Ha mort als 84 anys en Joan Guerrero un gran fotoperiodista i millor persona amb qui he mantingut al llarg dels darrers anys una estreta i amical relació. Per això no resulta fàcil en aquests moments tan tristos glosar en unes ratlles la gran dimensió de la seva obra i personalitat.

Guerrero va néixer el 1940 a Tarifa en el si d’una família molt humil. El 1964, als 24 anys, va venir a Catalunya cercant noves oportunitats i una vida millor. Després de  treballar en diverses feines, finalment va anar a viure a Santa Coloma de Gramenet que es convertiria per sempre més en la seva ciutat. Com deia ell mateix «Soy un árbol trasplantado que echó raices en Catalunya». Fins i tot va canviar el seu nom nadiu de Juan pel de Joan, una mostra de la seva extraordinària capacitat d’integració.

De petit, com ell mateix explicava, ja se sentia atret per la imatge i a les platges de Tarifa s’entretenia jugant a fer fotografies amb una imaginària càmera que havia construït amb una senzilla «caja de cerillas». I va ser a Santa Coloma on començà a dedicar-se seriosament a la fotografia amb la seva col·laboració a la revista GRAMA i a mostrar la seva innata capacitat en el món de la imatge fotogràfica que després exercitaria en diferents diaris i revistes fins al moment de la seva jubilació, el 2005.

Des del primer moment va participar activament  i va documentar els moviments veïnals en aquells anys tan potents d’una ciutat que rebia un flux immigratori molt important. Les seves fotografies són un document imprescindible per reconèixer la positiva evolució de la seva estimada Santa Coloma. Darrerament, li havia dedicat, també, a la ciutat, diversos reportatges en format vídeo, ampliant així, als seus més de vuitanta anys, el vessant fotogràfic en línia amb la seva admiració pel cinema, del qual deia que havia estat font de formació i inspiració quan parlava amb admiració, entre altres, de Truffaut, Buñuel o del neorealisme italià.

Al marge de la seva feina estrictament laboral, Guerrero sempre tenia entre mans projectes de caràcter més personal en els que posava de manifest el seu interès pels col·lectius dels més pobres i desfavorits. Uns treballs que ben sovint es traduïen en llibres. Així, l’any 1985 va publicar Imatges i paraules (Mediterrania), on les seves fotografies anaven acompanyades de texts  manuscrits de tot un seguit de reconeguts intel·lectuals, artistes, escriptors i polítics que mostraven la gran valoració i complicitat amb les imatges del fotògraf. Perquè, segurament pel seu treball periodístic, Guerrero era un convençut de l’estreta complementarietat entre la imatge i la lletra.

Així va néixer també la seva col·laboració amb el bisbe Pere Casaldàliga a qui va visitar al Brasil, interessat per la seva labor en favor dels pobles indígenes. Va ser a partir del seu mutu reconeixement, que el bisbe va escriure els texts, en forma de poemes, que il·lustren les fotografies de Guerrero de dos magnífics llibres: Los ojos de les pobres (2005, Península) i Casaldàliga (2016, Claret).

També el 2014 va publicar Milagro en Barcelona (Ariel), on les seves fotografies, que exploren el món de la nova immigració de caràcter més internacional que la seva pròpia, estan acompanyades per un text de Javier Pérez Andújar, un altre reconegut colomenc que ha compartit amb ell moments de la vida en aquesta ciutat.

Però, per sobre de les seves grans qualitats com a fotògraf, cal destacar alguns trets de la seva personalitat. Els qui l’han conegut segur que estaran d’acord a dir que Guerrero tenia una intel·ligència natural i una capacitat intuïtiva que li permetien anar al fons de les coses, fins al moll de l’os, com se sol dir. Amb una gran memòria, sempre ens sorprenia amb una nova anècdota personal que tocava aspectes de la vida o la condició humana. Se n’hauria de fer una antologia, com li havia proposat jo mateix alguna vegada.

D’altra banda, era, malgrat les dificultats que la vida li va plantejar, una persona de natural optimista que sempre veia el costat positiu de les coses, esperançat, i que es mostrava sempre «muy agradecido a lo que me ha dado la vida».

Era també una persona molt generosa, disposat a col·laborar amb tota iniciativa que se li proposés, sobretot si era de caràcter social. Era soci fundador de l’associació de fotògrafs Catalunya Mirades Solidàries (CMS), creada per un ampli grup de fotògrafs amb sensibilitat social per recolzar projectes relacionats amb la solidaritat, la cultura, la justícia social i qualsevol mena de discriminació.  En plena pandèmia va sorgir la idea de convocar una seixantena de fotoperiodistes perquè aportessin una de les seves imatges acompanyada d’un text escrit per ells mateixos (un cop més, la idea del Mestre, de les fotos acompanyades de text …). El llibre, els ingressos del qual s’han destinat a l’entitat social Arrels, es va titular GUERRER@S en reconeixement al mestratge de Joan Guerrero a qui tota la professió estima i venera.

• 

  Vet-ho aquí

  Guerrer@s a l’Escola Industrial

  Josep Maria Cortina

Darrerament, havia publicat juntament amb el fotògraf italià Cesare Pace el llibre bilingüe, Cara Terra / Querida Tierra (2021, Libri contro Fusili) que està prologat per Sebastião Salgado, el fotoperiodista brasiler admirador, també, de l’obra de Guerrero.

La fotografia de Guerrero està, en general, directament implicada en el retrat de la gent més desfavorida, i ens mostra contexts urbans complexos i una defensa vigorosa de la natura. Però és transparent, directa, sense artificis, profunda però sense exageracions ni dramatismes efectistes. I té tota ella una càrrega poètica de molta sensibilitat. D’altra banda, Guerrero gaudia molt del laboratori en blanc i negre, com eren la majoria de les seves fotografies, i estava molt orgullós dels seus positivats en paper baritat.

En els darrers anys, després de la seva jubilació, va continuar mostrant una gran vitalitat i capacitat creativa i  sempre estava embolicat en diversos projectes, publicacions i exposicions dels que hem anat donant compte des d’aquestes pàgines. La seva personalitat ha sigut reconeguda, sobretot a la seva ciutat, l’alcaldessa de la qual va dir un dia que en Guerrero era «el poeta de la imagen». Fa uns anys, el fotògraf va rebre el Premi Singladura atorgat per l’Agrupació del Barcelonès Nord d’Òmnium Cultural. Però penso que estem encara en deute amb ell i que queda pendent una gran exposició antològica que mostri la importància de tota la seva obra.

Descansi en pau el fotògraf humanista.