea que tres artistes importants –Picasso, Miró i Tàpies– hagin viscut a Barcelona, que en determinats moments clau defensessin la democràcia i que deixessin un llegat del qual els catalans poden estar orgullosos, són fets que contribueixen a erigir la ciutat com a capital, més que com a segona ciutat. El fet que cap d’aquests artistes no acabés transigint, sinó que, al cap dels anys, tots ells creessin obres més desenfrenades –un reflex del llegat dels arquitectes del segle anterior–, ha penetrat el moll de l’os del somni català”.

La crítica d’art catalana (en l’espanyola és infinitament pitjor) tendeix a la idea i a la classe magistral en el fons, i al parafraseig poètic i la frase lapidària en la forma. En genis com ara Alexandre Cirici o Pere Gimferrer fa molta festa, però en mans menys treballades pot ser molt perillós. La mirada captiva és curs magistral d’escriptura sobre art i una crònica de viatges estètics plaent i inspiradora i, pel mateix preu, pot obrir portes i finestres a la crítica d’art catalana perquè hi entri una mica de la sana fidelitat pel visual del periodisme anglosaxó.