Ahir vam fer una primera mirada, genèrica i superficial, als programes dels partits que concorren a les pròximes eleccions generals del 23 de juliol. Vam resseguir les seves propostes i vam avaluar, quantitativament, les seves referències a la Cultura. També vam identificar els punts forts de les seves polítiques culturals. Un dels exercicis més interessants d’aquesta comparativa és veure com entenen i descriuen la Cultura les diferents agrupacions polítiques. Així, doncs, avui ens capbussarem en les concepcions que tenen els partits del fet cultural a partir dels seus programes electorals.

En general, podem afirmar que els partits de tendència progressista l’emmarquen en el bloc de les polítiques socials, mentre que els conservadors n’exalten més el seu vessant econòmic i/o de projecció internacional, és a dir, el seu rol diplomàtic o de soft power. Els primers, seguint els postulats de la UNESCO, solen parlar dels drets culturals o solen descriure-la com un «bé essencial», terme que al nostre país va fer fortuna arran dels estralls econòmics provocats per la pandèmia; també solen anomenar-la com a pilar del benestar, seguint els postulats formulats a principis de segle per l’australià Jon Hawkes. Ara bé, és cert que aquesta darrera concepció, predominant als programes electorals del 2019, ha anat cedint terrenys a una major percepció de la cultura com a dret ciutadà fonamental. En canvi, els partits de tendència conservadora veuen la cultura en termes utilitaris, parlant, sobretot, del seu valor econòmic –que sovint lliguen, estretament, al turisme– i si parlen del seu valor social, ho fan des d’una visió uniformitzadora de la societat i exaltant-ne el vessant individual per sobre del comunitari.  

Partit Popular (PP)

Defineix la Cultura com un pilar de la identitat espanyola i un gran actiu de projecció internacional. Reconeix, també, que és una eina de cohesió social i desenvolupament de la personalitat individual i col·lectiva –tot i que fa més èmfasi en el vessant individual i privat de la cultura– i sorprèn que, a diferència del seu programa del 2019, ja no l’assenyala com una prioritat social i política ni la vincula al benestar social.

Tanmateix, continua emmarcant-la en un bloc amb un epígraf poc definit titulat «Liderar e influir» on, en aquesta ocasió, a diferència del que va fer al programa del 2019, l’enquadra amb les polítiques internacionals i de projecció del país així com amb les polítiques de defensa i seguretat de l’estat.

D’això se’n desprèn que, per al PP, la cultura té bàsicament un sentit utilitari a favor de l’anomenada diplomàcia cultural i de sectors econòmics com el turisme. De fet, parla obertament de potenciar l’atractiu turístic del patrimoni cultural espanyol i alaba el mèrit i el valor dels artistes i equipaments culturals del país, sobretot, perquè ajuden a posicionar la «Marca Espanya» al món. Defensa que Espanya ha de ser «un referent mundial de les polítiques culturals», però només contempla fer-ho mitjançant el reforç i la promoció de la llengua castellana a escala internacional, tot i reconèixer el patrimoni lingüístic del país.

Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)

Defineix la Cultura com un servei públic i una indústria alhora, destacant els seus valors cívics i econòmics. De fet, el programa del PSOE emmarca la cultura en un bloc dedicat a l’Ascensor Social, el Benestar i la Igualtat d’Oportunitats i l’assenyala com un «element central de construcció democràtica» i un «factor clau de desenvolupament econòmic». Com el PP, el PSOE també defensa la necessitat de potenciar l’atractiu turístic del patrimoni cultural espanyol i, tal com recollíem a la nostra anàlisi d’ahir, li atorga un potencial de revitalització dels entorns rurals força destacat.

Sigui com sigui, el programa socialista també menciona els drets culturals, en especial el dret d’accés a la cultura, i reconeix la Cultura com pilar de l’estat del benestar. És a dir, s’allunya d’una visió merament utilitària. Igual que el 2019, el PSOE defensa les polítiques culturals com a polítiques d’Estat i proposa, com Sumar, un Pacte d’Estat per la Cultura acompanyat d’una nova legislació general en matèria cultural. Tot i que no ho esmenta explícitament, se sobreentén que pot referir-se a una possible Llei de Drets Culturals d’àmbit estatal.

Sigui com sigui, els socialistes defensen la necessitat d’establir polítiques culturals transversals que impliquin diversos ministeris com ara els d’Educació, Transició Ecològica, Ciència i Sanitat, així com un pla d’internacionalització de la cultura espanyola dissenyat conjuntament pel Ministeri de Cultura, el d’Exteriors, el d’Economia i el d’Indústria. És evident, doncs, que el PSOE defensa el manteniment de l’actual Ministeri de Cultura i Esports, davant d’altres partits que el volen dissoldre –com ERC o VOX, per motius diametralment oposats– o que el volen refondre en un Ministeri més ampli, com ha fet tradicionalment el PP, que sota els governs de José María Aznar i Mariano Rajoy va unir-lo al Ministeri d’Educació. (De fet, malgrat que el programa del PP no es pronuncia al respecte, el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, ja ha deixat entreveure aquesta possibilitat en més d’un acte i entrevista d’aquests darrers dies).

Finalment, el programa del PSOE defensa que Espanya ha de guanyar pes a la UNESCO i promet incorporar noves mètriques per a mesurar millor l’impacte social i econòmic del consum i les pràctiques culturals.

Sumar

Del programa de Sumar se’n desprèn que aposten per una visió plurinacional i plurilingüística de l’Estat, però les mesures que proposen per palesar aquesta realitat són menys ambicioses i explícites que les que va presentar el 2019 En Comú Podem. De fet, si aleshores els Comuns incloïen la Cultura en el Bloc de Justícia Social i Ciutadana, ara la confluència de partits liderada per Yolanda Díaz l’emmarca sota un epígraf generalista on s’engloben, com en un calaix de sastre, les polítiques d’educació, ciència, universitats, esports, innovació, digitalització i cohesió social.

Defensen polítiques de major cooperació cultural entre les Comunitats Autònomes i defensen una concepció de la Cultura com a dret essencial i espai de trobada i representació. Tanmateix, coincideixen amb el PP i el PSOE en assenyalar-la com un instrument de desenvolupament econòmic i, com el PP, reivindiquen el seu potencial de projecció exterior, perquè la consideren una «marca de país». No obstant això, són l’únic partit que de forma explícita recull al seu programa una crida a concebre la cultura «no només com un reclam turístic». També són els únics que aposten clarament per aprovar una Llei de Drets Culturals d’àmbit estatal.

Com els socialistes, prometen incorporar noves mètriques per a mesurar millor les dades culturals i defensen un Pacte d’Estat per la Cultura, al qual afegeixen una Taula de Coordinació Cultural Estatal. Aposten per descentralitzar les actuals unitats d’acció del Ministeri de Cultura i incorporar-n’hi de noves dedicades a Territori i Ciutadania i a Cultura Digital i Comunicació Cultural Pública. També proposen un programa estatal d’Impuls a la Creació i la Investigació Cultural –per superar les velles dinàmiques centrades només en la producció i exhibició– i un Pacte d’Estat d’Educació i Cultura. Finalment, proposen adoptar protocols d’acció sostenible als equipaments culturals i aprovar noves línies d’ajuts culturals que tinguin en compte la sostenibilitat dels projectes, tant econòmica com mediambiental.

VOX

Són l’únic partit que de forma clara i oberta s’oposen al multiculturalisme. De fet, defensen de forma explícita adoptar una política migratòria marcada, sobretot, pels llaços culturals i idiomàtics comuns. Amb un programa amb un clar to conservador i reaccionari –i sense un apartat cultural específic– aposten, sobretot, per les polítiques culturals patrimonials, especialment les de conservació i restauració amb un cert biaix ideològic.

Defensen una clara visió de la Cultura com a potencial econòmic i turístic i aposten per una centralització de competències, especialment en l’àmbit de la radiotelevisió pública, que consideren massa «polititzada». Tot i valorar la diversitat lingüística de l’estat «com un tresor cultural», a la pràctica les seves propostes busquen eliminar qualsevol discriminació positiva envers les llengües minoritàries cosa que, de facto, implica un reforç de la presència i l’ús del castellà arreu del territori nacional.

El gruix de les seves propostes es dirigeixen a reforçar una identitat nacional espanyola forta, intervenint en els currículums educatius i exaltant el patrimoni militar. També volen promoure una «Cultura de la Defensa» perquè la societat «conegui i valori l’esforç solidari» efectuat per les Forces Armades a l’hora de «salvaguardar els interessos nacionals». L’objectiu final és reivindicar el passat militar espanyol tot enorgullint-se i defensant «les gestes dels “herois nacionals”» i la tasca «civilitzadora» d’Espanya a les antigues colònies d’Amèrica Llatina, Guinea Equatorial i Filipines.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Com els socialistes i els partits englobats a Sumar, ERC reconeix la Cultura com un bé essencial, un servei públic i un pilar del Benestar. Tanmateix, no la vinculen tan estretament amb el turisme com ho fa el PSOE, però tampoc en defensen una separació explícita com Sumar. Al programa dels republicans, l’apartat de Cultura apareix emmarcat sota un bloc genèric titulat «Uniformitat o diversitat» on s’engloben les polítiques culturals amb les d’educació i universitats.

Com en anteriors convocatòries electorals, si d’ells depengués, eliminarien la figura del Ministeri de Cultura i en transferirien totes les competències, béns, equipaments i recursos a les autonomies, ja que estatutàriament fa anys que la Cultura és competència exclusiva seva. En aquest punt, coincideixen força amb els postulats de Junts, partit amb qui també tenen força afinitat en matèria de política lingüística i audiovisual. Com el 2019, continuen reclamant l’oficialització d’una representació fixa i de ple dret de la Generalitat de Catalunya en els organismes culturals internacionals com la UNESCO.

Junts per Catalunya (JxCat)

Defensen la cultura i la llengua com a fonament de la nació catalana –uns postulats que recorden el programari de VOX–, però a diferència del partit d’ultradreta espanyol, els de Junts reconeixen la Cultura com a pilar de l’estat del benestar i un bé essencial, posició que els acosta a les visions culturals d’ERC i del PSOE. Igualment, com els socialistes i els partits de Sumar, designen la cultura com a «motor de transformació de la ciutadania» i també mencionen, de forma explícita, com ERC i Sumar, els Drets Culturals.

Al programa de JxCat les polítiques culturals s’emmarquen en un bloc on van acompanyats de les polítiques i els drets socials i mediambientals. Com ERC, defensen el traspàs de totes les competències, béns, equipaments i recursos del Ministeri de Cultura a les autonomies per acomplir amb el que recullen els respectius estatuts. Tanmateix, mentre això no passi, reclamen el compliment dels compromisos d’inversió estatals en els grans equipaments culturals catalans. Sorprèn que, a diferència del que van fer al programa electoral del 2019, ja no reclamin l’abolició de l’Audiència Nacional ni de la Monarquia. En canvi, ERC i la CUP encara mantenen al seu programa la proposta de derogar la Corona espanyola.

Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT)

Al seu programa, defensen la cultura i la llengua com a dos compromisos prioritaris del partit, però, no obstant això, presenten poques propostes en aquest àmbit, que emmarquen dins del bloc de les polítiques socials, on també recullen les seves propostes en matèria de salut, educació, habitatge, immigració, tercer sector, igualtat i feminisme o esports. Així i tot, el PDeCAT reconeix la Cultura com un dret i un bé essencial, anàlogament a com ho fan ERC, JxCat o Sumar. De fet, igual que el partit de Yolanda Díaz, aposten per una descentralització i territorialització dels recursos destinats a l’àmbit cultural per part de l’administració estatal. 

Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

Com vam assenyalar a l’article d’ahir, el programa de la CUP és el més breu de tots els analitzats –només dotze pàgines– i ni tan sols presenta un apartat cultural pròpiament dit. Del seu programa se n’extreu que, semblantment a JxCat, fan una defensa de la cultura i la llengua com a fonament de la nació catalana, encara no ho expliciten amb aquestes paraules en cap moment, com sí que fa Junts.

Heus aquí la segona anàlisi de les propostes culturals dels programes electorals dels partits que concorren a les eleccions el pròxim 23 de juliol. Els dies vinents, des de Núvol, continuarem desgranant i analitzant les seves propostes.

• 

  Vet-ho aquí

  Guia cultural per votar el 23-J (I)

  Jaume Forés Juliana

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.